Benvolguts germans i germanes, En la vida de cadascun de nosaltres hi ha persones molt estimades que sentim particularment properes; algunes estan ja en braços de Déu, daltres comparteixen encara amb nosaltres el camí de la vida: són els nostres pares, els familiars, els educadors; són persones a qui hem fet el bé o de les quals lhem rebut; són persones amb qui sabem que podem comptar. És important, això no obstant, tenir també «companys de viatge» en el camí de la nostra vida cristiana: penso en el director espiritual, en el confessor, en les persones amb qui es pot compartir la pròpia experiència de fe, però penso també en la Mare de Déu i en els sants. Cadascú hauria de tenir algun sant que li sigui familiar, per sentir-lo a prop en la pregària i la intercessió, però també per imitar-lo. Vull invitar-vos, per tant, a conèixer més els sants, començant per aquell el nom del qual porteu, llegint la seva vida, els seus escrits. Estigueu segurs que es convertiran en bons guies per a estimar cada cop més el Senyor, i en ajuts vàlids per al vostre creixement humà i cristià. Com sabeu, jo també estic unit de manera especial a algunes figures de sants: entre aquestes, a més de sant Josep i sant Benet, dels quals porto el nom, i daltres, hi ha sant Agustí, a qui vaig tenir el gran do de conèixer de prop, per dir-ho així, a través de lestudi i la pregària, i que sha convertit en un bon «company de viatge» en la meva vida i en el meu ministeri. Vull subratllar un cop més un aspecte important de la seva experiència humana i cristiana, actual també en la nostra època, en la qual sembla que el relativisme és, paradoxalment, la «veritat» que ha de guiar el pensament, les decisions i els comportaments. Sant Agustí va ser un home que mai no va viure amb superficialitat; la set, la recerca inquieta i constant de la Veritat és una de les característiques de fons de la seva existència; però no la de les «pseudoveritats» incapaces de donar pau duradora al cor, sinó daquella Veritat que dóna sentit a lexistència i que és el «domicili» on el cor troba serenitat i alegria. El seu camí, com sabem, no va ser fàcil: va creure trobar la Veritat en el prestigi, en la carrera, en la possessió de les coses, en les veus que li prometien la felicitat immediata; va cometre errors, va sofrir tristeses, va afrontar fracassos, però mai no es va aturar, mai no es va acontentar amb el que li donava només un fil de llum; va saber mirar en líntim dell mateix i, com escriu en les Confessions, es va adonar que aquesta Veritat, aquest Déu que cercava amb les seves forces, era més íntim a ell que ell mateix, que havia estat sempre al seu costat, mai no lhavia abandonat i estava a lespera de poder entrar de manera definitiva en la seva vida (cf. III, 6, 11; X, 27, 38). Com vaig dir comentant la recent pel·lícula sobre la seva vida, sant Agustí va comprendre, en la seva recerca inquieta, que no era ell qui havia trobat la Veritat, sinó que la Veritat mateixa, que és Déu, el va perseguir i el va trobar (cf. l Osservatore Romano , edició setmanal en llengua espanyola, 4 de setembre de 2009, p. 3). Romano Guardini, comentant un passatge del capítol III de les Confessions , afirma que sant Agustí va comprendre que Déu és «glòria que ens posa de genolls, beguda que apaga la set, tresor que fa feliços, […ell va tenir] la tranquil·litzadora certesa de qui per fi va comprendre, però també la benaurança de lamor que sap: això és tot i em basta» ( Pensatori religiosi , Brescia 2001, p. 177). També en les Confessions , en el llibre IX, el nostre sant relata una conversa amb la seva mare, santa Mònica la memòria de la qual se celebra divendres vinent, demà passat. És una escena molt bonica: ell i la seva mare són a Òstia, en un alberg, i des de la finestra veuen el cel i el mar, i transcendeixen cel i mar, i per un moment toquen el cor de Déu en el silenci de les criatures. I aquí apareix una idea fonamental en el camí cap a la Veritat: les criatures han de callar perquè regni el silenci en què Déu pot parlar. Això és veritat sempre, també en el nostre temps: a vegades es té una mena de por al silenci, al recolliment, a pensar en els propis actes, en el sentit profund de la pròpia vida; sovint es prefereix viure només el moment fugaç, esperant il·lusòriament que porti felicitat duradora; es prefereix viure, perquè sembla més fàcil, amb superficialitat, sense pensar; es té por de cercar la Veritat, o potser es té por que la Veritat ens trobi, ens lligui i ens canviï la vida, com li va passar a sant Agustí. Estimats germans i germanes, vull dir a tots, també als qui passen per un moment de dificultat en el seu camí de fe, als qui participen poc en la vida de lEsglésia o als qui viuen «com si Déu no existís», que no tinguin por de la Veritat, que no interrompin mai el camí cap a ella, que no deixin mai de cercar la veritat profunda sobre ells mateixos i sobre les coses amb lull interior del cor. Déu no deixarà de donar llum per fer-hi veure i calor per fer sentir al cor que ens estima i que vol ser estimat. Que la intercessió de la Mare de Déu, de sant Agustí i de santa Mònica ens acompanyi en aquest camí.
