Benvolguts germans i germanes, Avui vull reflexionar amb vosaltres sobre un text del Llibre del Gènesi que narra un episodi força particular de la història del patriarca Jacob. És un fragment de difícil interpretació, però important en la nostra vida de fe i de pregària. Es tracta del relat de la lluita amb Déu al gual de Yaboc, del qual hem escoltat un passatge. Com recordareu, Jacob havia pres al seu bessó Esaú la primogenitura a canvi dun plat de llenties i després havia pres amb engany la benedicció del seu pare Isaac, ja molt ancià, aprofitant-se de la seva ceguesa. Després de fugir de la ira dEsaú, shavia refugiat a casa dun parent, Laban; shavia casat, shavia enriquit i ara tornava a la seva terra natal, disposat a afrontar el seu germà després dhaver pres algunes mesures prudents. Però quan tot està preparat per a aquesta trobada, després dhaver fet que els qui eren amb ell travessessin el gual del torrent que delimitava el territori dEsaú, Jacob es queda sol i és agredit improvisadament per un desconegut amb qui lluita durant tota la nit. Aquest combat cos a cos que trobem en el capítol 32 del Llibre del Gènesi es converteix per a ell en una experiència singular de Déu. La nit és el temps favorable per a actuar damagat, per tant, per a Jacob és el temps millor per a entrar al territori del seu germà sense ser vist i potser amb la intenció dagafar per sorpresa Esaú. Això no obstant, és ell qui es veu sorprès per un atac imprevist, per al qual no estava preparat. Havia utilitzat lastúcia per a intentar evitar una situació perillosa, pensava que ho tenia tot controlat i, en canvi, ara ha dafrontar una lluita misteriosa que el sorprèn en soledat i sense donar-li loportunitat dorganitzar una defensa adequada. Inerme, a la nit, el patriarca Jacob lluita amb algú. El text no especifica la identitat de lagressor; empra un terme hebreu que indica «un home» de manera genèrica, «un, algú»; es tracta, per tant, duna definició vague, indeterminada, que, a propòsit, manté lassaltant en el misteri. Regna la foscor, Jacob no aconsegueix distingir clarament el seu adversari, i també el lector, nosaltres, roman en el misteri; algú senfronta al patriarca, i aquesta és lúnica dada segura que ens dóna el narrador. Només al final, quan la lluita ja hagi acabat i aquest «algú» hagi desaparegut, només llavors Jacob li donarà un nom i podrà dir que ha lluitat contra Déu. Lepisodi sesdevé, per tant, a les fosques i és difícil percebre no sols la identitat de lassaltant de Jacob, sinó també com es desenvolupa la lluita. Llegint el text, resulta difícil establir quin dels dos contrincants aconsegueix vèncer; els verbs sutilitzen sovint sense subjecte explícit, i les accions se succeeixen gairebé de manera contradictòria, així que, quan sembla que un dels dos prevaldrà, lacció següent ho desmenteix de seguida i presenta laltre com vencedor. De fet, a linici Jacob sembla el més fort, i ladversari diu el text «no podia vèncer-lo» (v. 26); amb tot, dóna un cop a larticulació de la cuixa de Jacob i la hi deslloriga. Arribats a aquest punt caldria pensar que Jacob sucumbirà; però és laltre el que li demana que el deixi anar; però el patriarca shi nega, posant una condició: «No et deixaré anar que no mhagis beneït» (v. 27). Aquell que amb engany havia pres al seu germà la benedicció del primogènit, ara la pretén del desconegut, de qui potser comença a albirar les connotacions divines, però sense poder-lo encara reconèixer veritablement. El rival, que sembla detingut, i per tant vençut per Jacob, en comptes dacollir la petició del patriarca, li pregunta el nom: «Com et dius?» El patriarca li respon: «Jacob» (v. 28). Aquí la lluita fa un gir important. Conèixer el nom dalgú implica una mena de poder sobre la persona, perquè en la mentalitat bíblica el nom conté la realitat més profunda de lindividu, en desvetlla el secret i el destí. Conèixer el nom dalgú vol dir conèixer la veritat de laltre i això permet poder-lo dominar. Per tant, quan, a petició del desconegut, Jacob revela el seu nom, sestà posant a les mans del seu adversari, és una forma de rendició, dentrega total dell mateix a laltre. Però, paradoxalment, en aquest gest de rendició també Jacob resulta vencedor, perquè rep un nom nou, al costat del reconeixement de victòria per part del seu adversari, que li diu: «Dara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut» (v. 29). Jacob era un nom que al·ludia a lorigen problemàtic del patriarca; de fet, en hebreu recorda el terme taló, i remet el lector al moment del naixement de Jacob, quan, en sortir del si matern, agafava