Benvolguts germans i germanes, Avui ens detenim a reflexionar sobre la figura d’un monjo oriental, Simeó el Nou Teòleg, els escrits del qual han exercit un notable influx en la teologia i l’espiritualitat d’Orient, de manera especial pel que fa a l’experiència de la unió mística amb Déu. Simeó el Nou Teòleg va néixer l’any 949 a Galàcia, a Paflagònia (Àsia Menor), en el si d’una família noble de província. Encara jove, es va traslladar a Constantinoble per a emprendre els estudis i entrar al servei de l’emperador. Però es va sentir poc atret per la carrera civil que tenia en perspectiva i, sota la influència d’il·luminacions interiors que experimentava, es va posar a cercar una persona que l’orientés en el moment ple de dubtes i perplexitats que estava vivint, i que l’ajudés a progressar en el camí de la unió amb Déu. Va trobar aquest guia espiritual en Simeó el Piadós (Eulabes), un monjo senzill del monestir de Studion, a Constantinoble, que li va recomanar llegir el tractat La llei espiritual de Marc el Monjo. En aquest text Simeó el Nou Teòleg va trobar un ensenyament que el va impressionar molt: «Si cerques el guariment espiritual» —va llegir-hi—, «estigues atent a la teva consciència. Tot el que et digui fes-ho i trobaràs el que t’és útil.» Des d’aquest moment —diu ell mateix— mai no se’n va anar a dormir sense preguntar-se si la consciència li havia de retreure alguna cosa. Simeó va entrar al monestir dels Estudites, on, però, les seves experiències místiques i la seva extraordinària devoció cap al pare espiritual li van causar dificultats. Es va traslladar al petit convent de Sant Mamés, també a Constantinoble, del qual, tres anys després, va arribar a ser abat, higumen. Allí va realitzar una intensa recerca d’unió espiritual amb Crist, que li va conferir gran autoritat. És interessant notar que li van donar l’apel·latiu de «Nou Teòleg», malgrat que la tradició va reservar el títol de teòleg a dues personalitats: a l’evangelista sant Joan i a sant Gregori Nazianzè. Va patir incomprensions i el desterrament, però va ser rehabilitat pel patriarca de Constantinoble, Sergi II. Simeó el Nou Teòleg va passar l’última fase de la seva vida al monestir de Santa Macrina, on va escriure gran part de les seves obres, fent-se cada cop més cèlebre pels seus ensenyaments i pels seus miracles. Va morir el 12 de març de 1022. El més conegut dels seus deixebles, Niceta Stetatos, que va compilar i va copiar novament els escrits de Simeó, va preparar una edició pòstuma, i va redactar tot seguit la seva biografia. L’obra de Simeó comprèn nou volums, que es divideixen en Capítols teològics, gnòstics i pràctics, tres volums de catequesi adreçada a monjos, dos volums de tractats teològics i ètics i un volum d’Himnes. Cal no oblidar tampoc les seves nombroses Cartes. Totes aquestes obres han ocupat un lloc rellevant en la tradició monàstica oriental fins als nostres dies. Simeó concentra la seva reflexió sobre la presència de l’Esperit Sant en els batejats i sobre la consciència que han de tenir d’aquesta realitat espiritual. La vida cristiana —subratlla— és comunió íntima i personal amb Déu; la gràcia divina il·lumina el cor del creient i el condueix a la visió mística del Senyor. En aquesta línia, Simeó el Nou Teòleg insisteix en el fet que el veritable coneixement de Déu no ve dels llibres, sinó de l’experiència espiritual, de la vida espiritual. El coneixement de Déu neix d’un camí de purificació interior, que comença amb la conversió del cor, gràcies a la força de la fe i de l’amor; passa a través d’un profund penediment i dolor sincer dels propis pecats, per arribar a la unió amb Crist, font d’alegria i de pau, envaïts per la llum de la seva presència en nosaltres. Per a Simeó aquesta experiència de la gràcia divina no constitueix un do excepcional per a alguns místics, sinó que és fruit del baptisme en l’existència de tot fidel seriosament compromès. Aquest és un punt sobre el qual convé reflexionar, estimats germans i germanes. Aquest sant monjo oriental ens invita a tots a prestar atenció a la vida espiritual, a la presència amagada de Déu en nosaltres, a la sinceritat de la consciència i a la purificació, a la conversió del cor, perquè l’Esperit Sant es faci realment present en nosaltres i ens guiï. En efecte, si amb raó ens preocupem per tenir cura del nostre creixement físic, humà i intel·lectual, és molt més important no descuidar el