Benvolguts germans i germanes,
En les últimes catequesis hem reflexionat sobre la pregària en els Fets dels Apòstols, avui vull començar a parlar de la pregària en les Cartes de sant Pau, l´Apòstol dels gentils. En primer lloc, vull destacar que no és casualitat que les seves Cartes comencin i concloguin amb expressions de pregària: a l´inici, acció de gràcies i lloança, i, al final, desig que la gràcia de Déu guiï el camí de la comunitat a qui va dirigida la carta. Entre la fórmula d´obertura: «Primer de tot, dono gràcies al meu Déu per mitjà de Jesucrist» (Rm 1,8), i el desig final: «Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb vosaltres» (1Co 16,23), es desenvolupen els continguts de les Cartes de l´Apòstol. La pregària de sant Pau es manifesta amb una gran riquesa de formes que van de l´acció de gràcies a la benedicció, de la lloança a la petició i a la intercessió, de l´himne a la súplica: una diversitat d´expressions que demostra fins a quin punt la pregària implica i penetra totes les situacions de la vida, tant les personals com les de les comunitats a les quals s´adreça.
Un primer element que l´Apòstol vol fer-nos comprendre és que la pregària no s´ha de veure com una simple obra bona realitzada per nosaltres respecte a Déu, una acció nostra. És per damunt de tot un do, fruit de la presència viva, vivificant del Pare i de Jesucrist en nosaltres. En la Carta als Romans escriu: «Igualment, l´Esperit ve a ajudar la nostra feblesa: nosaltres no sabem pregar com cal, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar» (8,26). I sabem que és veritat el que diu l´Apòstol: «No sabem pregar com cal.» Volem pregar, però Déu és lluny, no tenim les paraules, el llenguatge, per parlar amb Déu, ni tan sols el pensament. Només podem obrir-nos, posar el nostre temps a disposició de Déu, esperar que ell ens ajudi a entrar en el diàleg veritable. L´Apòstol diu: precisament aquesta manca de paraules, aquesta absència de paraules, fins i tot aquest desig d´entrar en contacte amb Déu, és pregària que l´Esperit Sant no sols comprèn, sinó que porta, interpreta davant Déu. Precisament aquesta debilitat nostra es transforma, a través de l´Esperit Sant, en oració vertadera, en contacte veritable amb Déu. L´Esperit Sant és, d´alguna manera, intèrpret que ens fa comprendre a nosaltres mateixos i a Déu el que volem dir.
En la pregària, més que en altres dimensions de l´existència, experimentem la nostra debilitat, la nostra pobresa, el nostre ser criatures, perquè ens trobem davant l´omnipotència i la transcendència de Déu. I com més progressem en l´escolta i en el diàleg amb Déu, perquè la pregària es converteixi en la respiració diària de la nostra ànima, més percebem fins i tot el sentit de la nostra limitació, no sols davant les situacions concretes de cada dia, sinó també en la relació mateixa amb el Senyor. Llavors augmenta en nosaltres la necessitat de fiar-nos, d´abandonar-nos cada cop més a ell; comprenem que «no sabem pregar com cal» (Rm 8,26). I l´Esperit Sant ens ajuda en la nostra incapacitat, il·lumina la nostra ment i escalfa el nostre cor, guiant la nostra pregària fins Déu. Per a sant Pau la pregària és sobretot obra de l´Esperit en la nostra humanitat, per a fer-se càrrec de la nostra debilitat i transformar-nos d´homes vinculats a les realitats materials en homes espirituals. En la Primera Carta als corintis diu: «I nosaltres no hem rebut l´esperit del món, sinó l´Esperit que ve de Déu, perquè coneguem els dons que Déu ens ha concedit. I no parlem d´aquests dons amb un llenguatge après de la saviesa humana, sinó amb el que hem après de l´Esperit» (2,12-13). En habitar en la nostra fragilitat humana, l´Esperit Sant ens canvia, intercedeix per nosaltres i ens condueix cap a les altures de Déu (cf. Rm 8,26).
Amb aquesta presència de l´Esperit Sant es realitza la nostra unió amb Crist, perquè es tracta de l´Esperit del Fill de Déu, en el qual hem estat fets fills. Sant Pau parla de l´Esperit de Crist (cf. Rm 8,9) i no sols de l´Esperit de Déu. És obvi: si Crist és el Fill de Déu, el seu Esperit és també Esperit de Déu, i així si l´Esperit de Déu, l´Esperit de Crist, es va fer ja molt proper a nosaltres en el Fill de Déu i Fill de l´home, l´Esperit de Déu també es fa esperit humà i ens toca; podem entrar en la comunió de l´Esperit. És com si digués que no sols Déu Pare es va fer visible en l´encarnació del Fill, sinó també l´Esperit de Déu es manifesta en la vida i en l´acció de Jesús, de Jesucrist, que va viure, va ser crucificat, va morir i va ressuscitar. L´Apòstol recorda que «ningú no pot dir: “Jesús és el Senyor” si no el mou l´Esperit Sant» (1Co 12,3). Així doncs, l´Esperit orienta el nostre cor cap a Jesucrist, de manera que «ja no som nosaltres els qui vivim; és Crist qui viu en nosaltres» (cf. Ga 2,20). En la seva Catequesi sobre els sagraments, sant Ambròs, reflexionant sobre l´eucaristia, afirma: «Qui s´embriaga de l´Esperit està arrelat en Crist» (5,3,17: pl 16, 450).
