Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui hi ha un altre grups de pelegrins en connexió amb nosaltres a l’aula Pau VI: són els pelegrins malalts. Perquè amb aquest temps que fa, entre la calor i la possibilitat de pluja, era més prudent que romanguessin allí. Però estan en connexió amb nosaltres a través de la pantalla gegant. I així estem units en la mateixa audiència. Tots nosaltres pregarem avui especialment per ells, per les seves malalties. Gràcies.
En la primera catequesi sobre l’Església, dimecres passat, vam partir de la iniciativa de Déu que vol formar un poble que porti la seva benedicció a tots els pobles de la terra. Comença amb Abraham i després, amb molta paciència —Déu té molta paciència, molta—, prepara aquest poble en l’Antiga Aliança fins que, en Jesucrist el constitueix signe i instrument de la unió dels homes amb Déu i entre ells (cf. Conc. Ecum. Vat. II, const. Lumen gentium , 1). Avui volem detenir-nos en la importància, per al cristià, de pertànyer a aquest poble. Parlarem sobre la pertinença a l’Església.
No estem aïllats i no som cristians a títol individual, cadascú pel seu compte, no, la nostra identitat cristiana és pertinença. Som cristians perquè pertanyem a l’Església. És com un cognom: si el nom és «sóc cristià», el cognom és «pertanyo a l’Església». És molt bonic notar com aquesta pertinença s’expressa també en el nom que Déu s’atribueix a ell mateix. En respondre a Moisès, a l’episodi esplèndid de la «bardissa ardent» (cf. Ex 3,15), es defineix, efectivament, com Déu dels pares. No diu: «Jo sóc l’Omnipotent…», no: «[Jo sóc] el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob.» D’aquesta manera ell es manifesta com el Déu que va establir una aliança amb els nostres pares i roman sempre fidel al seu pacte, i ens crida a entrar en aquesta relació que ens precedeix. Aquesta relació de Déu amb el seu poble ens precedeix a tots, ve d’aquest temps.
En aquest sentit, el pensament s’adreça en primer lloc, amb gratitud, als qui ens han precedit i ens han acollit en l’Església. Ningú no arriba a ser cristià per ell mateix. Està clar, això? Ningú no arriba a ser cristià per ell mateix. No es fan cristians al laboratori. El cristià és part d’un poble que ve de lluny. El cristià pertany a un poble que s’anomena Església i aquesta Església el fa cristià, el dia del baptisme, i després en l’itinerari de la catequesi, etc. Però ningú, ningú no es converteix en cristià per ell mateix. Si creiem, si sabem resar, si coneixem el Senyor i podem escoltar la seva Paraula, si el sentim proper i el reconeixem en els germans, és perquè d’altres, abans que nosaltres, han viscut la fe i després en l’han transmesa. La fe l’hem rebuda dels nostres pares, dels nostres avantpassats, i ells ens la van ensenyar. Si pensem bé en això, qui sap quants rostres estimats passen davant els nostres ulls, en aquest moment: pot ser el rostre dels nostres pares que van demanar per nosaltres el baptisme; el dels nostres avis o d’algun familiar que ens van ensenyar a fer el signe de la creu i a recitar les primeres oracions. Jo recordo sempre el rostre de la religiosa que em va ensenyar el catecisme, sempre em ve al cap —ella, amb tota seguretat, és al cel, perquè és una dona santa—, i jo la recordo sempre i dono gràcies a Déu per aquesta religiosa. O bé el rostre del rector, d’un altre sacerdot o d’una religiosa, d’un catequista, que ens ha transmès el contingut de la fe i ens ha fet créixer com a cristians… Heus aquí, aquesta és l’Església: una gran família, en la qual un és acollit, on s’aprèn a viure com a creients i com a deixebles del Senyor Jesús.
Aquest camí el podem viure no sols gràcies a d’altres persones, sinó juntament amb altres persones. En l’Església no hi ha el «fes-ho tu sol», no hi ha «jugadors lliures». Quantes vegades el papa Benet ha descrit l’Església com un «nosaltres» eclesial! En algunes ocasions passa que escoltem que algú diu: «Jo crec en Déu, crec en Jesús, però l’Església no m’interessa…» Quantes vegades ho hem sentit? I això no està bé. Hi ha qui considera que pot tenir una relació personal, directa, immediata amb Jesucrist fora de la comunió i de la mediació de l’Església. Són temptacions perilloses i perjudicials. Són, com ho deia el gran Pau VI, dicotomies absurdes. És cert que caminar junts és comprometedor, i a vegades pot resultar feixuc: pot passar que algun germà o alguna germana ens ocasioni problema o ens provoqui escàndol… Però el Senyor ha confiat el seu missatge de salvació a persones humanes, a tots nosaltres, a testimonis; i és en els nostres germans i en les nostres germanes, amb els seus dons i els seus límits, que ell ve al nostre encontre i es fa reconèixer. I això significa pertànyer a l’Església. Recordeu-ho bé: ser cristià significa pertinença a l’Església. El nom és «cristià», el cognom és «pertinença a l’Església».
Estimats amics, demanem al Senyor, per intercessió de Maria Verge, mare de l’Església, la gràcia de no caure mai en la temptació de pensar que podem prescindir dels altres, que podem prescindir de l’Església, que podem salvar-nos per nosaltres mateixos, ser cristians de laboratori. Al contrari, no es pot estimar Déu sense estimar els germans, no es pot estimar Déu a fora de l’Església; no es pot estar en comunió amb Déu sense estar-ho en l’Església, i no podem ser bons cristians si no és juntament amb tots aquells que cerquen seguir el Senyor Jesús, com un únic poble, un únic cos, i això és l’Església. Gràcies.
