Benvolguts germans i germanes,Després dalgunes catequesis sobre el sacerdoci i els meus últims viatges, tornem avui al nostre tema principal, és a dir, a la meditació dalguns grans pensadors de ledat mitjana. Últimament havíem vist la gran figura de sant Bonaventura, franciscà, i avui vull parlar daquell a qui lEsglésia anomena el Doctor communis: es tracta de sant Tomàs dAquino. El meu venerat predecessor, el papa Joan Pau II, en la seva encíclica Fides et ratio va recordar que «lEsglésia ha proposat sempre sant Tomàs com a mestre de pensament i model de la manera correcta de fer teologia» (n. 43). No sorprèn que, després de sant Agustí, entre els escriptors eclesiàstics esmentats en el Catecisme de lEsglésia catòlica, se citi sant Tomàs més que cap altre, fins a seixanta-una vegades. També se lha anomenat el Doctor Angelicus, potser per les seves virtuts, en particular la sublimitat del pensament i la puresa de la vida. Tomàs va néixer entre 1224 i 1225 al castell que la seva família, noble i rica, tenia a Roccasecca, als voltants dAquino, a prop de la cèlebre abadia de Montecassino, on els seus pares el van enviar perquè rebés els primers elements de la seva instrucció. Alguns anys més tard es va traslladar a la capital del regne de Sicília, Nàpols, on Frederic III havia fundat una prestigiosa universitat, on sensenyava, sense les limitacions vigents a altres llocs, el pensament del filòsof grec Aristòtil, en qui el jove Tomàs va ser introduït i el gran valor del qual va intuir immediatament. Però, sobretot, en aquells anys transcorreguts a Nàpols va néixer la seva vocació dominica. En efecte, Tomàs va quedar captivat per lideal de lorde que sant Domènec havia fundat pocs anys abans. Això no obstant, quan va vestir lhàbit dominic, la seva família es va oposar a aquesta elecció, i es va veure obligat a deixar el convent i a passar algun temps a casa seva. El 1245, ja major dedat, va poder reprendre el seu camí de resposta a la crida de Déu. Va ser enviat a París per a estudiar teologia sota la direcció dun altre sant, Albert Magne, del qual vaig parlar recentment. Albert i Tomàs van entaular una vertadera i profunda amistat, i van aprendre a estimar-se i a voler-se, fins a tal punt que Albert va voler que el seu deixeble el seguís també a Colònia, on els superiors de lorde lhavien enviat a fundar un estudi teològic. En aquest temps Tomàs va entrar en contacte amb totes les obres dAristòtil i dels seus comentaristes àrabs, que Albert il·lustrava i explicava. En aquest període, la cultura del món llatí shavia vist profundament estimulada per lencontre amb les obres dAristòtil, que durant molt de temps havien romàs desconegudes. Es tractava descrits sobre la naturalesa del coneixement, sobre les ciències naturals, sobre la metafísica, sobre lànima i sobre lètica, riques en informacions i intuïcions que semblaven vàlides i convincents. Era una visió completa del món desenvolupada sense Crist i abans de Crist, amb la pura raó, i semblava imposar-se a la raó com «la» visió mateixa; per tant, als joves els resultava summament atractiu veure i conèixer aquesta filosofia. Molts van acollir amb entusiasme, més aviat amb entusiasme acrític, aquest enorme bagatge del saber antic, que semblava poder renovar profitosament la cultura, obrir totalment nous horitzons. Això no obstant, altres temien que el pensament pagà dAristòtil estigués en oposició a la fe cristiana, i es negaven a estudiar-lo. Es van confrontar dues cultures: la cultura precristiana dAristòtil, amb la seva racionalitat radical, i la cultura cristiana clàssica. Certs ambients se sentien inclinats a rebutjar Aristòtil per la presentació que daquest filòsof havien fet els comentaristes àrabs Avicenna i Averrois. De fet, van ser ells els qui van transmetre al món llatí la filosofia aristotèlica. Per exemple, aquests comentaristes havien ensenyat que els homes no disposen duna intel·ligència personal, sinó que hi ha un únic intel·lecte universal, una substància espiritual comuna a tots, que actua en tots com a «única»: per tant, una despersonalització de lhome. Un altre punt discutible que van transmetre aquests comentaristes àrabs era que el món és etern com Déu. Com és comprensible es van desencadenar una infinitat de disputes en el món universitari i en leclesiàstic. La filosofia aristotèlica sanava difonent fins i tot entre la gent senzilla. Tomàs dAquino, seguint lescola dAlbert Magne, va dur a terme una operació dimportància fonamental per a la història de la filosofia i de la teologia; jo diria per a la història de la cultura: va estudiar a fons Aristòtil i els seus intèrprets, aconseguint noves traduccions llatines dels textos originals en grec. Així ja no es recolzava únicament en els comentaristes àrabs, sinó que podia llegir personalment els textos originals; i va comentar gran part de les obres aristotèliques, distingint en elles el que era vàlid del que era dubtós o del que shavia de rebutjar completament, mostrant la consonància amb les dades de la Revelació cristiana i utilitzant àmpliament i agudament el pensament aristotèlic en lexposició dels escrits teològics que va compondre. En definitiva, Tomàs dAquino va mostrar que entre fe cristiana i raó subsisteix una harmonia natural. Aquesta va ser la gran obra de sant Tomàs, que en aquest moment denfrontament entre dues cultures un moment en què semblava que la fe