Benvolguts germans i germanes,
Durant aquests mesos hem recorregut un camí a la llum de la paraula de Déu per a aprendre a pregar d´una manera cada vegada més autèntica, mirant algunes figures de l´Antic Testament, els Salms, les cartes de sant Pau i l´Apocalipsi, però mirant sobretot l´experiència única i fonamental de Jesús, en la seva relació amb el Pare celestial. En realitat, només en Crist l´home és capaç d´unir-se a Déu amb la profunditat i la intimitat d´un fill respecte a un pare que l´estima, només en ell podem dirigir-nos amb tota veritat a Déu cridant-lo amb afecte «Abbà! Pare!». Com els Apòstols, també nosaltres hem repetit durant aquestes setmanes i repetim avui a Jesús: «Senyor, ensenya´ns a pregar» (Lc 11,1).
A més, per aprendre a viure encara més intensament la relació personal amb Déu, hem après a invocar l´Esperit Sant, primer do del Ressuscitat als creients, perquè és ell qui «ve a ajudar la nostra feblesa, perquè nosaltres no sabem pregar com cal» (cf. Rm 8, 26), diu sant Pau, i nosaltres sabem que té raó.
En aquest punt, després d´una llarga sèrie de catequesis sobre la pregària en l´Escriptura, podem preguntar-nos: com puc deixar-me formar per l´Esperit Sant i així arribar a ser capaç d´entrar dins l´atmosfera de Déu, de pregar amb Déu? Quina és aquesta escola en què ell m´ensenya a pregar, ve en ajuda de la meva fatiga de dirigir-me a Déu de manera justa? La primera escola per a la pregària -ho hem vist aquestes setmanes- és la paraula de Déu, la Sagrada Escriptura. La Sagrada Escriptura és un diàleg permanent entre Déu i l´home, un diàleg progressiu en el qual Déu es mostra cada cop més proper, en el qual podem conèixer cada cop millor el seu rostre, la seva veu, el seu ser. I l´home aprèn a acceptar conèixer Déu, a parlar amb Déu. Per tant, en aquestes setmanes, llegint la Sagrada Escriptura, hem cercat, en l´Escriptura, en aquest diàleg permanent, aprendre com podem entrar en contacte amb Déu.
Hi ha a més un altre preciós «espai», una altra preciosa «font» per a créixer en la pregària, una font d´aigua viva en relació estretíssima amb la precedent. Em refereixo a la litúrgia, que és un àmbit privilegiat on Déu parla a cadascun de nosaltres, aquí i ara, i espera la nostra resposta.
Què és la litúrgia? Si obrim el Catecisme de l´Església catòlica -subsidi sempre valuós, diria, i indispensable- llegim que originàriament la paraula litúrgia significa ´servei de part /a favor del poble´ (n. 1069). Si la teologia cristiana va prendre aquest vocable del món grec, ho va fer òbviament pensant en el nou poble de Déu nascut de Crist que va obrir els seus braços a la creu per unir els homes en la pau de l´únic Déu. «Servei a favor del poble», un poble que no existeix per ell mateix, sinó que es va formar gràcies al misteri pasqual de Jesucrist. De fet, el poble de Déu no existeix per vincles de sang, de territori, de nació, sinó que neix sempre de l´obra del Fill de Déu i de la comunió amb el Pare que ell ens obté.
El Catecisme indica a més que «en la tradició cristiana (la paraula litúrgia ) vol dir que el poble de Déu participa en “l´obra de Déu”» (n. 1069), perquè el poble de Déu com a tal existeix només per obra de Déu.
Això ens ho ha recordat el desenvolupament mateix del concili Vaticà II, que va iniciar els seus treballs, fa cinquanta anys, amb la discussió de l´esquema sobre la sagrada litúrgia, aprovat després solemnement el 4 de desembre de 1963, el primer text aprovat pel Concili. El fet que el document sobre la litúrgia fos el primer resultat de l´assemblea conciliar, potser va ser considerat per alguns una casualitat. Entre tants projectes, el text sobre la sagrada litúrgia va semblar ser el menys controvertit, i, precisament per això, capaç de constituir com una mena d´exercici per a comprendre la metodologia del treball conciliar. Però, sens dubte, allò que a primera vista pot semblar una casualitat, es va demostrar com l´elecció més justa, fins i tot a partir de la jerarquia dels temes i de les tasques més importants de l´Església. En efecte, començant amb el tema de la «litúrgia», el Concili va destacar molt clarament la primacia de Déu, la seva prioritat absoluta. Déu primer de tot: precisament això ens diu l´elecció conciliar de partir de la litúrgia. Allí on la mirada sobre Déu no és determinant, tota la resta perd la seva orientació. El criteri fonamental per a la litúrgia és la seva orientació a Déu, per poder així participar en la seva mateixa obra.
