Data: 13 d’abril de 2025
Benvolguts i benvolgudes, a propòsit de l’esperança, tema central d’aquest Any Jubilar, en el pòrtic de la Setmana Santa, voldria parlar d’aquesta petita segona virtut teologal inspirant-me lliurement en El pòrtic del misteri de la segona virtut, poema de Charles Péguy (a. 1873-1914). El motiu és que, aquesta segona virtut teologal, sol passar desapercebuda entre el pes de la fe i la pressura de la caritat.
La fe, afirma Péguy, hauria d’esdevenir evident si la petjada del pecat no hagués enfosquit la nostra mirada. La simple observació de les coses creades ens ha de portar al coneixement del Creador (cf. Rm 1,20).
La caritat també cau pel seu propi pes. Qualsevol ésser humà, amb una sensibilitat mínimament sana, no pot deixar de sentir compassió davant el sofriment dels seus semblants. Tant sols el pecat personal i estructural és l’única explicació davant la indiferència en relació amb les misèries del món.
L’esperança, en canvi, és una virtut sorprenent. És confiar en un futur millor tot i les moltíssimes decepcions viscudes en el passat i en el present. És no avergonyir-se de no perdre la il·lusió, tot i sabent que podem ser titllats d’il·lusos. Però convé assenyalar que quan l’esperança flirteja amb l’experiència concreta, s’oblida que Déu és sorpresa contínua. L’esperança demana una innocència del cor: és la capacitat de saber descobrir aquest racó d’innocència en nosaltres mateixos i en el cor dels altres.
La fe és una esposa fidel, sosté Péguy. La caritat és una mare sol·lícita. I l’esperança és una nena petita que camina de la mà de les seves dues germanes grans. Pot semblar que ambdues la sostenen i protegeixen, però és la petita qui les fa avançar.
En efecte, la fe, a força de voler esdevenir fidel, es torna temorenca. Recela de qualsevol canvi o moviment que podria fer-la caure en l’error o en la infidelitat. I donat que la vida és moviment, va quedant cada vegada més allunyada del lloc on la gent viu la seva vida i acaba protegida en una vitrina, com una valuosa peça de museu. Això li succeeix a la fe quan va sola.
La caritat, moguda per la compassió, s’agita en totes direccions per a respondre a les múltiples crides que provenen de tot arreu. Però a la llarga, tant de moviment no és sostenible. A voltes cau en el desànim quan comprova que el seu esforç no produeix resultats fefaents. O es torna selectiva, o es molesta quan la societat reclama com a dret el que ella percep com a beneficència. Així acaba la caritat quan va sola.
L’esperança, en canvi, sempre mira endavant. Perquè «ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu» (Lc 9,62). La petita esperança no té encara forces per a sostenir l’arada, però agafa de la mà les seves dues germanes, la fe anquilosada i la caritat desorientada, i les empeny cap endavant. I, així, és ella qui anima la fe i regeix la caritat.
Bona Setmana Santa!
