Estimats germans i germanes, bon dia!
Continuant les catequesis sobre l’Església, avui voldria fixar-me en Maria com a imatge i model de l’Església. Ho faig reprenent una expressió del concili Vaticà II. Diu la Constitució Lumen gentium : «La Mare de Déu, com ensenyava ja sant Ambròs, és realització exemplar de l’Església, en la línia de la fe, de l’amor i de la unió perfecta amb Crist» (n. 63).
1. Partim del primer aspecte, Maria com a model de la fe. En aquest sentit, Maria representa un model per a la fe de l’Església? Pensem qui era la Mare de Déu: una noia hebrea, que esperava amb tot el cor la redempció del seu poble. Però en aquell cor de jove filla d’Israel hi havia un secret que ella mateixa encara no sabia: en el disseny d’amor de Déu estava destinada a esdevenir la Mare del Redemptor. A l’Anunciació, el Missatger de Déu l’anomena «plena de gràcia» i li revela aquest projecte. Maria respon «sí» i a partir d’aquell moment la fe de Maria rep una llum nova: es concentra en Jesús, el Fill de Déu que s’ha encarnat en ella i en el qual es compleixen les promeses de tota la història de la salvació. La fe de Maria és el compliment de la fe d’Israel, en ella està concentrat tot el camí, tota la via d’aquell poble que esperava la redempció, i en aquest sentit és el model de la fe de l’Església, que té Crist com a centre, encarnació de l’amor infinit de Déu.
Com va viure Maria aquesta fe? La va viure en la simplicitat de les mil ocupacions i preocupacions quotidianes de qualsevol mare: el menjar, el vestit, la cura de la casa… Aquesta mateixa existència normal de la Mare de Déu va ser el terreny on es va dur a terme una relació única i un diàleg profund entre ella i Déu, entre ella i el seu Fill. El «sí» de Maria, ja perfecte de bon començament, va anar creixent fins l’hora de la Creu. Allí la seva maternitat es va fer més gran abraçant cadascun de nosaltres, la nostra vida, per portar-nos al seu Fill. Maria va viure sempre immersa en el misteri del Déu fet home, com la seva deixebla primera i perfecta, meditant cada cosa en el seu cor a la llum de l’Esperit Sant, per a comprendre i posar en pràctica tota la voluntat de Déu.
Ens podríem fer una pregunta: ¿Ens deixem il·luminar per la fe de Maria, que és la nostra Mare? O la veiem llunyana, massa diferent de nosaltres? En els moments de dificultats, de prova, de foscor, ens adrecem a ella com a model de la fidelitat a Déu, que vol sempre i només el nostre bé? Pensem en això, potser ens farà bé retrobar Maria com a model i figura de l’Església en aquesta fe que ella tenia!
2. Anem al segon aspecte: Maria model de caritat. De quina manera Maria és per a l’Església exemple vivent d’amor? Pensem en la seva disponibilitat en la situació de la seva parenta Isabel. En visitar-la, Maria no li va portar només un ajut material, que també, sinó que li va portar Jesús, que ja vivia en el seu si. Portar Jesús a aquella casa volia dir portar la joia, la joia plena. Isabel i Zacaries eran feliços per un embaràs que semblava impossible a la seva edat, però va ser la jove Maria qui els va portar la joia plena, aquella que ve de Jesús i de l’Esperit Sant i que s’expressa en la caritat gratuïta, en la participació, en l’ajuda, en la comprensió.
La Mare de Déu ens vol portar també a nosaltres, a tots nosaltres, el gran do que és Jesús, i amb ella ens porta el seu amor, la seva pau, la seva joia. Així l’Església és com Maria: l’Església no és un negoci, no és una agència humanitària, l’Església no és una ONG, l’Església és enviada a portar Crist a tothom, i el seu Evangeli; no es porta a ella mateixa. Tant si és petita, gran, forta, dèbil, l’Església porta Jesús i ha de ser com Maria quan va anar a visitar Isabel. Què li portava Maria? Jesús. L’Església porta Jesús: aquest és el centre de l’Església, portar Jesús! Imaginem per un moment que alguna vegada passés que l’Església no portés Jesús, aquella seria una Església morta! L’Església ha de portar la caritat de Jesús, l’amor de Jesús.
Hem parlat de Maria, de Jesús. I nosaltres?, nosaltres que som l’Església? Quin és l’amor que portem als altres? És l’amor de Jesús, que actua, que perdona, que acompanya, o és un amor aigualit, com s’aigualeix el vi que sembla aigua? És un amor fort o dèbil inclinat a seguir les simpaties, que cerca la compensació, un amor interessat? Una altra pregunta: a Jesús li plau l’amor interessat? No, no li plau, perquè l’amor ha de ser gratuït, com el seu. Com són les relacions a la nostra parròquia, a la nostra comunitat? Ens tractem com germans i germanes? O ens critiquem, parlem malament els uns dels altres, ens preocupem del nostre interessos, o ens preocupem els uns dels altres? Són preguntes sobre caritat!
3. I breument un darrer aspecte: Maria model d’unió amb Crist. La vida de la Verge santa va ser la vida d’una dona del seu poble: Maria pregava, treballava, anava a la sinagoga… Però tot ho feia en unió perfecta amb Jesús. Aquesta unió va arribar a l’extrem al Calvari: aquí Maria es va unir al Fill en el martiri del cor i en l’oferiment de la vida al Pare per a la salvació de la humanitat. La Mare de Déu va fer seu el dolor del Fill i va acceptar amb ell la voluntat del Pare, en aquella obediència que dóna fruit, que dóna la victòria veritable sobre el mal i sobre la mort.
És molt bonica aquesta realitat que Maria ens ensenya: estar sempre units a Jesús. Podem preguntar-nos: ens recordem de Jesús només quan alguna cosa no funciona i tenim alguna necessitat, o la nostra és una relació constant, una amistat profunda, fins i tot quan es tracta de seguir-lo per la via de la creu?
Demanem al Senyor que ens doni la seva gràcia, la seva força, a fi que en la nostra vida i en la vida de cada comunitat eclesial es reflecteixi el model de Maria, Mare de l’Església. Que així sigui!
