Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Durant les properes setmanes té lloc la matriculació dels infants i joves a totes les escoles i instituts i moltes famílies hauran de prendre decisions que tenen a veure amb l’educació dels fills. Comença la preparació del pròxim curs escolar i, en molts casos, això suposa l’elecció del centre educatiu i també l’opció dels pares d’inscriure els fills a la classe de religió.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la classe de religió, així com de l’Eucaristia, del Jubileu i el do de la indulgència, del luxe de viure en una llar digna, de la diòcesi com a bressol i llar de les vocacions, del foc vocacional, d’estimar els enemics i dels diaques, testimonis de Crist servidor.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que moltes vegades s’ha trobat amb mestres i professors de la diòcesi perquè vol “conèixer el treball que es duu a terme a les escoles”. Expressa que una de les característiques que es troben sovint és “el dèficit en la formació religiosa”, “en els coneixements més bàsics de la religió com un dels elements que formen part de totes les cultures, de la vida humana a tot arreu”. Això el porta a “reflexionar sobre la importància de la formació religiosa en el procés de creixement de la persona i, en concret, en una eina que tenim a l’abast com és la classe de religió, que s’ha d’ofertar lliurement en els centres tant concertats com públics i que és un dret dels pares i de les famílies, un dret seu i no dels estaments públics i polítics”. Recorda que la finalitat de la classe de religió és “oferir uns coneixements bàsics per entendre la dimensió religiosa de l’ésser humà, la nostra cultura, la nostra història, la nostra identitat real”. Finalment, diu que la classe de religió i la catequesi “són àmbits diferents, complementaris i que cada un d’ells aporta el que l’altre no pot fer”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “l’àmbit escolar és idoni per fer una reflexió sobre la importància de la religió catòlica i la seva transmissió a les joves generacions”. Expressa que “s’ha escrit molt sobre l’ensenyament de la religió a l’escola”, “a vegades amb un fort enfrontament entre dues posicions: els qui la suprimirien totalment i els qui apostem per la presència d’aquest ensenyament”. Considera que “hi ha molts arguments psicològics, socials, acadèmics, culturals i religiosos que avalen la bondat del seu ensenyament”. Aconsella que “les famílies cristianes valorin, per coherència, la importància d’aquest ensenyament i que en demanin la inscripció, perquè així actuaran de la millor manera en bé dels seus fills”. Finalment, aconsella també que “els alumnes descobreixin que la fe és raonable i, per tant, ha de formar part del seu pla d’estudis”, “que els professors d’aquesta matèria la visquin i l’ensenyin amb autenticitat” i que “les autoritats escolars apliquin sense discriminació de cap mena els desitjos dels pares, que són els autèntics responsables de l’educació dels seus fills”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “la centralitat de l’Eucaristia en la vida del cristià és afirmada, cada vegada més, tant per l’experiència personal com per la doctrina constant de l’Església”. Expressa que “no es pot entendre un cristià sense l’Eucaristia dominical” i que “el diumenge, amb la missa com a centre, és el cor de la vida de l’Església”. Afirma que “aquella exclamació dels màrtirs de Bitínia a principis del segle IV: «Sine dominica non possumus» (sense el diumenge no som res), ens recorda la importància d’aquesta celebració per a tot cristià i per a la comunitat eclesial sencera”. Recorda que “el nostre Sínode Diocesà ens diu: «Que l’Eucaristia dominical i la de les festes de precepte sigui desitjada i cercada per tot cristià»”. Considera que “en el cor del creient hi ha d’haver una veritable fam de celebrar el memorial de la mort i resurrecció de Jesucrist, amb tota la riquesa de vida que en brolla”. Finalment, diu que “ha de néixer en nosaltres la recerca