Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui vull desenvolupar la segona part de la reflexió sobre la figura del pare en la família. El darrer dia vaig parlar del perill dels pares «absents», avui vull mirar més aviat l’aspecte positiu. També sant Josep va ser temptat de deixar Maria, quan va descobrir que estava embarassada; però va intervenir l’àngel del Senyor, que li va revelar el designi de Déu i la seva missió de pare putatiu; i Josep, home just, «va prendre a casa la seva esposa» (Mt 1,24) i es va convertir en el pare de la família de Natzaret.
Cada família necessita el pare. Avui ens centrem en el valor del seu paper, i voldria partir d’algunes expressions que es troben en el llibre dels Proverbis, paraules que un pare adreça al seu fill, i diu així: «Fill meu, si el teu cor es fa savi, també el meu cor se n’alegra; tot jo ho celebraré quan parlaràs honradament» (Pr 23,15-16). No es podria expressar millor l’orgull i l’emoció d’un pare que reconeix haver transmès al fill allò que importa de veritat en la vida, o sigui, un cor savi. Aquest pare no diu: «Estic orgullós de tu perquè ets precisament igual que jo, perquè repeteixes les coses que jo dic que jo faig.» No, no li diu senzillament alguna cosa. Li diu quelcom molt més important, que podríem interpretar així: «Seré feliç cada vegada que et vegi actuar amb saviesa, i m’emocionaré cada vegada que t’escolti parlar amb rectitud. Això és el que t’he volgut deixar, per tal que es converteixi en quelcom teu: el costum de sentir i obrar, parlar i jutjar amb saviesa i rectitud. I per tal que poguessis ser així, t’he ensenyat allò que no sabies, he corregit errors que no veies. T’he fet sentir un afecte profund i al mateix temps discret, que potser no has reconegut del tot quan eres jove i incert. T’he donat un testimoniatge de rigor i de fermesa que potser no has comprès, quan hauries volgut només complicitat i protecció. Jo mateix, en primer lloc, he hagut de posar-me a la prova de la saviesa del cor, i vetllar els excessos del sentiment i del ressentiment, per a carregar el pes de les incomprensions inevitables i trobar les paraules justes per a fer-me entendre. Ara» —continua el pare—, «quan veig que tu intentes ser així amb els teus fills, i amb tothom, m’emociono. Sóc feliç de ser el teu pare.» I això és el que diu un pare savi, un pare madur.
Un pare sap bé com costa transmetre aquesta herència: quanta proximitat, quanta dolçor i quanta fermesa. Però, quant de consol i quanta recompensa es rep quan els fills rendeixen honor a aquesta herència. És una alegria que recompensa qualsevol fatiga, que supera qualsevol incomprensió i guareix cada ferida.
La primera necessitat, per tant, és precisament aquesta: que el pare estigui present en la família. Que sigui proper a l’esposa, per a compartir-ho tot, alegries i dolors, cansaments i esperances. I que sigui proper als fills en el seu creixement: quan juguen i quan tenen ocupacions, quan són despreocupats i quan estan angoixats, quan s’expressen i quan són taciturns, quan es llancen i quan tenen por, quan fan un pas equivocat i quan tornen a trobar el camí; pare present, sempre. Dir present no és el mateix que dir controlador, perquè els pares massa controladors anul·len els fills, no els deixen créixer.
L’Evangeli ens parla de l’exemplaritat del Pare que està en el cel —l’únic, diu Jesús, que pot ser anomenat veritablement «Pare bo» (cf. Mc 10,18). Tothom coneix aquesta extraordinària paràbola anomenada del «fill pròdig», o millor del «pare misericordiós», que es troba a l’Evangeli de Sant Lluc, en el capítol 15 (cf. 15,11-32). Quanta dignitat i quanta tendresa en l’espera d’aquell pare que és a la porta de casa esperant que el fill torni. Els pares han de ser pacients. Moltes vegades no hi ha altra cosa a fer més que esperar; resar i esperar amb paciència, dolçor, magnanimitat i misericòrdia.
Un bon pare sap esperar i sap perdonar des del fons del cor. És cert, sap també corregir amb fermesa: no és un pare dèbil, complaent, sentimental. El pare que sap corregir sense humiliar és el mateix que sap protegir sense guardar res per a ell. Una vegada vaig escoltar en una reunió de matrimonis un pare que deia: «Algunes vegades he de castigar una mica els meus fills… però mai bruscament per a no humiliar-los.» Que bonic! Té sentit de la dignitat. Ha de castigar, ho fa de la manera justa, i continua endavant.
Així, doncs, si hi ha algú que pugui explicar en profunditat la pregària del parenostre, ensenyada per Jesús, és precisament qui viu en primera persona la paternitat. Sense la gràcia que ve del Pare que està en el cel, els pares perden valentia i abandonen el camp. Però els fills necessiten trobar un pare que els espera quan retornen dels seus fracassos. Faran de tot per a no admetre-ho, per a no fer-ho veure, però el necessiten; i no trobar-lo obre en ells ferides difícils de tancar.
L’Església, mare nostra, està compromesa a donar suport amb totes les seves forces a la presència bona i generosa dels pares en les famílies, perquè ells són per a les noves generacions custodis i mitjancers insubstituïbles de la fe en la bondat, de la fe en la justícia i en la protecció de Déu, com sant Josep.
CRIDA
Una vegada més el meu pensament s’adreça a l’estimat poble ucraïnès. Lamentablement la situació està empitjorant i s’agreuja la contraposició entre les parts. Preguem sobretot per les víctimes, entre les quals hi ha moltíssims civils, i per les seves famílies, i demanem al Senyor que acabi com més aviat millor aquesta horrible violència fratricida. Renovo una crida sentida a fi que es facin esforços —fins i tot a nivell internacional— en favor de la represa del diàleg, única via possible per a fer que torni la pau i la concòrdia en aquesta terra turmentada. Germans i germanes, quan sento les paraules victòria o derrota sento un gran dolor, una gran tristesa dins el cor. No són paraules justes; l’única paraula justa és pau . Aquesta és l’única paraula justa. Penso en vosaltres, germans i germanes ucraïnesos… Penseu, això és una guerra entre cristians. Tots vosaltres teniu el mateix baptisme. Esteu lluitant entre cristians. Penseu en aquest escàndol. I preguem tots, perquè l’oració és la nostra protesta davant Déu en temps de guerra.
