Estimats germans i germanes, bon dia, i us felicito perquè sou valents de ser aquí amb el fred que fa a la plaça. Moltes felicitats!
Vull acabar les catequesis sobre el Credo, desenvolupades durant l´Any de la fe que va concloure diumenge passat. En aquesta catequesi i en la propera voldria considerar el tema de la resurrecció de la carn, agafant dos aspectes tal com els presenta el Catecisme de l´Església catòlica, és a dir, la nostra mort i la nostra resurrecció en Jesucrist. Avui em centraré en el primer aspecte: «morir en Crist».
Entre nosaltres, generalment, hi ha una manera errònia de mirar la mort. La mort ens ateny a tots, i ens interroga profundament, especialment quan ens toca de prop, o quan colpeja els petits, els indefensos, d´una manera que ens resulta «escandalosa». A mi sempre m´ha impressionat la pregunta: Perquè sofreixen els nens? Per què moren els nens? Si s´entén com el final de tot, la mort espanta, aterra, es transforma en amenaça que trenca cada somni, cada perspectiva, que trenca qualsevol relació i interromp qualsevol camí. Això s´esdevé quan considerem la nostra vida com un temps tancat entre dos pols: el naixement i la mort, quan no creiem en un horitzó que va més enllà de la vida present; quan es viu com si Déu no existís. Aquesta concepció de la mort és típica del pensament ateu, que interpreta l´existència com un trobar-se casualment al món i un caminar cap al no-res. Però hi ha també un ateisme pràctic, que és un viure només pels interessos propis i viure només per a les coses terrenals. Si ens deixem portar per aquesta visió errònia de la mort, no tenim altra opció que amagar la mort, negar-la o banalitzar-la, perquè no ens faci por.
Però el «cor» de l´home, el desig que tots nosaltres tenim un infinit, la nostàlgia que tots nosaltres tenim de l´etern es rebel·len a aquesta falsa solució. Llavors, quin és el sentit de la mort? Si mirem els moments més dolorosos de la nostra vida, quan hem perdut una persona estimada -els pares, un germà, una germana, un cònjuge, un fill, un amic-, ens adonem que fins i tot en el drama de la pèrdua, fins i tot punyits per la separació, puja des del cor la convicció que no es pot acabar tot, que el bé donat i rebut no ha estat inútil. Hi ha un instint poderós dins nostre, que ens diu que la nostra vida no acaba amb la mort.
Aquesta set de vida va trobar la resposta real i confiable en la resurrecció de Jesucrist. La resurrecció de Jesús no dóna només la certesa de la vida més enllà de la mort, sinó que il·lumina també el misteri mateix de la mort de cada un de nosaltres. Si vivim units a Jesús, fidels a ell, serem capaços d´afrontar amb esperança i serenitat fins i tot el pas de la mort. L´Església, efectivament, prega: «Si ens entristeix la certesa de la mort, ens consola la promesa de la immortalitat futura.» És una bonica oració de l´Església. Una persona tendeix a morir com ha viscut. Si la meva vida va ser un camí amb el Senyor, un camí de confiança en la seva misericòrdia immensa, estaré preparat per acceptar el moment últim de la meva vida terrenal com l´abandó definitiu confiat a les seves mans acollidores, a l´espera de contemplar cara a cara el seu rostre. Això és el més bonic que ens pot passar: contemplar cara a cara el rostre meravellós del Senyor, veure´l com és, ple de llum, ple d´amor, ple de tendresa. Anem nosaltres cap a aquest punt: contemplar el Senyor.
En aquest horitzó es comprèn la invitació de Jesús a estar sempre preparats, vigilants, sabent que la vida en aquest món se´ns ha donat també per a preparar l´altra vida, la vida amb el Pare celestial. I per això hi ha una via segura: preparar-se bé per a la mort, sent a prop de Jesús. Aquesta és la seguretat: jo em preparo per a la mort sent a prop de Jesús. Com s´és a prop de Jesús? Amb la pregària, amb els sagraments i també amb la pràctica de la caritat. Recordem que ell és present en els més dèbils i necessitats. Ell mateix es va identificar amb ells, en la famosa paràbola del judici final, quan diu: «Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure´m. […] Tot allò que fèieu a un d´aquests germans meus més petits, m´ho fèieu a mi» (Mt 25,35-36.40). Per tant, una via segura és recuperar el sentit de la caritat cristiana i de la participació fraternal, fer-nos càrrec de les llagues corporals i espirituals del nostre proïsme. La solidaritat a l´hora de compartir el dolor i d´infondre esperança és pròleg i condició per a rebre en herència el Regne preparat per a nosaltres. Qui practica la misericòrdia no tem la mort. Penseu bé en això: qui practica la misericòrdia no tem la mort! Hi esteu d´acord? Ho diem junts per a no oblidar-ho? Qui practica la misericòrdia no tem la mort. Per què no tem la mort? Perquè la mira a la cara en les ferides dels germans, i la supera amb l´amor de Jesucrist.
Si obrim la porta de la nostra vida i del nostre cor als germans més petits, fins i tot la nostra mort es convertirà en una porta que ens introduirà al cel, a la pàtria benaventurada vers la qual ens dirigim, anhelant viure per sempre amb el nostre Pare Déu, amb Jesús, amb la Mare de Déu i amb els sants.
