Benvolguts germans i germanes, Ens acostem ja al final del mes dagost, que per a molts significa la conclusió de les vacances destiu. En tornar a les activitats diàries, no podem deixar de donar gràcies a Déu pel do preciós de la creació, del qual podem gaudir no sols durant el període de vacances. Els diferents fenòmens de degradació ambiental i les calamitats naturals, que per desgràcia registren ben sovint les cròniques, ens recorden la urgència del respecte que cal tenir per la naturalesa, recuperant i valorant, en la vida de cada dia, una relació correcta amb lambient. Sestà desenvolupant una nova sensibilitat per aquests temes, que susciten la preocupació justa de les autoritats i de lopinió pública, expressada en la multiplicació de trobades també a nivell internacional. La terra és un do preciós del Creador, que ha dissenyat el seu ordre intrínsec, donant-nos així els senyals orientadors a què hem datenir-nos com a administradors de la seva creació. Precisament a partir daquesta consciència, lEsglésia considera les qüestions vinculades a lambient i a la seva salvaguarda com a íntimament relacionades amb el tema del desenvolupament humà integral. A aquestes qüestions mhe referit diverses vegades en la meva última encíclica, Caritas in veritate, recordant «la urgent necessitat moral duna renovada solidaritat» (n. 49) no sols en les relacions entre els països, sinó també entre les persones, perquè Déu ha donat a tots lambient natural, i el seu ús implica una responsabilitat personal amb tota la humanitat, i de manera especial amb els pobres i les generacions futures (cf. n. 48). Sentint la responsabilitat comuna per la creació (cf. n. 51), lEsglésia no sols està compromesa en la promoció de la defensa de la terra, de laigua i de laire, donats pel Creador a tots; sinó que sobretot sobstina per protegir lhome de la destrucció dell mateix. De fet, «quan es respecta lecologia humana en la societat, també lecologia ambiental sen beneficia» (ib.). ¿No és veritat que la utilització desconsiderada de la creació comença on Déu és marginat o fins i tot on sen nega lexistència? Si falla la relació de la criatura humana amb el Creador, la matèria queda reduïda a possessió egoista, lhome es converteix en l«última instància», i lobjectiu de lexistència es redueix a una carrera àvida per posseir tant com es pugui. Així doncs, la creació, matèria estructurada de manera intel·ligent per Déu, està encomanada a la responsabilitat de lhome, que és capaç dinterpretar-la i de remodelar-la activament, sense considerar-sen amo absolut. Lhome està cridat a exercir un govern responsable per a conservar-la, fer-la productiva i conrear-la, trobant els recursos necessaris perquè tothom visqui dignament. Amb lajuda de la naturalesa mateixa i amb la tenacitat del propi treball i de la pròpia inventiva, la humanitat és realment capaç de complir el greu deure de lliurar a les noves generacions una terra que també elles, al seu torn, podran habitar dignament i continuar conreant (cf. Caritas in veritate, 50). Perquè això es realitzi, és indispensable el desenvolupament de «laliança entre lésser humà i el medi ambient que ha de ser reflex de lamor creador de Déu» (Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau de 2008, n. 7), reconeixent que tots procedim de Déu i que tots estem en camí cap a ell. Que important que és, per tant, que la comunitat internacional i cada Govern sàpiguen donar els senyals adequats als ciutadans per a contrarestar eficaçment les formes dutilitzar lambient que li siguin nocives! Els costos econòmics i socials que es deriven de lús dels recursos ambientals comuns, reconeguts de manera transparent, han de ser sufragats per aquells que els utilitzen, i no per altres poblacions o per les generacions futures. La protecció de lambient i la salvaguarda dels recursos i del clima requereixen que tots els responsables internacionals actuïn conjuntament, en el respecte de la llei i la solidaritat sobretot amb les regions més febles del planeta (cf. Caritas in veritate, 50). Junts podem construir un desenvolupament humà integral en benefici dels pobles, presents i futurs, un desenvolupament inspirat en els valors de la caritat en la veritat. Perquè això sigui així és indispensable convertir lactual model de desenvolupament global en una presa de responsabilitat més gran i compartida pel que fa a la creació: no sols ho requereixen les emergències ambientals, sinó també lescàndol de la fam i de la misèria. Benvolguts germans i germanes, donem gràcies al Senyor i fem nostres les paraules de sant Francesc en el Càntic de les criatures: «Altíssim, omnipotent, bon Senyor, vostres són les lloances, la glòria i lhonor i tota benedicció [ ]. Lloat sigueu, Senyor meu, amb totes les vostres criatures.» Així cantava sant Francesc. També nosaltres volem pregar i viure amb lesperit daquestes paraules.