creixement interior, que consisteix en el coneixement de Déu, en el veritable coneixement, no après només dels llibres, sinó interior, i en la comunió amb Déu, per experimentar la seva ajuda en tot moment i en cada circumstància. En els fons, això és el que Simeó descriu quan narra la seva experiència mística. Ja de jove, abans d’entrar al monestir, una nit, mentre prolongava les seves pregàries a casa, invocant l’ajuda de Déu per lluitar contra les temptacions, havia vist l’habitació plena de llum. Després, quan va entrar al monestir, li van oferir llibres espirituals per a instruir-se, però la lectura no li proporcionava la pau que cercava. Se sentia —diu ell mateix— com un pobre ocellet sense ales. Va acceptar amb humilitat aquesta situació sense rebel·lar-se i llavors van començar a multiplicar-se novament les visions de llum. Volent assegurar-se de la seva autenticitat, Simeó va preguntar directament a Crist: «Senyor, ets de debò tu mateix aquí?» Va sentir ressonar en el seu cor la resposta afirmativa i va quedar summament consolat. «Aquella va ser, Senyor» —escriurà després—, «la primera vegada que em vas considerar a mi, fill pròdig, digne d’escoltar la teva veu.» Això no obstant, tampoc aquesta revelació no el va deixar totalment tranquil. Més aviat es preguntava si fins i tot aquella experiència s’hauria de considerar un miratge. Un dia, finalment, es va esdevenir un fet fonamental per a la seva experiència mística. Va començar a sentir-se com «un pobre que estima els germans» (ptochós philádelphos). Veia entorn seu molts enemics que volien parar-li paranys i fer-li mal, però malgrat això va sentir en si mateix un intens transport d’amor per ells. Com explicar-ho? Evidentment aquest amor no podia venir d’ell mateix, sinó que havia de brollar d’una altra font. Simeó va entendre que procedia de Crist present en ell i tot li va resultar clar: va tenir la prova segura que la font de l’amor en ell era la presència de Crist i que tenir dins seu un amor que va més enllà de les seves intencions personals indica que la font de l’amor és en ell mateix. Així, d’una banda, podem dir que, sense certa obertura a l’amor, Crist no entra en nosaltres, però, per una altra, Crist es converteix en font d’amor i ens transforma. Benvolguts amics, aquesta experiència és molt important per a nosaltres, avui, per a trobar els criteris que ens indiquin si estem realment a prop de Déu, si Déu és i viu en nosaltres. L’amor de Déu creix en nosaltres si restem units a ell amb la pregària i amb l’escolta de la seva paraula, amb l’obertura del cor. Només l’amor diví ens fa obrir el cor als altres i ens fa sensibles a les seves necessitats, impulsant-nos a considerar a tots com a germans i germanes, i invitant-nos a respondre a l’odi amb l’amor i a l’ofensa amb el perdó. Reflexionant sobre aquesta figura de Simeó el Nou Teòleg, podem descobrir un altre element de la seva espiritualitat. En el camí de vida ascètica proposat i recorregut per ell, la forta atenció i concentració del monjo en l’experiència interior confereix al pare espiritual del monestir una importància essencial. Com he recordat, Simeó, ja de jove havia trobat un director espiritual que el va ajudar molt i pel qual va conservar una grandíssima estima, fins al punt que després de la seva mort li va professar una veneració també pública. I voldria dir que continua sent vàlida per a tots —sacerdots, persones consagrades i laics, i especialment per als joves— la invitació a recórrer als consells d’un bon pare espiritual, capaç d’acompanyar cadascú en el coneixement profund d’ell mateix, i conduir-lo a la unió amb el Senyor, perquè la seva existència es conformi cada cop més a l’evangeli. Per anar cap al Senyor necessitem sempre un guia, un diàleg. No podem fer-ho només amb les nostres reflexions. I aquest és també el sentit de l’eclesialitat de la nostra fe, de trobar aquest guia. Concloent, podem sintetitzar així l’ensenyament i l’experiència mística de Simeó el Nou Teòleg: en la seva incessant recerca de Déu, fins i tot en les dificultats que va trobar i en les crítiques de què va ser objecte, ell, al cap i a la fi, es va deixar guiar per l’amor. Va saber viure ell mateix i ensenyar als seus monjos que l’essencial per a tot deixeble de Jesús és créixer en l’amor, per així créixer en el coneixement de Crist mateix, per poder afirmar amb sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Gal 2,20).