Germans i germanes, bon dia!
Em complau acollir-vos en aquesta meva primera Audiència general. Amb gran reconeixement i veneració recullo el «testimoni» de les mans del meu estimat predecessor Benet XVI. Després de Pasqua reprendrem les catequesis de l´Any de la fe. Avui voldria centrar-me en la Setmana Santa. Amb el Diumenge de Rams hem iniciat aquesta Setmana -centre de tot l´Any litúrgic- en què acompanyem Jesús en la seva passió, mort i resurrecció.
Però què pot significar viure la Setmana Santa per a nosaltres? Que vol dir seguir Jesús en el seu camí al Calvari cap a la creu i la resurrecció? En la seva missió terrenal, Jesús va caminar per la Terra Santa, va cridar dotze persones senzilles perquè anessin amb ell, compartissin el seu camí i continuessin la seva missió; els va escollir d´entre persones plenes de fe en la promesa de Déu. Va parlar a tots, sense distincions, als poderosos i als humils, al jove ric i a la viuda pobra, als forts i als dèbils; va portar la misericòrdia i el perdó de Déu; va guarir, consolar, comprendre; va donar esperança; va portar a tothom la presència de Déu que s´interessa per cada home i cada dona, com fa un bon pare i una bona mare per cadascun dels seus fills. Déu no va esperar que anéssim cap a ell, sinó que ell va venir a nosaltres, sense càlculs, sense previsions. Déu és així: ell sempre fa el primer pas, ell es mou cap a nosaltres. Jesús va viure realitats quotidianes de la gent més comuna: es va commoure davant la multitud que semblava un ramat sense pastor; es va plànyer davant el sofriment de Marta i Maria per la mort del seu germà Llàtzer; va cridar un publicà a ser deixeble seu; va patir la traïció d´un amic. En el seu Déu s´ha donat la certesa que és amb nosaltres, enmig nostre. «Les guineus» -va dir Jesús- «tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l´home no té on reposar el cap» (Mt 8,20). Jesús no té casa perquè casa seva és la gent, som nosaltres, la seva missió és obrir a tothom les portes de Déu, ser la presència de l´amor de Déu.
En la Setmana Santa vivim la part central d´aquest camí, d´aquest pla d´amor que recorre tota la història de la relació entre Déu i la humanitat. Jesús entra a Jerusalem per a fer el darrer pas, en el qual resumeix tota la seva existència: es dóna totalment, no es queda res per a ell, ni tan sols la vida. A l´Últim Sopar, amb els seus amics, reparteix el pa i el calze «per nosaltres». El Fill de Déu s´ofereix a nosaltres, lliura a les nostres mans el seu cos i la seva sang per ser sempre amb nosaltres, per habitar enmig nostre. I a l´hort de les Oliveres, com en el procés davant Pilat, no oposa resistència, es dóna; és el Servent sofrent preanunciat per Isaïes que es despulla de la pròpia vida fins a la mort (cf. Is 53,12).
Jesús no viu aquest amor que condueix al sacrifici de manera passiva o com un destí fatal; certament no amaga el seu torbament humà profund davant la mort violenta, sinó que posa la plena confiança en el Pare. Jesús es va lliurar voluntàriament a la mort per a correspondre a l´amor de Déu Pare, en perfecta unió amb la seva voluntat, per demostrar el seu amor per nosaltres. A la creu Jesús «em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2,20). Cadascun de nosaltres pot dir: M´ha estimat i s´ha entregat ell mateix per mi. Cadascú pot dir aquest «per mi».
Que significa tot això per a nosaltres? Significa que es tracta del meu, el teu, el nostre camí. Viure la Setmana Santa seguint Jesús no sols amb la commoció del cor; viure la Setmana Santa seguint Jesús vol dir aprendre i sortir de nosaltres mateixos -com dèiem diumenge passat- per anar a l´encontre dels altres, per anar a la perifèria de l´existència; moure´ns en primer lloc per anar a l´encontre dels nostres germans i germanes, sobretot els més allunyats, els qui són oblidats, aquells que tenen més necessitat de comprensió, de consol, d´ajut. Hi ha tanta necessitat de portar la presència viva de Jesús misericordiós i ric d´amor!
