Data: 20 d’abril de 2025
La Nit Santa de Pasqua és per a nosaltres la nit de les nits, aquella en la qual la foscor esdevé llum, i la mort vida. Això ens fa exclamar «Oh culpa sortosa, que ens ha merescut un Redemptor tan gran!» La por, la tenebra i l’angoixa d’aquell primer Divendres Sant esdevenen joia i llum i, certament, també desconcert. Mai no serem capaços de copsar d’una manera plena el misteri de la Pasqua, veiem el que veiem i tan sols amb els ulls de la fe podem intuir que darrera del que veiem hi ha quelcom de molt més gran, la victòria de la vida sobre la mort.
Aquesta és la nostra esperança, perquè viure la Pasqua no és altra cosa que viure l’esperança. Allí on semblava que tot havia acabat, de fet tot començava. En un mon desesperançat, on allò material s’imposa a qualsevol altre consideració que puguem fer, hem de viure aquesta esperança i hem de mirar, de procurar, de cercar la manera de fer-la viure. Si Crist ha vençut la mort ho ha fet per a tu i per a mi, ho ha fet per a tots, per als qui se n’adonen i per als qui no, per als qui s’ho creuen i per als qui ho rebutgen, dubten o ho menyspreen.
Aquell diumenge al matí unes dones foren cridades a ser transmissores de l’esperança. Aquell a qui havien vist morir sol i abandonat, a qui havien vist enterrar a corre cuita al sepulcre nou excavat a la roca, ja no hi era. També nosaltres som avui cridats a córrer per anunciar tot això. També avui a molts això els semblarà una quimera i no ens creuran; de fet, el mateix els succeí als apòstols, i fins i tot Pere, veient el sepulcre buit, veient el llençol d’amortallar aplanat, se’n torna cap a casa estranyat i preguntant-se que havia passat; i malgrat tot, havia sentit al Mestre anunciar-ho.
No ens estranyi, doncs, que hi hagi qui dubti, que hi hagi qui no cregui; però tasca nostra és obrir la porta a l’esperança, aquella que és l’única que no enganya, aquella que és Crist i ens ve per Crist. Per això res no ens ha d’aturar, perquè és tan gran el misteri, és tanta la grandesa de la resurrecció, que qualsevol esforç que fem per fer arribar aquesta bona nova no pot caure en sac foradat, si realment compartim la joia d’aquelles dones, la dels apòstols, i la de Maria, la seva mare.
Com ens diu el Concili Vaticà II: «Tot laic ha de ser, davant del món, un testimoni de la resurrecció i de la vida del nostre Senyor Jesucrist i un signe del Déu viu. Tots plegats, i cadascú per la part que li toca, hem d’alimentar el món amb fruits espirituals.» (Lumen Gentium, 38) Siguem, doncs, testimonis de la resurrecció de Crist per als altres.