de l’Eucaristia” i que “no ens podem deixar perdre de cap manera l’aigua viva que brolla de l’Eucaristia dominical”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “l’Eucaristia edifica l’Església” i que “el cos de Crist, que és l’Església, viu del cos de Crist, que és l’Eucaristia”. Recorda que “sant Joan Pau II va dir que la parròquia és, sobretot, una “comunitat eucarística””. Expressa que la parròquia és “una comunitat cristiana que s’edifica sobre l’Eucaristia, que és la que ens posa en comunió amb Déu i entre nosaltres” i que “no hi pot haver parròquia si no hi ha Eucaristia”. Afirma que “el que fa que un grup de persones siguin comunitat de fidels és l’Eucaristia”, ja que “ella és la que estableix l’enllaç de comunió amb Déu i entre tots: preveres, religiosos i laics”. Considera que “tot i les nostres pobreses i limitacions, l’Eucaristia ens fa ser Església, ens uneix i ens fa créixer com a comunitat cristiana” i que “per això la celebració de l’Eucaristia cada diumenge és vital per a l’existència d’una comunitat i ha de ser cuidada amb molta cura”. Finalment, diu que “la celebració de l’Eucaristia és l’esdeveniment més intens de la comunitat parroquial” i que “totes les altres accions de la parròquia estan unides a l’Eucaristia i s’ordenen a ella”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “amb els anys sants o jubilars, l’Església catòlica ha donat al jubileu hebreu un significat més espiritual” que “consisteix en un perdó general, una indulgència oberta a tots, i la possibilitat de renovar la relació amb Déu i amb els altres”. Expressa que “d’aquesta manera, l’any sant és sempre una oportunitat per a aprofundir la fe i viure amb un compromís renovat el testimoniatge cristià”. Afirma que “l’any sant comporta la referència a la indulgència”, que és “l’expressió de l’amor misericordiós de Déu davant l’home pecador”, i que “amb la indulgència, el cristià constata amb certesa la infinita misericòrdia de Déu amb aquell indult de tota pena davant els pecats comesos i ja confessats”. Finalment, recorda que “amb motiu de l’Any Sant, es pot rebre el do de la indulgència fent un pelegrinatge a una església jubilar” i “també, portant a terme obres de misericòrdia i de penitència, amb la deguda confessió sacramental dels pecats propis”.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, diu que “avui dia, alguns dels drets de les persones han esdevingut un luxe” i se centra en un: el luxe de viure en una llar digna. Expressa que “cada cop hi ha més famílies que no poden accedir a un habitatge digne ni a poder mantenir-lo”. Recorda que “amb dades de 2024, la Fundació FOESSA ens alerta que a la diòcesi de Barcelona, el 27 % de la població, és a dir, 726.000 persones, tenen dificultats per accedir o mantenir un habitatge”. Afirma que “les famílies en situacions de pobresa dediquen avui més del 70 % dels seus ingressos al pagament del lloguer d’un habitatge precari, cosa que comporta viure en un habitatge insegur o en un habitatge inadequat”. Fa una crida ferma “a les administracions públiques a treballar juntament amb el sector privat per tal de promoure activament la construcció d’habitatge social; així com altres mesures que permetin a les persones accedir a un habitatge digne amb un preu digne i assequible a la seva renda”. Finalment, diu que “el nostre deure com a catòlics és ajudar els nostres germans, especialment els més vulnerables i necessitats”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, diu que “una diòcesi pot enfortir la seva pastoral vocacional amb un pla integral que combini oració, formació, testimoni i acompanyament”. Expressa que el Congrés de Vocacions que va tenir lloc a Madrid els dies 7 al 9 de febrer “formulava la pregunta Per a qui sóc jo? perquè la qüestió vocacional és un repte del nostre temps i de la nostra Església” i que “el segon gran objectiu del Congrés va ser impulsar i consolidar a cadascuna de les Diòcesis un servei que animi la vida viscuda com a vocació i promogui els diferents camins vocacionals, ja que es tracta de descobrir que la nostra vida està cridada a ser una resposta generosa a la crida de Déu, i que la clau vocacional és urgent acollir-la i promoure-la entre nosaltres”. Finalment, destaca alguns aspectes més rellevants, com ara “promoure a la Diòcesi una cultura vocacional”; “pregar per les vocacions”; “oferir recessos vocacionals periòdics”; “difondre i compartir testimonis vocacionals en xarxes socials i mitjans comunicatius de la Diòcesi”; “fomentar el voluntariat social i missioner” i dissenyar i oferir materials vocacionals i crear un lloc web vocacional.