Benvolguts germans i germanes, Els evangelistes Mateu i Lluc (cf. Mt 11,25-30 i Lc 10,21-22) ens van transmetre una «joia» de loració de Jesús, que sacostuma a anomenar Himne de goig o Himne de goig messiànic. Es tracta duna oració de reconeixement i de lloança, com hem escoltat. En loriginal grec dels evangelis, el verb amb què comença aquest himne, i que expressa lactitud de Jesús en dirigir-se al Pare, és exomologoumai , traduït sovint com tenalteixo (Mt 11,25 i Lc 10,21). Però en els escrits del Nou Testament aquest verb indica principalment dues coses: la primera és reconèixer fins al fons, confessar per exemple, Joan Baptista demanava a qui acudia a ell per batejar-se que confessés els seus pecats (cf. Mt 3,6); la segona és estar dacord. Per tant, lexpressió amb què Jesús inicia la seva pregària conté el seu reconèixer fins al fons, plenament, lacció de Déu Pare i, alhora, el seu estar totalment, conscientment i joiosament dacord amb aquesta manera dobrar, amb el projecte del Pare. LHimne de goig és el cim dun camí de pregària en què emergeix clarament la comunió profunda i íntima de Jesús amb la vida del Pare en lEsperit Sant i es manifesta la seva filiació divina. Jesús es dirigeix a Déu anomenant-lo Pare. Aquest terme expressa la consciència i la certesa de Jesús de ser «el Fill», en comunió íntima i constant amb ell, i aquest és el punt central i la font de qualsevol pregària de Jesús. Ho veiem clarament en lúltima part de lHimne, que il·lumina tot el text. Jesús diu: «El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i daquells a qui el Fill el vol revelar» (Lc 10,22). Jesús, per tant, afirma que només «el Fill» coneix veritablement el Pare. Qualsevol coneixement entre les persones com ho experimentem tots en les nostres relacions humanes comporta una comunió, un vincle interior, a nivell més o menys profund, entre qui coneix i qui és conegut: no es pot conèixer sense una comunió del ser. En lHimne de goig, com en tota loració, Jesús mostra que el vertader coneixement de Déu pressuposa la comunió amb ell: només estant en comunió amb laltre comencem a conèixer-lo; i el mateix passa amb Déu: només puc conèixer-lo si tinc un contacte vertader, si estic en comunió amb ell. Per tant, el coneixement veritable està reservat al Fill, a lUnigènit que des de sempre està en el si del Pare (cf. Jn 1,18), en perfecta unitat amb ell. Només el Fill coneix veritablement Déu, pel fet destar en comunió íntima del ser; només el Fill pot revelar veritablement qui és Déu. Al nom Pare li segueix un segon títol, «Senyor del cel i de la terra». Jesús, amb aquesta expressió, recapitula la fe en la creació i fa ressonar les primeres paraules de la Sagrada Escriptura: «Al principi, Déu va crear el cel i la terra» (Gn 1,1). Pregant, ell remet a la gran narració bíblica de la història damor de Déu per lhome, que comença amb lacte de la creació. Jesús sinsereix en aquesta història damor, és el seu cimal i la seva plenitud. En la seva experiència de pregària, la Sagrada Escriptura queda il·luminada i reviu en la seva més completa amplitud: anunci del misteri de Déu i resposta de lhome transformat. Però a través de lexpressió «Senyor del cel i de la terra» podem també reconèixer com en Jesús, el revelador del Pare, sobre novament a lhome la possibilitat daccedir a Déu. Fem-nos ara la pregunta: a qui vol revelar el Fill els misteris de Déu? Al començament de lHimne Jesús expressa la seva alegria perquè la voluntat del Pare és mantenir aquestes coses ocultes als savis i entesos i revelar-les als petits (cf. Lc 10,21). En aquesta expressió de la seva oració, Jesús manifesta la seva comunió amb la decisió del Pare que obre els seus misteris a qui té un cor senzill: la voluntat del Fill és una cosa sola amb la del Pare. La revelació divina no té lloc segons la lògica terrenal, per a la qual són els homes savis i entesos els qui posseeixen els coneixements importants i els transmeten a la gent més senzilla, als petits. Déu ha usat un estil molt diferent: els destinataris de la seva comunicació han estat precisament els «petits». Aquesta és la voluntat del Pare, i el Fill la comparteix amb goig. Diu el Catecisme de lEsglésia catòlica: «El seu estremiment Sí, Pare! expressa el fons del seu cor, la seva adhesió al beneplàcid del Pare, com un ressò del Fiat de la seva Mare en el moment que el va concebre i com a preludi dallò que dirà al Pare en