Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui voldria parlar-vos del sagrament de la unció dels malalts, que ens permet tocar amb la mà la compassió de Déu per l’home. Antigament se l’anomenava extrema unció , perquè s’entenia com un consol espiritual en la imminència de la mort. Parlar, en canvi, d’ unció dels malalts ens ajuda a ampliar la mirada a l’experiència de la malaltia i del sofriment, a l’horitzó de la misericòrdia de Déu.
Hi ha una imatge bíblica que expressa en tota la seva profunditat el misteri que trasllueix en la unció dels malalts: és la paràbola del «bon samarità», a l’Evangeli de Lluc (10,30-35). Cada vegada que celebrem aquest sagrament, el Senyor Jesús, en la persona del sacerdot, es fa proper a qui pateix i està greument malalt o és ancià. Diu la paràbola que el bon samarità es va fer càrrec de l’home ferit, vessant sobre les seves ferides oli i vi. L’oli ens fa pensar en el que beneeix el bisbe cada any, a la missa crismal del Dijous Sant, precisament per a la unció dels malalts. El vi, en canvi, és signe de l’amor i de la gràcia de Crist que brollen del do de la seva vida per nosaltres i s’expressen en tota la seva riquesa en la vida sacramental de l’Església. Per últim, es confia la persona ferida a un hostaler, a fi que pugui continuar cuidant-la, sense preocupar-se per les despeses. Bé, qui és aquest hostaler? És l’Església, la comunitat cristiana, som nosaltres, als quals el Senyor Jesús, cada dia, confia els qui tenen afliccions, en el cos i en l’esperit, perquè puguem continuar vessant sobre ells, sense mesura, tota la seva misericòrdia i la salvació.
Aquest manament es recalca de manera explícita i precisa a la Carta de Jaume, on es diu: «Si entre vosaltres hi ha algú que està malalt, que faci cridar els qui presideixen la comunitat perquè l’ungeixin amb oli en nom del Senyor i preguin per ell. Aquesta pregària, feta amb fe, salvarà el malalt: el Senyor el posarà bo i li perdonarà els pecats que hagi pogut cometre» (5,14-15). Es tracta, per tant, d’una praxi ja en ús en el temps dels Apòstols. Jesús, en efecte, va ensenyar als seus deixebles a tenir la seva mateixa predilecció pels malalts i pels qui pateixen i els va transmetre la capacitat i la tasca de continuar dispensant en nom seu i d’acord amb el seu cor alleugeriment i pau, a través de la gràcia especial d’aquest sagrament. Això, però, no ens ha de fer caure en la cerca obsessiva del miracle o en la presumpció de poder obtenir sempre i de totes maneres la curació, sinó que és la seguretat de la proximitat de Jesús al malalt i també a l’ancià, perquè cada ancià, cada persona de més de 65 anys, pot rebre aquest sagrament, mitjançant el qual és Jesús mateix qui s’acosta a nosaltres.
Però quan hi ha un malalt moltes vegades es pensa: «Cridem el sacerdot perquè vingui.» «No, després porta mala sort, no el cridem», o bé «després s’espanta, el malalt». Per què es pensa això? Perquè hi ha una mica la idea que després del sacerdot arriba el servei fúnebre. I això no és veritat. El sacerdot ve per ajudar el malalt o l’ancià; per això és tan important la visita dels sacerdots als malalts. Cal fer venir el sacerdot al costat del malalt i dir-li: «Aneu, doneu-li la unció, beneïu-lo.» És Jesús mateix qui arriba per alleujar el malalt, per donar-li força, per donar-li esperança, per ajudar-lo; també per perdonar-li els pecats. I això és bonic. No cal pensar que això és un tabú, perquè és sempre bonic saber que en el moment del dolor i de la malaltia no estem sols: el sacerdot i els qui estan presents durant la unció dels malalts representen, en efecte, tota la comunitat cristiana que, com un únic cos ens reuneix al voltant de qui pateix i dels familiars, alimentant en ells la fe i l’esperança, i sostenint-los amb la pregària i caliu fraternal. Però el consol més gran deriva del fet que qui es fa present en el sagrament és el Senyor Jesús mateix, que agafa de la mà, ens acaricia com feia amb els malalts i ens recorda que li pertanyem i que res -ni tan sols el mal ni la mort- no podrà mai separar-nos d’ell. ¿Tenim aquest costum de cridar el sacerdot perquè vingui a veure els nostres malalts -no dic malalts de grip, de tres-quatre dies, sinó quan és una malaltia seriosa- i també els nostres ancians, i els doni aquest sagrament, aquest consol, aquesta força de Jesús per continuar endavant? Fem-ho!
Crida
Segueixo amb especial inquietud el que està passant aquests dies a Veneçuela. Desitjo vivament que acabin al més aviat possible les violències i les hostilitats, i que tot el poble veneçolà, a partir dels responsables polítics i institucionals, treballi per afavorir la reconciliació, a través del perdó recíproc i d’un diàleg sincer, respectuós de la veritat i de la justícia, capaç d’afrontar temes concrets per al bé comú. Mentre asseguro la meva oració constant, en especial pels qui van perdre la vida en els enfrontaments i per les seves famílies, invito tots els creients a elevar súpliques a Déu, per la maternal intercessió de la Mare de Déu de Coromoto, perquè el país torni a trobar aviat la pau i la concòrdia.