havia de rendir-se davant la raó va mostrar que van juntes, que el que semblava raó incompatible amb la fe no era raó, i que el que es presentava com a fe no era fe, perquè soposava a la vertadera racionalitat; així, va crear una nova síntesi, que ha format la cultura dels segles successius. Pels seus excel·lents dots intel·lectuals, Tomàs va ser cridat a París com a professor de teologia a la càtedra dominicana. Allí va començar també la seva producció literària, que va prosseguir fins a la mort, i que té quelcom de prodigiós: comentaris a la Sagrada Escriptura, perquè el professor de teologia era sobretot intèrpret de lEscriptura; comentaris als escrits dAristòtil; obres sistemàtiques influents, entre les quals destaca la Summa Theologiæ; tractats i discursos sobre diversos temes. Per a la composició dels seus escrits, cooperaven amb ell alguns secretaris, entre els quals el germà Reginald de Piperno, el qual el va seguir fidelment i al qual lunia una amistat fraternal i sincera, caracteritzada per una gran familiaritat i confiança. Aquesta és una característica dels sants: cultiven lamistat, perquè és una de les manifestacions més nobles del cor humà i té en si quelcom de diví, com sant Tomàs mateix ho va explicar en algunes quæstiones de la Summa Theologiæ, on escriu: «La caritat és lamistat de lhome principalment amb Déu, i amb els éssers que pertanyen a Déu» (II, q. 23, a.1). No es va estar gaire temps ni establement a París. El 1259 va participar en el capítol general dels dominics a Valenciennes, on va ser membre duna comissió que va establir el programa destudis en lorde. De 1261 a 1265 Tomàs va ser a Orvieto. El romà pontífex Urbà IV, que el tenia en gran estima, li va encarregar la composició dels textos litúrgics per a la festa del Corpus Christi, que celebrarem demà, instituïda arran del miracle eucarístic de Bolsena. Sant Tomàs va tenir una ànima exquisidament eucarística. Els bellíssims himnes que la litúrgia de lEsglésia canta per a celebrar el misteri de la presència real del cos i de la sang del Senyor en leucaristia satribueixen a la seva fe i a la seva saviesa teològica. Des de 1265 fins a 1268 Tomàs va residir a Roma, on, probablement, dirigia un Studium, és a dir, una casa destudis de lorde, i on va començar a escriure el seu Summa Theologiæ (cf. Jean-Pierre Torrell, Tommaso dAquino. Luomo e il teologo, Casale Monferrato, 1994, p. 118-184). El 1269 el van cridar novament a París per a un segon cicle densenyament. Els estudiants, com es pot comprendre, estaven entusiasmats amb les seves classes. Un dels seus exalumnes va declarar que era tan gran la multitud destudiants que seguia els cursos de Tomàs, que amb prou feines cabien a les aules; i afegia, amb una anotació personal, que «escoltar-lo era per a ell una felicitat profunda». No tots acceptaven la interpretació dAristòtil que feia Tomàs, però fins i tot els seus adversaris en el camp acadèmic, com Godofred de Fontaines, per exemple, admetien que la doctrina de fra Tomàs era superior a daltres per utilitat i valor, i servia com a correctiu a les de tots els altres doctors. Potser també per apartar-lo dels vius debats del moment, els seus superiors el van enviar novament a Nàpols, perquè estigués a disposició del rei Carles I, que volia reorganitzar els estudis universitaris. Tomàs no sols es va dedicar a lestudi i a lensenyament, sinó també a la predicació al poble. I el poble de bon grat anava a escoltar-lo. És veritablement una gran gràcia quan els teòlegs saben parlar amb senzillesa i fervor als fidels. El ministeri de la predicació, daltra banda, ajuda els mateixos estudiosos de teologia a un sa realisme pastoral, i enriqueix la seva investigació amb forts estímuls. Els últims mesos de la vida terrenal de Tomàs estan envoltats per una clima especial, fins i tot diria misteriós. El desembre de 1273 va cridar el seu amic i secretari Reginald per a comunicar-li la decisió dinterrompre tot treball, perquè durant la celebració de la missa havia comprès, mitjançant una revelació sobrenatural, que el que havia escrit fins llavors era només «un munt de palla». Es tracta dun episodi misteriós, que ens ajuda a comprendre no sols la humilitat personal de Tomàs, sinó també el fet que tot el que aconseguim de pensar i dir sobre la fe, per més elevat i pur que sigui, és superat infinitament per la grandesa i la bellesa de Déu, que sens revelarà plenament al Paradís. Uns mesos després, cada cop més absort en una profunda meditació, Tomàs va morir mentre anava de viatge cap a Lió, a on es dirigia per a participar en el concili ecumènic convocat pel papa Gregori X. Es va apagar a labadia cistercenca de Fossanova, després dhaver rebut el viàtic amb sentiments de gran pietat. La vida i els ensenyaments de sant Tomàs dAquino es podrien resumir en un episodi transmès pels antics biògrafs. Mentre el Sant, com tenia per costum, pregava davant el crucifix a primera hora del matí a la capella de Sant Nicolau, a Nàpols, Domenico da Caserta, el sagristà de lesglésia, va sentir un diàleg. Tomàs preguntava, preocupat, si el que havia escrit sobre els misteris de la fe cristiana era correcte. I el Crucifix li responia: «Tu has parlat bé de mi, Tomàs. Quina serà la teva recompensa?» I la resposta que va donar Tomàs és la que també nosaltres, amics i deixebles de Jesús, voldríem donar-li sempre: «Només vós, Senyor!» (ib., p. 320).
