Benvolguts germans i germanes, Avui vull reflexionar amb vosaltres sobre la pregària de Jesús relacionada amb la seva prodigiosa acció guaridora. En els evangelis es presenten diverses situacions en què Jesús prega davant lobra benèfica i guaridora de Déu Pare, que actua a través seu. Es tracta duna pregària que, un cop més, manifesta la relació única de coneixement i de comunió amb el Pare, mentre Jesús participa amb gran proximitat humana en el sofriment dels seus amics, per exemple de Llàtzer i de la seva família, o de tants pobres i malalts a qui ell vol ajudar concretament. Un cas significatiu és la curació del sordmut (cf. Mc 7,32-37). El relat de levangelista sant Marc que acabem descoltar mostra que lacció guaridora de Jesús està vinculada a la seva estreta relació tant amb el proïsme el malalt, com amb el Pare. Lescena del miracle es descriu amb detall així: «Jesús se lendugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: Efatà! que vol dir: Obret!» (7, 33-34). Jesús vol que la guarició sesdevingui estant «tot sol, lluny de la gent». Sembla que això no es deu només al fet que el miracle ha de mantenir-se amagat a la gent per evitar que es formin interpretacions limitades o errònies de la persona de Jesús. La decisió de portar el malalt a un lloc apartat fa que, en el moment de la curació, Jesús i el sordmut es trobin sols, en la proximitat duna relació singular. Amb un gest, el Senyor toca les oïdes i la llengua del malalt, o sigui, els llocs específics de la seva malaltia. La intensitat de latenció de Jesús es manifesta també en els trets insòlits de la guarició: usa els seus dits mateixos i, fins i tot, la seva saliva. També el fet que levangelista citi la paraula original pronunciada pel Senyor Efatà o sigui obret posa en relleu el caràcter singular de lescena. Però el punt central daquest episodi és el fet que Jesús, en el moment de fer la curació, cerca directament la seva relació amb el Pare. El relat diu, en efecte, que «va alçar els ulls al cel, sospirà» (v. 34). Latenció al malalt, les cures de Jesús cap a ell, estan relacionades amb una actitud profunda de pregària dirigida a Déu. I lemissió del sospir es descriu amb un verb que en el Nou Testament indica laspiració a quelcom bo que encara no es té (cf. Rm 8,23). El relat, en el seu conjunt, doncs, mostra que la implicació humana amb el malalt porta Jesús a la pregària. Un cop més es manifesta la seva relació única amb el Pare, la seva identitat de Fill Unigènit. En ell, a través de la seva persona, es fa present lacció guaridora i benèfica de Déu. No és casualitat que el comentari conclusiu de la gent després del miracle recordi la valoració de la creació al començament del Gènesi: «Tot ho ha fet bé» (Mc 7,37). En lacció guaridora de Jesús hi entra clarament la pregària, amb la mirada cap al cel. La força que va curar el sordmut va ser provocada certament per la compassió cap a ell, però prové del fet que recorre al Pare. Sentrecreuen aquestes dues relacions: la relació humana de compassió per lhome, que entra en la relació amb Déu i així es converteix en curació. En el relat joànic de la resurrecció de Llàtzer, aquesta mateixa dinàmica es posa en relleu amb una evidència encara més gran (cf. Jn 11,1-44). També aquí sentrecreuen, duna banda, la relació de Jesús amb un amic i amb el seu sofriment i, per una altra, la relació filial que ell té amb el Pare. La participació humana de Jesús en el cas de Llàtzer té trets particulars. En tot el relat es recorda diverses vegades lamistat amb ell, així com amb les germanes Marta i Maria. Jesús mateix afirma: «Llàtzer, el nostre amic, sha adormit, però vaig a despertar-lo» (Jn 11,11). Lafecte sincer per lamic també el destaquen les germanes de Llàtzer, igual que els jueus (cf. Jn 11,3; 11,36); es manifesta en la commoció profunda de Jesús davant el dolor de Marta i Maria i de tots els amics de Llàtzer, i desemboca en el plor tan profundament humà en acostar-se a la tomba: «Quan Jesús veié que ella plorava i que ploraven també els jueus que lacompanyaven, es va commoure interiorment i es contorbà. Llavors preguntà: On lheu posat? Li diuen: Senyor, vine i ho veuràs. Jesús començà a plorar» (Jn 11,33-35). Aquesta relació damistat, la participació i la commoció de Jesús davant el dolor dels parents i coneguts de Llàtzer, està vinculada, en tot el relat, amb una relació continuada i intensa amb el Pare. Des del començament, Jesús fa una lectura del fet en relació amb la seva identitat i missió i amb la glorificació que li espera. Davant la notícia de la malaltia de Llàtzer, en efecte, comenta: «Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat» (Jn 11,4). Jesús acull també amb dolor humà