Viure la Setmana Santa és entrar sempre més en la lògica de Déu, en la lògica de la creu, que no és la del dolor i la mort, sinó la de l´amor i la donació d´ell mateix que porta vida. És entrar en la lògica de l´Evangeli. Seguir, acompanyar Crist, romandre amb ell exigeix un «sortir», sortir. Sortir de nosaltres mateixos, d´una manera de viure la fe cansada i rutinària, de la temptació de tancar-se en els nostres esquemes que acaben per tancar l´horitzó de l´acció creativa de Déu. Déu ha sortit d´ell mateix per venir enmig nostre, ha plantat la seva tenda entre nosaltres per portar la seva misericòrdia que salva i dóna esperança. També nosaltres, si volem seguir-lo i romandre amb ell, no ens hem de conformar de restar a la cleda de les noranta-nou ovelles, hem de «sortir», cercar amb ell l´ovella perduda, la més allunyada. Recordeu-ho bé: sortir de nosaltres, com Jesús, com Déu va sortir d´ell mateix en Jesús i Jesús va sortir d´ell mateix per tots nosaltres.
Cadascun de vosaltres podria dir-me: «Però, pare, no tinc temps», «tinc tantes coses per fer», «és difícil», «què puc fer jo amb les meves poques forces, amb el meu pecat, amb tantes obligacions?» Sovint ens conformem amb alguna pregària, amb una missa dominical escadussera i no constant, amb algun gest de caritat, però no tenim aquest coratge de «sortir» per portar Crist. Som una mica com sant Pere. Tan bon punt Jesús parla de passió, mort i resurrecció, de la seva entrega, d´amor per tothom, l´Apòstol el pren a part i el renya. Allò que diu Jesús destorba els seus plans, li sembla innacceptable, posa en perill les seguretats que s´havia construït, la seva idea de Messies. I Jesús es mira els deixebles i renya Pere amb una de les expressions més dures de l´Evangeli: «Vés-te´n d´aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes» (Mc 8,33). Déu pensa sempre amb misericòrdia. No oblideu això. Déu pensa sempre amb misericòrdia: és el Pare misericordiós! Déu pensa com el pare que espera el retorn del fill i li surt a l´encontre, el veu venir quan encara és lluny… Què vol dir, això? Que cada dia anava a veure si el seu fill tornava a casa: aquest és el nostre Pare misericordiós. És el senyal que l´esperava de cor al pati de casa seva. Déu pensa com el samarità que no passa pel costat del malferit amb posat de compassió o mirant cap a un altre costat, sinó socorrent-lo sense demanar res a canvi; sense preguntar si era hebreu, si era pagà, si era samarità, si era ric, si era pobre: no demana res. No demana aquestes coses, no pregunta res. El va a ajudar: així és Déu. Déu pensa com el pastor que dóna la vida per defensar i salvar les ovelles.
La Setmana Santa és un temps de gràcia que el Senyor ens dóna per obrir les portes del nostre cor, de la nostra vida, de les nostres parròquies -quina llàstima que hi hagi tantes parròquies tancades-, dels moviments, de les associacions, per «sortir» a trobar els altres, per fer-nos propers per portar la llum i la joia de la nostra fe. Sortir sempre! I això amb amor i amb la tendresa de Déu, amb respecte i paciència, sabent que nosaltres posem les nostres mans, els nostres peus, el nostre cor, però després és Déu qui els guia i fa fecundes totes les nostres accions.
Us desitjo a tots que visqueu bé aquests dies seguint el Senyor amb coratge, portant en nosaltres mateixos un raig del seu amor a tots els qui trobem.
CRIDA
Segueixo atentament tot el que està passant en aquestes hores a la República Centreafricana i vull assegurar la meva pregària per tots aquells que sofreixen, en particular pels familiars de les víctimes, pels ferits i les persones que han perdut la casa i que han estat obligats a fugir. Faig una crida perquè cessin de manera immediata les violències i saquejos, i perquè es trobi com més aviat millor una solució política a la crisi per a restaurar la pau i la concòrdia en aquell país estimat que fa molt de temps que està marcat per conflictes i divisions.
