Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Hem escoltat el que l’apòstol Pau deia al bisbe Titus. Però quantes virtuts hem de tenir, nosaltres, els bisbes? Ho hem escoltat tots, no? No és fàcil, no és fàcil, perquè som pecadors. Però ens encomanem a la vostra pregària, per tal que almenys ens acostem a aquestes coses que l’apòstol Pau aconsella a tots els bisbes. D’acord? Pregareu per nosaltres?
Hem tingut ja ocasió de destacar, en les catequesis anteriors, com l’Esperit Sant sadolla sempre l’Església amb els seus dons, en abundància. Ara, amb el poder i la gràcia del seu Esperit Sant, Crist no deixa de suscitar ministeris, amb la finalitat d’edificar les comunitats cristianes, com el seu cos. Entre aquests ministeris, es distingeix el ministeri episcopal. En el bisbe, amb la col·laboració dels preveres i diaques, és Crist mateix qui es fa present i continua cuidant la seva Església, assegurant la seva protecció i guia.
En la presència i en el ministeri dels bisbes, preveres i diaques, podem reconèixer el rostre autèntic de l’Església: és la Santa Mare Església jeràrquica. I, veritablement, a través d’aquests germans escollits pel Senyor i consagrats amb el sagrament de l’orde, l’Església exerceix la seva maternitat: ens engendra en el baptisme com a cristians, fent-nos renéixer en Crist; té cura del nostre creixement en la fe; ens acompanya als braços del Pare, per a rebre’n el perdó; prepara per a nosaltres la mesa eucarística, on ens nodreix amb la Paraula de Déu i el cos i la sang de Jesús; invoca sobre nosaltres la benedicció de Déu i la força del seu Esperit, sostenint-nos al llarg de tota la nostra vida i acollint-nos amb la seva tendresa i el seu calor, sobretot en els moments més delicats de la prova, del sofriment i de la mort.
Aquesta maternitat de l’Església s’expressa, en especial, en la persona del bisbe i en el seu ministeri. En efecte, així com Jesús va escollir els seus Apòstols i els va enviar a anunciar l’Evangeli i a pasturar el seu ramat, els bisbes, els seus successors, són posats al capdavant de les comunitats cristianes, com a garants de la seva fe i com a signes vius de la presència del Senyor enmig seu. Comprenem, per tant, que no es tracta d’una posició de prestigi, d’un càrrec honorífic. L’episcopat no és una condecoració, és un servei. Jesús ho va voler així. No hi ha d’haver lloc en l’Església per a la mentalitat mundana. La mentalitat mundana diu: «Aquest home va fer la carrera eclesiàstica, va arribar a ser bisbe.» No, no, en l’Església no hi ha d’haver lloc per a aquesta mentalitat. L’episcopat és un servei, no una condecoració per a enaltir-se. Ser bisbes vol dir tenir sempre davant dels ulls l’exemple de Jesús que, com a Bon Pastor, no va venir per a ser servit, sinó per a servir (cf. Mt 20,28; Mc 10,45) i per a donar la vida per les ovelles (cf. Jn 10,11). Els sants bisbes —i en són molts en la història de l’Església, molts bisbes sants— ens mostren que aquest ministeri no es busca, no es demana, no es compra, sinó que s’acull en obediència, no per a elevar-se, sinó per a abaixar-se, com Jesús, que «s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu» (Fl 2,8). És trist quan es veu un home que busca aquest ministeri i fa moltes coses per arribar-hi, i quan hi arriba no serveix, es dóna importància i viu només per a la seva vanitat.
Hi ha un altre element preciós que mereix ser destacat. Quan Jesús va escollir i cridar els Apòstols, no els va pensar l’un separat de l’altre, cadascun pel seu compte, sinó junts, perquè estiguessin amb ell, units, com una sola família. També els bisbes constitueixen un únic col·legi, reunit entorn del Papa, el qual és custodi i garant d’aquesta comunió profunda que tant interessava a Jesús i als seus Apòstols mateixos. Que n’és, de bonic, doncs, quan els bisbes, amb el Papa, expressen aquesta col·legialitat i intenten ser cada vegada més i millor servidors dels fidels, més servidors en l’Església. Ho hem experimentat recentment en l’Assemblea del Sínode sobre la família. Però pensem en tots els bisbes dispersos pel món que, fins i tot vivint en localitats, cultures, sensibilitats i tradicions diferents i llunyanes entre ells, d’un lloc a l’altre —un bisbe em deia fa dies que per arribar a Roma calien, des del lloc d’on venia, més de 30 hores d’avió—, se senten part de l’altre i arriben a ser expressió de la relació íntima, en Crist, de les seves comunitats. I en la pregària eclesial comuna tots els bisbes es reuneixen junts a l’escolta del Senyor i de l’Esperit, podent així posar atenció en profunditats a l’home i als signes dels temps (cf. Conc. Ecum. Vat. II, const. Gaudium et spes , 4).
Estimats amics, tot això ens fa comprendre per què les comunitats cristianes reconeixen en el bisbe un do gran, i estan cridades a alimentar una comunió sincera i profunda amb ell, a partir dels preveres i els diaques. No hi ha una Església sana si els fidels, els diaques i els preveres no estan units al bisbe. Aquesta Església que no està unida al bisbe és una Església malalta. Jesús va voler aquesta unió de tots els fidels amb el bisbe, també dels diaques i els preveres. I això ho fan amb la consciència que és precisament en el bisbe on es fa visible el vincle de cada una de les Esglésies amb els Apòstols i amb totes les altres comunitats, unides als seus bisbes i al Papa en l’única Església del Senyor Jesús, que és la nostra Santa Mare Església jeràrquica. Gràcies.
