Benvolguts germans i germanes, bon dia!
El dia del nostre baptisme van recitar per nosaltres la invocació dels sants. Molts de nosaltres en aquell moment érem infants, portats als braços dels pares. Poc abans de fer la unció amb l’oli dels catecúmens, símbol de la força de Déu en la lluita contra el mal, el sacerdot va convidar tota l’assemblea a pregar per aquells que estaven a punt de rebre el baptisme, invocant la intercessió dels sants. Aquella era la primera vegada que, en el curs de les nostres vides, se’ns regalava aquesta companyia de germans i germanes «grans» —els sants— que han passat pel nostre camí mateix, que han conegut les nostres mateixes dificultats i que viuen per sempre en l’abraçada de Déu. La Carta als Hebreus defineix aquesta companyia que ens envolta amb l’expressió «multitud dels testimonis» (12,1). Així són els sants: una multitud de testimonis.
Els cristians, en la lluita contra el mal, no perden l’esperança. El cristianisme conrea una confiança incurable: no creu que les forces negatives i trencadores puguin prevaler. L’última paraula sobre la història de l’home no és l’odi, no és la mort, no és la guerra. En cada moment de la vida ens assisteix la mà de Déu, i també la presència discreta de tots els creients que «ens han precedit amb el signe de la fe» (Cànon romà). La seva existència ens diu en primer lloc que la vida cristiana no és un ideal inabastable. I ens conforta tots junts: no estem sols, l’Església està formada per innombrables germans, sovint anònims, que ens han precedit i que, per l’acció de l’Esperit Sant, estan compromesos en els assumptes dels qui encara viuen aquí.
La del baptisme no és l’única invocació dels sants que marca el camí de la vida cristiana. Quan dos nuvis consagren el seu amor en el sagrament del matrimoni, hi torna a haver una nova invocació per a ells —aquesta vegada com a parella— a la intercessió dels sants. I aquesta invocació és una font de confiança per als dos joves que emprenen el «viatge» de la vida conjugal. Qui estima de debò té el desig i la força de dir «per sempre» —«per sempre»— però sap que necessita la gràcia de Crist i l’ajut dels sants per a poder viure la vida matrimonial per sempre. No com diuen alguns: «Mentre duri l’amor.» No: per sempre! En cas contrari és millor que no et casis. O per sempre o res. Per això en la litúrgia nupcial s’invoca la presència dels sants. I en els moments difícils cal tenir el valor de mirar cap al cel, pensant en tants cristians que han passat per la tribulació i han mantingut blanc el seu vestit baptismal, rentant-lo en la sang de l’Anyell (cf. Ap 7,14): així ho diu el Llibre de l’Apocalipsi. Déu no ens abandona mai: cada vegada que el necessitarem vindrà un àngel seu a aixecar-nos i a donar-nos consol. «Àngels» alguna vegada amb un rostre i un cor humà, perquè els sants de Déu són sempre aquí, ocults enmig nostre. Això és difícil d’entendre i també d’imaginar, però els sants són presents en la nostra vida. I quan algú invoca un sant o una santa, és precisament perquè és a prop nostre.
També els sacerdots guarden el record d’una invocació dels sants pronunciada sobre ells. És un dels moments més emotius de la litúrgia de l’ordenació. Els candidats s’estiren a terra, amb la cara a terra. I tota l’assemblea, guiada pel Bisbe, invoca la intercessió dels sants. Un home quedaria aixafat sota el pes de la missió que se li confia, però sentint que tot el cel és sobre seu, que la gràcia de Déu no faltarà perquè Jesús és sempre fidel, aleshores pot continuar serè i animat. No estem sols.
I què som nosaltres? Som pols que aspira al cel. Febles per les nostres forces, però forts pel misteri de la gràcia que és present en la vida dels cristians. Siguem fidels a aquesta terra que Jesús ha estimat en cada moment de la seva vida, però sapiguem i vulguem esperar la transfiguració del món, en el seu compliment definitiu on finalment no hi haurà més llàgrimes, ni dolenteria ni sofriment.
Que el Senyor ens doni a tots nosaltres l’esperança de ser sants. Però algun de vosaltres em pot preguntar: «Pare, es pot ser sant en la vida de cada dia?» Sí que es pot. «Però això vol dir que hem de pregar durant tot el dia?» No, significa que tu has de complir el teu deure durant tot el dia: pregar, anar a la feina, preocupar-te pels fills. Però cal fer-ho tot amb el cor obert a Déu, de manera que el treball, també la malaltia i el sofriment, també enmig de les dificultats, sigui obert a Déu. I així ens podem fer sants. Que el Senyor ens doni l’esperança de ser sants. No pensem que és una cosa difícil, que és més fàcil ser delinqüents que sants! No. Es pot ser sant perquè ens ajuda el Senyor; és ell qui ens ajuda.
És el gran do que cada un de nosaltres pot fer al món. Que el Senyor ens doni la gràcia de creure tan profundament en ell que ens convertim en una imatge de Crist per a aquest món. La nostra història necessita «místics»: persones que rebutgen qualsevol domini, que aspiren a la caritat i a la fraternitat. Homes i dones que viuen acceptant també una part de sofriment, perquè es fan càrrec de l’esforç dels altres. Però sense aquests homes i dones el món no tindria esperança. Per això us desitjo a vosaltres —i també m’ho desitjo a mi— que el Senyor ens doni l’esperança de ser sants.
Gràcies!
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage, per a Catalunya Religió , revisada