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, recorda que “fa uns quinze dies que va tenir lloc a Madrid el Congrés de Vocacions organitzat per la CEE”. Diu que “va ser un gran goig compartir un cap de setmana amb gairebé 3.000 participants i sobretot amb l’Equip diocesà compost per 22 persones, que representen les diferents vocacions per a la missió que vivim en la nostra Església diocesana”. Expressa que “hem recordat la importància de tornar a la font de la identitat que ens uneix, el baptisme, on tot comença” i que “sobretot hem coincidit a afirmar que la primera vocació comuna a tots els batejats és la vocació a la vida, al servei de la vida i al servei de Déu i del seu Poble en la diversitat de ministeris i carismes”. Afirma que “vam veure l’inseparable nexe que hi ha entre vocació i missió, entre Església missionera i Església vocacional”. Finalment, diu que “necessitem ara un temps de treball i oració, per a escoltar la veu de Déu que acompanya el seu poble i ens ajudarà a néixer de nou en l’Esperit, il·luminant nous camins per a transmetre el foc vocacional”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que per a Jesús “no té cap mèrit estimar als qui ja ens estimen”, sinó que “per a Ell, el que té mèrit, el que comporta ser seguidor seu, és estimar als qui ens odien i fer el bé als qui ens fan el mal”. Expressa que “tota la seva vida a la terra estigué dedicada a fer el bé” i que “malgrat això, tot i que ens declarem seguidors seus, ens costa aplicar les paraules de Jesús, ens resulta molt difícil imitar el seu exemple”. Reconeix que “tendim de manera natural i habitual a tornar mal per mal, o com a molt, fent un gran esforç, a apartar-nos d’aquell que ens fa o ens vol mal, per evitar així l’ocasió de ser ferits”. Considera que “sovint defugim de confrontar-nos a punts de vista diversos dels nostres” i que “estem cridats a viure la nostra vocació de cristians enmig d’un món a vegades indiferent”. Finalment, diu que “el que no podem fer mai però, és renunciar a viure la nostra fe”, que “viure-la vol dir també ser missioners, malgrat les dificultats”, però que “és tan important fer arribar la fe als qui la desconeixen i fer-hi retornar als qui se n’han allunyat, que l’esforç sempre val la pena”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, informa que durant aquest cap de setmana, Roma acull el Jubileu dels Diaques, els representants de Crist servidor que, configurats amb Ell, reben la consagració sacramental per a ser més seus en la Litúrgia, en la Paraula i en la Caritat. S’adreça als diaques permanents i els diu que són “una riquesa incalculable per a l’Església”. Expressa que mentre medita cada detall que encarna l’admirable tasca amagada, reservada i silenciosa de tants diaques permanents que ofereixen fins al seu últim batec per Crist, pensa en “la mirada del Senyor en l’últim Sopar, quan començà a rentar-los els peus als dotze”, un gest que és el súmmum del servei on descobreix la seva mirada de ministre de l’Amor. Finalment, agraeix, de manera personal, el servei dels tres diaques permanents de la diòcesi “com a signes visibles i testimonis autèntics de Jesús servidor, aquell que es va lliurar com un captaire qualsevol per a deixar-nos un ensenyament etern: qui serveix amb misericòrdia, tendresa i amor, encara que a vegades pateixi el dolor o la injustícia, no quedarà mai defraudat”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