I ara vull posar en relleu tres conseqüències que repercuteixen en la nostra vida cristiana quan deixem actuar en nosaltres, no l´esperit del món, sinó l´Esperit de Crist com a principi interior de tot el nostre obrar.
En primer lloc, amb la pregària animada per l´Esperit som capaços d´abandonar i superar qualsevol tipus de por o d´esclavatge, vivint la llibertat autèntica dels fills de Déu. Sense la pregària que alimenta cada dia el nostre ser en Crist, en una intimitat que creix progressivament, ens trobem en la situació descrita per sant Pau a la Carta als Romans: no fem el bé que volem, sinó el mal que no volem (cf. Rm 7,19). I aquesta és l´expressió de l´alienació de l´ésser humà, de la destrucció de la nostra llibertat, per les circumstàncies del nostre ser a causa del pecat original: volem el bé que no fem i fem el que no volem, el mal. L´Apòstol vol fer-nos entendre que no és primer la nostra voluntat allò que ens lliura d´aquestes condicions, i tampoc la Llei, sinó l´Esperit Sant. I atès que «on hi ha l´Esperit del Senyor hi ha la llibertat» (2Co 3,17), amb la pregària experimentem la llibertat que ens ha donat l´Esperit: una llibertat autèntica, que és llibertat del mal i del pecat per al bé i per a la vida, per a Déu. La llibertat de l´Esperit, prossegueix sant Pau, no s´identifica mai ni amb el llibertinatge ni amb la possibilitat d´optar pel mal, sinó amb el fruit de l´Esperit, que «és aquest: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d´un mateix» (Ga 5,22-23). Aquesta és la vertadera llibertat: poder seguir realment el desig del bé, de l´alegria veritable, de la comunió amb Déu, i no ser oprimit per les circumstàncies que ens porten a altres direccions.
Una segona conseqüència que es verifica en la nostra vida quan deixem actuar en nosaltres l´Esperit de Crist és que la relació mateixa amb Déu es fa tan profunda que no l´altera cap realitat o situació. Llavors comprenem que amb l´oració no som alliberats de les proves o dels sofriments, sinó que podem viure´ls en unió amb Crist, amb els seus patiments, en la perspectiva de participar també de la seva glòria (cf. Rm 8,17). Molts cops, en la nostra pregària, demanem a Déu que ens lliuri del mal físic i espiritual, i ho fem amb gran confiança. Això no obstant, sovint tenim la impressió que no ens escolta i llavors correm el perill de descoratjar-nos i de no perseverar. En realitat, no hi ha crit humà que Déu no escolti, i precisament en la pregària constant i fidel comprenem amb sant Pau que «els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s´ha de revelar en nosaltres» (Rm 8,18). L´oració no ens lliura de la prova i dels sofriment; encara més -diu sant Pau- nosaltres «gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit» (Rm 8,23); ell diu que la pregària no ens lliura del sofriment, però ens permet de viure´l i afrontar-lo amb una força nova, amb la mateixa confiança de Jesús, el qual -segons la Carta als hebreus- «durant la seva vida mortal s´adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. I Déu l´escoltà per la seva submissió» (5,7). La resposta de Déu Pare al Fill, als seus forts crits i llàgrimes, no va ser l´alliberament dels sofriments, de la creu, de la mort, sinó que va ser una escolta molt més gran, una resposta molt més profunda; a través de la creu i de la mort, Déu va respondre amb la resurrecció del Fill, amb la nova vida. La pregària animada per l´Esperit Sant ens porta també a nosaltres a viure cada dia el camí de la vida amb les seves proves i patiments, en la plena esperança, en la confiança en Déu que respon com va respondre al Fill.
I, en tercer lloc, la pregària del creient s´obre també a les dimensions de la humanitat i de tota la creació, que «espera amb impaciència […] la glòria dels fills de Déu» (Rm 8,19). Això significa que la pregària, sostinguda per l´Esperit de Crist que parla en el més íntim de nosaltres mateixos, no roman mai tancada en ella mateixa, mai no és només oració per mi, sinó que s´obre a compartir els sofriments del nostre temps, dels altres. Es transforma en intercessió pels altres, i així, en el meu alliberament, en canal d´esperança per a tota la creació, en expressió d´aquell amor de Déu que ha estat vessat en els nostres cors per mitjà de l´Esperit que se´ns ha donat (cf. Rm 5,5). I precisament aquest és un signe d´una oració vertadera, que no acaba en nosaltres mateixos, sinó que s´obre als altres, i així m´allibera, així ajuda a la redempció del món.
Estimats germans i germanes, sant Pau ens ensenya que en la nostra pregària hem d´obrir-nos a la presència de l´Esperit Sant, el qual prega en nosaltres amb gemecs inefables, per portar-nos a adherir-nos a Déu amb tot el nostre cor i amb tot el nostre ser. L´Esperit de Crist es converteix en la força de la nostra oració «feble», en la llum de la nostra pregària «apagada», en el foc de la nostra oració «àrida», donant-nos la llibertat interior veritable, ensenyant-nos a viure afrontant les proves de l´existència, amb la certesa que no estem sols, obrint-nos als horitzons de la humanitat i de la creació que «gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8,22). Gràcies.