profund lanunci de la mort del seu amic, però, sempre en estreta referència a la relació amb Déu i a la missió que li ha confiat, diu: «Llàtzer és mort, i malegro de no haver estat allí: serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara, anem a trobar-lo!» (Jn 11,14-15). El moment de la pregària explícita de Jesús al Pare davant la tomba és el desenllaç natural de tot el succés, teixit sobre aquest doble registre de lamistat amb Llàtzer i de la relació filial amb Déu. També aquí les dues relacions van juntes. «Jesús alçà els ulls i digué: Pare, et dono gràcies perquè mhas escoltat» (Jn 11, 41): és una eucaristia. La frase revela que Jesús no va deixar ni tan sols per un instant la pregària de petició per la vida de Llàtzer. Encara més, aquesta pregària continuada va reforçar el vincle amb lamic i, al mateix temps, va confirmar la decisió de Jesús de romandre en comunió amb la voluntat del Pare, amb el seu pla damor, en el qual la malaltia i mort de Llàtzer es consideren com un lloc on es manifesta la glòria de Déu. Estimats germans i germanes, en llegir aquesta narració, cadascun de nosaltres està cridat a comprendre que en la pregària de petició al Senyor no hem desperar una realització immediata dallò que demanem, de la nostra voluntat, sinó més aviat encomanar-nos a la voluntat del Pare, llegint cada esdeveniment en la perspectiva de la seva glòria, del seu designi damor, ben sovint misteriós als nostres ulls. Per això, en la nostra pregària, petició, lloança i acció de gràcies haurien danar juntes, fins i tot quan ens sembla que Déu no respon a les nostres expectatives concretes. Abandonar-se a lamor de Déu, que ens precedeix i ens acompanya sempre, és una de les actituds de fons del nostre diàleg amb ell. El Catecisme de lEsglésia catòlica comenta així la pregària de Jesús en el relat de la resurrecció de Llàtzer: «Conduïda per lacció de gràcies, la pregària de Jesús ens revela com hem de demanar: abans que el do sigui donat Jesús sadhereix a aquell que dóna i es dóna en els seus dons. El Donant és més valuós que el do atorgat, és ell el Tresor, i el cor del seu Fill és en ell; el do és donat per excreix (cf. Mt 6,21.33)» (n. 2604). Això em sembla molt important: abans que el do sigui concedit, cal adherir-se a aquell que dóna; el donant és més preciós que el do. També per a nosaltres, per tant, més enllà del que Déu ens dóna quan linvoquem, el do més gran que pot atorgar-nos és la seva amistat, la seva presència, el seu amor. Ell és el tresor preciós que sha de demanar i custodiar sempre. La pregària que Jesús pronuncia mentre es retira la pedra dentrada a la tomba de Llàtzer, presenta després un desenvolupament particular i inesperat. Ell, en efecte, després de donar gràcies a Déu Pare, afegeix: «Ja sé que sempre mescoltes, però ho dic per la gent que menvolta, perquè creguin que tu mhas enviat» (Jn 11, 42). Amb la seva oració, Jesús vol portar a la fe, a la confiança total en Déu i en la seva voluntat, i vol mostrar que aquest Déu que ha estimat lhome fins al punt denviar el seu Fill Unigènit (cf. Jn 3,16), és el Déu de la Vida, el Déu que porta esperança i és capaç de canviar les situacions humanament impossibles. La pregària confiada dun creient, doncs, és un testimoniatge viu daquesta presència de Déu en el món, del seu interès per lhome, del seu obrar per realitzar el seu pla de salvació. Les dues pregàries de Jesús meditades ara, que acompanyen el guariment del sordmut i la resurrecció de Llàtzer, revelen que el vincle profund entre lamor a Déu i lamor al proïsme ha dentrar també en la nostra pregària. En Jesús, Déu veritable i home veritable, latenció cap a laltre, especialment si pateix necessitat o sofreix, la commoció davant el dolor duna família amiga, el porten a dirigir-se al Pare, en aquesta relació fonamental que guia tota la seva vida. Però també a linrevés: la comunió amb el Pare, el diàleg constant amb ell, impulsa Jesús a estar atent duna manera única a les situacions concretes de lhome per portar-li el consol i lamor de Déu. La relació amb lhome ens guia cap a la relació amb Déu, i la relació amb Déu amb condueix novament el proïsme. Estimats germans i germanes, la nostra pregària obre la porta a Déu, que ens ensenya constantment a sortir de nosaltres mateixos per a ser capaços de mostrar-nos propers als altres, especialment en els moments de prova, per portar-los consol, esperança i llum. Que el Senyor ens concedeixi ser capaços duna pregària cada cop més intensa, per reforçar la nostra relació personal amb Déu Pare, eixamplar el nostre cor a les necessitats de qui tenim al costat i sentir la bellesa de ser «fills en el Fill», juntament amb nombrosos germans. Gràcies.