Benvolguts germans i germanes, Reprenem avui les audiències a la plaça de Sant Pere i, en l«escola de pregària» que estem vivint plegats en aquestes catequesis dels dimecres, vull començar a meditar sobre alguns Salms, que, com vaig dir el passat mes de juny, formen el «llibre de pregàries» per excel·lència. El primer Salm sobre el qual em detindré és un salm de lamentació i de súplica ple duna confiança profunda, on la certesa de la presència de Déu és la base de la pregària que brolla duna condició dextrema dificultat en què es troba el qui prega. Es tracta del Salm 3, referit per la tradició jueva a David en el moment en què fuig del seu fill Absaló (cf. v. 1): és un dels episodis més dramàtics i de més sofriment de la vida del rei, quan el seu fill li usurpa el tron reial i lobliga a abandonar Jerusalem per salvar la vida (cf. 2Sa 15 i s.). La situació de perill i dangoixa que experimenta David fa, per tant, de teló de fons daquesta oració i ajuda a comprendre-la, presentant-se com la situació típica en què es pot recitar un Salm com aquest. Qualsevol home pot reconèixer en el clamor del salmista aquells sentiments de dolor, amargor i, alhora, confiança en Déu que, segons la narració bíblica, van acompanyar David en fugir de la seva ciutat. El Salm comença amb una invocació al Senyor: «Senyor, quants nhi ha que em persegueixen! Són molts els qui salcen contra meu. Són molts els qui diuen de mi: No espereu pas que Déu el salvi.» (v. 2-3) La descripció que lorant fa de la seva situació està marcada per tons fortament dramàtics. Tres vegades se subratlla la idea de multitud «quants nhi ha», «molts», «molts» que en el text original sexpressa amb la mateixa arrel hebrea, de manera repetitiva, gairebé insistent, a fi de recalcar encara més lenormitat del perill. Aquesta insistència sobre el nombre i la magnitud dels enemics serveix per a expressar la percepció, per part del salmista, de la desproporció absoluta que hi ha entre ell i els seus perseguidors, una desproporció que justifica i fonamenta la urgència de la seva petició dajuda: els opressors són molts, els té al davant, mentre que lorant està sol i inerme, sota el poder dels seus agressors. Això no obstant, la primera paraula que pronuncia el salmista és «Senyor»; el seu crit comença amb la invocació a Déu. Una multitud saboca i es rebel·la contra seu, generant una por que augmenta lamenaça fent-la semblar encara més gran i aterridora. Però lorant no es deixa vèncer per aquesta visió de mort, manté ferma la relació amb el Déu de la vida i en primer lloc sadreça a ell per cercar ajuda. Però els enemics intenten també trencar aquest vincle amb Déu i tocar la fe de la seva víctima. Insinuen que el Senyor no pot intervenir, afirmen que ni tan sols Déu no pot salvar-lo. Lagressió, per tant, no és només física, sinó que afecta la dimensió espiritual: «No espereu pas que Déu el salvi» diuen, ataquen el nucli central de lesperit del Salmista. És la temptació extrema a què es veu sotmès el creient, és la temptació de perdre la fe, la confiança en la proximitat de Déu. El just supera lúltima prova, roman ferm en la fe i en la certesa de la veritat i en la confiança plena en Déu, i precisament així troba la vida i la veritat. Em sembla que aquí el Salm ens toca molt personalment: en nombrosos problemes som temptats de pensar que potser fins i tot Déu no em salva, no em coneix, potser no té la possibilitat de fer-ho; la temptació contra la fe és lúltima agressió de lenemic, i a això hem de resistir-nos; així trobem Déu i trobem la vida. Lorant del nostre Salm està cridat a respondre amb la fe els atacs dels impius: els enemics com he dit neguen que Déu pugui ajudar-lo; ell, en canvi, linvoca, el crida pel seu nom, «Senyor», i després sadreça a ell amb un «tu» emfàtic, que expressa una relació ferma, sòlida, i comporta la certesa de la resposta divina: «Però tu, Senyor, ets lescut que em protegeix, ets la meva glòria, aixeques el meu cap. Quan crido invocant el Senyor, ell em respon des de la santa muntanya.» (v. 4-5) Ara desapareix la visió dels enemics, no han vençut perquè qui creu en Déu està segur que Déu és el seu amic: roman només el «tu» de Déu; als «molts» se nhi contraposa ara un de sol, però molt més gran i poderós que molts adversaris. El Senyor és ajuda, defensa, salvació; com a escut protegeix qui confia en ell, i li fa aixecar el cap, com a gest de triomf i de victòria. Lhome ja no està sol, els enemics no són invencibles com semblaven, perquè el Senyor escolta el crit de loprimit i respon des del lloc de la seva