Això no obstant, podem preguntar-nos: quina és aquesta obra de Déu a la qual estem cridats a participar? La resposta que ens ofereix la constitució conciliar sobre la sagrada litúrgia és aparentment doble. En el número 5 ens indica, en efecte, que l´obra de Déu són les seves accions històriques que ens porten a la salvació, culminant en la mort i resurrecció de Jesucrist; però en el número 7 la mateixa constitució defineix precisament la celebració de la litúrgia com a «obra de Crist». En realitat aquests dos significats estan inseparablement relacionats. Si ens preguntem qui salva el món i l´home, l´única resposta és: Jesús de Natzaret, Senyor i Crist, crucificat i ressuscitat. I, ¿on es fa actual per a nosaltres, per a mi, avui, el misteri de la mort i resurrecció de Crist, que porta la salvació? La resposta és: en l´acció de Crist a través de l´Església, en la litúrgia, en especial en el sagrament de l´eucaristia, que fa present l´ofrena sacrificial del Fill de Déu, que ens va redimir; en el sagrament de la reconciliació, on es passa de la mort del pecat a la vida nova; i en els altres actes sacramentals que ens santifiquen (cf. Presbyterorum ordinis , 5). Així, el misteri pasqual de la mort i resurrecció de Crist és el centre de la teologia litúrgica del Concili.
Fem un altre pas cap endavant i preguntem-nos: ¿De quina manera es fa possible aquesta actualització del misteri pasqual de Crist? El beat papa Joan Pau II, quan feia vint-i-cinc anys de la constitució Sacrosanctum Concilium , va escriure: «Per actualitzar el seu misteri pasqual, Crist està sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. La litúrgia és, per consegüent, el lloc privilegiat de l´encontre dels cristians amb Déu i amb qui ell va enviar, Jesucrist (cf. Jn 17,3)» ( Vicesimus quintus annus , n. 7). En la mateixa línia llegim en el Catecisme de l´Església catòlica: «Una celebració sacramental és un encontre dels fills de Déu amb el seu Pare, en el Crist i l´Esperit Sant, i aquest encontre s´expressa com un diàleg, a través d´accions i de paraules» (n. 1153). Per tant, la primera exigència per a una bona celebració litúrgica és que sigui pregària, col·loqui amb Déu, sobretot escolta i, per tant, resposta. Sant Benet, en la seva «Regla», parlant de la pregària dels Salms, indica als monjos: mens concordet voci , ´que la ment concordi amb la veu´. El sant ensenya que en la pregària dels Salms les paraules han de precedir a la nostra ment. Habitualment no s´esdevé així, abans hem de pensar, i, després, allò que hem pensat es converteix en paraula. Aquí, en canvi, en la litúrgia, és al revés, la paraula precedeix. Déu ens va donar la paraula, i la sagrada litúrgia ens ofereix les paraules; nosaltres hem d´entrar dins les paraules, en el seu significat, acollir-les en nosaltres, posar-nos en sintonia amb aquestes paraules; així ens convertim en fills de Déu, semblants a Déu. Com ho recorda la Sacrosanctum Concilium , per assegurar la plena eficàcia de la celebració «cal que els fidels vagin a la sagrada litúrgia amb una recta disposició espiritual, que acomodin l´esperit a la veu, i que col·laborin amb la gràcia celestial per no rebre-la en va» (n. 11). Element fonamental, primer, del diàleg amb Déu en la litúrgia, és la concordança entre el que diem amb els llavis i el que portem en el cor. Entrant en les paraules de la gran història de la pregària, nosaltres mateixos som conformats a l´esperit d´aquestes paraules i arribem a ser capaços de parlar amb Déu.
En aquesta línia, vull només fer referència a un dels moments que, durant la litúrgia mateixa, ens crida i ens ajuda a trobar aquesta concordança, aquest conformar-nos al que escoltem, diem i fem en la celebració de la litúrgia. Em refereixo a la invitació que formula el celebrant abans de la pregària eucarística: «Sursum corda», elevem el nostre cor a fora de l´embull de les nostres preocupacions, dels nostres desitjos, de les nostres angoixes, de la nostra distracció. El nostre cor, l´interior de nosaltres mateixos, ha d´obrir-se dòcilment a la paraula de Déu i recollir-se en la pregària de l´Església, per rebre la seva orientació cap a Déu de les paraules mateixes que escolta i diu. La mirada del cor ha de dirigir-se al Senyor, que és enmig nostre: és una disposició fonamental.
Quan vivim la litúrgia amb aquesta actitud de fons, el nostre cor està com apartat de la força de la gravetat, que l´atrau cap avall, i s´eleva interiorment cap a dalt, cap a la veritat, cap a l´amor, cap a Déu. Com ho recorda el Catecisme de l´Església catòlica: «La missió del Crist i de l´Esperit Sant que, en la litúrgia sacramental de l´Església, anuncia, actualitza i comunica el misteri de la salvació, continua en el cor que prega. Els Pares espirituals comparen a vegades el cor amb un altar» (n. 2655): altare Dei est cor nostrum .
Benvolguts amics, només celebrem i vivim bé la litúrgia si romanem en actitud orant, no si volem «fer alguna cosa», fer-nos veure o actuar, sinó si orientem el nostre cor a Déu i estem en actitud de pregària unint-nos al misteri de Crist i al seu col·loqui de Fill amb el Pare. Déu mateix ens ensenya a pregar, afirma sant Pau (cf. Rm 8,26). Ell mateix ens ha donat les paraules adequades per a dirigir-nos a ell, paraules que trobem en el Saltiri, en les grans oracions de les sagrada litúrgia i en la mateixa celebració eucarística. Demanem al Senyor ser cada dia més conscients del fet que la litúrgia és acció de Déu i de l´home; oració que brolla de l´Esperit Sant i de nosaltres, totalment dirigida al Pare, en unió amb el Fill de Déu fet home (cf. Catecisme de l´Església catòlica, n. 2564). Gràcies.