lagonia. Tota la pregària de Jesús és en aquesta adhesió amorosa del seu cor dhome al misteri de la voluntat del Pare (Ef 1,9)» (n. 2603). Daquí deriva la invocació que dirigim a Déu en el Parenostre: «Facis la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel»: junt amb Crist i en Crist, també nosaltres demanem entrar en sintonia amb la voluntat del Pare, arribant així a ser els seus fills també nosaltres. Jesús, per tant, en aquest Himne de goig expressa la voluntat dimplicar en el seu coneixement filial de Déu a tots aquells que el Pare vol fer partícips dell; i aquells que acullen aquest do són els «petits». Però, què significa «ser petits»? Quina és «la petitesa» que obre lhome a la intimitat filial amb Déu i a acceptar la seva voluntat? Quina ha de ser lactitud de fons de la nostra pregària? Mirem el «Sermó de la muntanya», on Jesús afirma: «Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu» (Mt 5,8). És la puresa del cor la que permet reconèixer el rostre de Déu en Jesucrist; és tenir un cor senzill com el dels nens, sense la presumpció de qui es tanca en ell mateix, pensant que no té necessitat de ningú, ni tan sols de Déu. És interessant també indicar locasió en què Jesús prorromp en aquest Himne al Pare. En la narració evangèlica de Mateu és lalegria perquè, no obstant les oposicions i els rebutjos, hi ha «petits» que acullen la seva paraula i sobren al do de la fe en ell. LHimne de goig, en efecte, està precedit pel contrast entre lelogi de Joan Baptista, un dels «petits» que van reconèixer lobrar de Déu en Crist Jesús (cf. Mt 11,2-19), i el retret per la incredulitat de les ciutats del llac «on havia fet la major part dels seus miracles» (cf. Mt 11,20-24). Mateu, per tant, veu el goig en relació amb les expressions amb què Jesús constata leficàcia de la seva paraula i la de la seva acció: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten , els pobres reben lanunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!» (Mt 11,4-6). També sant Lluc presenta lHimne de goig en connexió amb un moment de desenvolupament de lanunci de levangeli. Jesús va enviar «uns altres setanta-dos» deixebles (Lc 10,1) i ells van partir amb una sensació de temor pel possible fracàs de la seva missió. Lluc subratlla també el rebuig que va trobar el Senyor a les ciutats on va predicar i va realitzar signes prodigiosos. Però els setanta-dos deixebles van tornar plens dalegria, perquè la seva missió va tenir èxit. Van constatar que, amb el poder de la paraula de Jesús, els mals de lhome són vençuts. I Jesús comparteix la seva satisfacció: «En aquell mateix moment» (Lc 10,21) es va omplir dalegria. Hi ha dos elements més que vull destacar. Levangelista Lluc introdueix loració amb lanotació: «Jesús es va omplir dalegria en lEsperit Sant» (cf. Lc 10,21). Jesús salegra partint des del seu interior, des del fons: la comunió única de coneixement i damor amb el Pare, la plenitud de lEsperit Sant. Implicant-nos en la seva filiació, Jesús ens invita també a nosaltres a obrir-nos a la llum de lEsperit Sant, perquè com ho afirma lapòstol Pau «Nosaltres no sabem pregar com cal; però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar [ ] tal com Déu vol» (Rm 8,26-27) i ens revela lamor del Pare. En lEvangeli de Mateu, després de lHimne de goig, trobem una de les crides més urgents de Jesús: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar» (Mt 11,28). Jesús demana que sacudeixi a ell, que és la saviesa veritable, a ell, que és «mans i humil de cor»; proposa «el seu jou», el camí de la saviesa de levangeli que no és una doctrina per aprendre o una proposta ètica, sinó una Persona a qui seguir: ell mateix, el Fill unigènit en perfecta comunió amb el Pare. Estimats germans i germanes, hem assaborit per un moment la riquesa daquesta oració de Jesús. També nosaltres, amb el do del seu Esperit, podem dirigir-nos a Déu, en la pregària, amb la confiança de fills, invocant-lo amb el nom de Pare, Abbà. Però hem de tenir el cor dels petits, dels «pobres en lesperit» (Mt 5,3), per reconèixer que no som autosuficients, que no podem construir la nostra vida nosaltres sols, sinó que necessitem Déu, necessitem trobar-lo, escoltar-lo, parlar-li. La pregària ens obre a rebre el do de Déu, la seva saviesa, que és Jesús mateix, per complir la voluntat del Pare en la nostra vida i trobar així alleugeriment en el cansament del nostre camí. Gràcies.