presència, des de la seva muntanya santa. Lhome crida en langoixa, en el perill, en el dolor; lhome demana ajuda, i Déu respon. Aquest entrellaçament del crit humà i la resposta divina és la dialèctica de la pregària i la clau de lectura de tota la història de la Salvació. El crit expressa la necessitat dajuda i recorre a la fidelitat de laltre; cridar vol dir fer un gest de fe en la proximitat i en la disponibilitat a lescolta de Déu. Loració expressa la certesa duna presència divina ja experimentada i creguda, que es manifesta en plenitud en la resposta salvadora de Déu. Això és rellevant: que en la nostra pregària sigui important, present, la certesa de la presència de Déu. Daquesta manera, el Salmista, que se sent assetjat per la mort, confessa la seva fe en el Déu de la vida que, com un escut, lenvolta amb una protecció invulnerable; qui pensava que ja estava perdut pot aixecar el cap, perquè el Senyor el salva; lorant, amenaçat i humiliat, és a la glòria, perquè Déu és la seva glòria. La resposta divina que acull la pregària dóna al Salmista una seguretat total; sha acabat també la por, i el crit sasserena en el pau, en una profunda tranquil·litat interior: «Madormo i descanso en pau, maixeco perquè el Senyor em sosté. No em fa por la multitud del poble que acampa al meu voltant.» (v. 6-7) Lorant, fins i tot enmig del perill i la batalla, pot dormir tranquil, en una actitud inequívoca dabandó confiat. Entorn seu acampen els adversaris, lassetgen, són molts, saixequen contra seu, el ridiculitzen i intenten fer-lo caure, però ell en canvi sajeu i dorm tranquil i serè, segur de la presència de Déu. I en despertar, troba Déu encara al seu costat, com custodi que mai no dorm (cf. Sl 121,3-4), que el sosté, lagafa per la mà, no labandona mai. La por a la mort està vençuda per la presència daquell que no mor. Precisament la nit, poblada de temors atàvics, la nit dolorosa de la soledat i de lespera angoixosa, ara es transforma: allò que evoca la mort es converteix en presència de lEtern. A la visibilitat de lassalt enemic, violent, imponent, es contraposa la presència invisible de Déu, amb tot el seu poder invencible. I és a ell a qui, després de les seves expressions de confiança, novament el Salmista dirigeix la seva oració: «Alçat, Senyor, salvam, Déu meu» (v. 8a). Els agressors «salçaven» (cf. v. 2) contra la seva víctima; qui en canvi «salçarà» és el Senyor, i serà per a fer-los caure. Déu el salvarà, responent al seu clam. Per això el Salm conclou amb la visió de lalliberament del perill que mata i de la temptació que pot fer morir. Després de la petició adreçada al Senyor perquè salci a salvar, lorant descriu la victòria divina: els enemics que, amb la seva opressió injusta i cruel, són símbol de tot el que soposa a Déu i al seu pla de Salvació, són derrotats. Colpejats a la boca, ja no podran agredir amb la seva violència destructiva ni podran insinuar ja el mal del dubte sobre la presència i lobrar de Déu: el seu parlar insensat i blasfem és definitivament desmentit i reduït al silenci de la intervenció salvadora del Senyor (cf. v. 8bc). Daquesta manera, el Salmista pot concloure la seva pregària amb una frase de connotacions litúrgiques que celebra, en la gratitud i en la lloança, el Déu de la vida: «La salvació ve del Senyor. Senyor, beneeix el teu poble» (v. 9). Estimats germans i germanes, el Salm 3 ens ha presentat una súplica plena de confiança i de consol. Resant aquest Salm, podem fer nostres els sentiments del Salmista, figura del just perseguit que troba en Jesús la realització. En el dolor, en el perill, en lamargor de la incomprensió i de lofensa, les paraules del Salm obren el nostre cor a la certesa confortadora de la fe. Déu sempre és a prop fins i tot en les dificultats, en els problemes, en les foscors de la vida, escolta, respon i salva a la seva manera. Però cal saber reconèixer-ne la presència i acceptar-ne els camins, com David en fugir de manera humiliant del seu fill Absaló, com el just perseguit del Llibre de la Saviesa i, de manera última i completa, com el Senyor Jesús en el Gòlgota. I quan, als ulls dels impius, Déu sembla no intervenir i el Fill mor, precisament llavors es manifesta, per a tots els creients, la glòria vertadera i la realització definitiva de la Salvació. Que el Senyor ens doni fe, ens ajudi en la nostra debilitat i ens faci capaços de creure i de pregar en els moments dangoixa, en les nits doloroses de dubte i en els llargs dies de dolor, abandonant-nos amb confiança en ell, que és el nostre «escut» i la nostra «glòria». Gràcies.