amb la mà el taló del seu germà bessó (cf. Gn 25,26), gairebé presagiant la supremacia que aconseguiria en perjudici del seu germà en ledat adulta; però el nom de Jacob remet també al verb enganyar, suplantar. Doncs bé, ara, en la lluita, el patriarca revela al seu adversari, en un gest dentrega i rendició, la seva realitat denganyador, de suplantador; però laltre, que és Déu, transforma aquesta realitat negativa en positiva: Jacob lenganyador es converteix en Israel, se li dóna un nom nou que implica una nova identitat. Però també aquí el relat manté una duplicitat voluntària, perquè el significat més probable del nom Israel és «Déu és fort, Déu venç». Així doncs, Jacob ha prevalgut, ha vençut és ladversari mateix qui ho afirma, però la seva nova identitat, rebuda del contrincant mateix, afirma i testimonia la victòria de Déu. I quan Jacob pregunta per part seva el nom al seu adversari, aquest no vol dir-lhi, però se li revelarà en un gest inequívoc, donant-li la benedicció. Aquella benedicció que el patriarca li havia demanat al principi de la lluita se li concedeix ara. I no és la benedicció obtinguda amb engany, sinó la gratuïtament concedida per Déu, que Jacob pot rebre, perquè estant sol, sense protecció, sense astúcies ni enganys, es lliura inerme, accepta la rendició i confessa la veritat sobre ell mateix. Per això, al final de la lluita, rebuda la benedicció, el patriarca pot finalment reconèixer laltre, el Déu de la benedicció: «He vist Déu cara a cara» va dir, «i nhe sortit amb vida» (v. 31); i ara pot travessar el gual, portant un nom nou, però «vençut» per Déu i marcat per sempre, coixejant per la ferida rebuda. Les explicacions que lexegesi bíblica pot donar respecte a aquest fragment són moltes; en particular els estudiosos hi reconeixen finalitats i components literaris de diversos tipus, així com referències a algun relat popular. Però quan aquests elements són assumits pels autors sagrats i englobats en el relat bíblic, canvien de significat i el text sobre a dimensions més àmplies. Lepisodi de la lluita en el Yaboc es mostra al creient com un text paradigmàtic en què el poble dIsrael parla del seu origen i delinea els trets duna relació particular entre Déu i lhome. Per això, com ho afirma també el Catecisme de lEsglésia catòlica, «la tradició espiritual de lEsglésia ha conservat daquest relat el símbol de la pregària com a combat de la fe i victòria de la perseverança» (n. 2573). El text bíblic ens parla de la llarga nit de la recerca de Déu, de la lluita per conèixer-ne el nom i veuren el rostre; és la nit de la pregària que amb tenacitat i perseverança demana a Déu la benedicció i un nom nou, una nova realitat, fruit de conversió i de perdó. La nit de Jacob al gual de Yaboc es converteix així, per al creient, en un punt de referència per a entendre la relació amb Déu que en la pregària troba la màxima expressió. La pregària requereix confiança, proximitat, gairebé en un cos a cos simbòlic no amb un Déu enemic, adversari, sinó amb un Senyor que beneeix i que roman sempre misteriós, que sembla inabastable. Per això lautor sagrat utilitza el símbol de la lluita, que implica força dànim, perseverança, tenacitat per aconseguir el que es desitja. I si lobjecte del desig és la relació amb Déu, la seva benedicció i el seu amor, llavors la lluita no pot culminar daltra manera que en el lliurament dun mateix a Déu, en el reconeixement de la pròpia debilitat, a la qual venç precisament quan sabandona a les mans misericordioses de Déu. Estimats germans i germanes, tota la nostra vida és com aquesta llarga nit de lluita i de pregària, que sha de viure amb el desig i la petició duna benedicció a Déu, que no pot ser arrencada o aconseguida només amb les nostres forces, sinó que sha de rebre dell amb humilitat, com do gratuït que permet, finalment, reconèixer el rostre del Senyor. I quan això passa, tota la nostra realitat canvia, rebem un nom nou i la benedicció de Déu. Més encara: Jacob, que rep un nom nou, es converteix en Israel i dóna també un nom nou al lloc on ha lluitat amb Déu i li ha pregat; li dóna el nom de Penuel, que significa rostre de Déu. Amb aquest nom reconeix que aquest lloc està ple de la presència del Senyor, santifica aquesta terra donant-li lempremta daquella trobada misteriosa amb Déu. Qui es deixa beneir per Déu, qui se li abandona, qui es deixa transformar per ell, fa beneït el món. Que el Senyor ens ajudi a combatre la bona lluita de la fe (cf. 1Tm 6,12; 2Tm 4,7) i a demanar, en la nostra pregària, la seva benedicció, perquè ens renovi a lespera de veure el seu rostre. Gràcies!
