Estimats germans i germanes: També avui, continuant el nostre camí, ens trobem després de les empremtes dels Pares de lEsglésia amb una figura gran: sant Ciril dAlexandria. Lligat a la controvèrsia cristològica que va portar el Concili dEfes de lany 431, darrer representant dimportància de la tradició alexandrina, Ciril va ser definit més tard a Orient com «custodi de lexactitud» -que vol dir custodi de la vertadera fe- i fins i tot com «segell dels Pares». Aquestes expressions antigues manifesten una dada característica de Ciril, és a dir, la constant referència del bisbe dAlexandria als autors eclesiàstics precedents (entre aquests sobretot a Atanasi) amb lobjectiu de mostrar la continuïtat de la pròpia teologia amb la tradició. Va voler integrar-se explícitament en la tradició de lEsglésia, en la qual reconeix la garantia de continuïtat amb els apòstols i amb el mateix Crist. Venerat com a sant, tant a Orient com a Occident, sant Ciril va ser proclamat doctor de lEsglésia lany 1882 pel papa Lleó XIII, qui al mateix temps va atribuir idèntic títol a un altre important exponent de la patrística grega, sant Ciril de Jerusalem. Es van revelar així latenció i lamor per les tradicions cristianes orientals daquell Papa, que després va proclamar també doctor de lEsglésia sant Joan Damascè, mostrant que tant la tradició oriental com l´occidental expressen la doctrina de l´única Església de Crist. Ens han arribat poques notícies sobre la vida de Ciril abans de la seva elecció a la important seu dAlexandria. Nebot de Teòfil, que des de lany 385 com a bisbe va regir amb mà ferma i prestigi la diòcesi dAlexandria, Ciril va néixer probablement a aquesta mateixa ciutat egípcia entre lany 370 i el 380. Aviat va abraçar la vida eclesiàstica i va rebre una educació bona, tant cultural com teològica. Lany 403 es trobava a Constantinoble seguint el seu poderós oncle i allí va participar al sínode conegut amb el nom de lAlzina, que va deposar el bisbe de la ciutat, Joan (després conegut com Crisòstom), registrant així el triomf dAlexandria sobre el rival tradicional, Constantinoble, on residia lemperador. Després de la mort del seu oncle Teòfil, sent encara jove, Ciril va ser elegit lany 412 bisbe de la influent Església dAlexandria, governant-la amb gran energia durant 32 anys, cercant afirmar sempre el primat en tot Orient, enfortit pels llaços tradicionals amb Roma. Dos o tres anys més tard, lany 417 o 418, el bisbe dAlexandria va donar proves de realisme en curar la ruptura de la comunió amb Constantinoble, que tenia lloc des de lany 406 després de la deposició de Crisòstom. Però lantic contrast amb la seu de Constantinoble va tornar a esclatar deu anys després, quan el 428 va ser elegit bisbe Nestori, monjo sever i de prestigi format a Antioquia. El nou bisbe de Constantinoble va suscitar aviat oposicions perquè en la seva predicació preferia per a Maria el títol de «Mare de Crist» («Christotòkos»), en lloc del de «Mare de Déu» («Theotòkos»), ja llavors molt estimat per la devoció popular. El motiu daquesta decisió del bisbe Nestori era ladhesió a la cristologia de la tradició dAntioquia que, per salvaguardar la importància de la humanitat de Crist, acabava afirmant la seva separació de la divinitat. Daquesta manera ja no era una autèntica unió entre Déu i lhome en Crist, i per tant no podia parlar-se de «Mare de Déu». La reacció de Ciril, llavors màxim exponent de la cristologia dAlexandria, que subratllava intensament la unitat de la persona de Crist, va ser immediata i es va desplegar amb tots els mitjans ja a partir de lany 429, entre daltres coses, enviant algunes cartes al mateix Nestori. En la segona missiva (PG 77,44-49) que va enviar Ciril, el febrer de lany 430, llegim una clara afirmació del deure dels pastors de preservar la fe del Poble de Déu. Aquest era el seu criteri, vàlid també per a avui: la fe del Poble de Déu és expressió de la tradició, és garantia de la sana doctrina. Escriu aquestes línies a Nestori: «És necessari exposar el poble de Déu lensenyament i la interpretació de la fe de la manera més irreprensible i recordar que qui escandalitza encara que sigui a un només dels petits que creuen en Crist patirà un càstig intolerable». En la mateixa carta a Nestori, missiva que més tard, lany 451, hauria estat aprovada pel Concili de Calcedònia, quart concili ecumènic, Ciril descriu amb claredat la seva fe cristològica: «Són diferents les natures que shan unit en una vertadera unitat, però dambdues va resultar només un Crist i Fill, no perquè a causa de la unitat shagi eliminat la diferència de les natures humana i divina, sinó perquè humanitat i divinitat reunides de forma inefable han produït a lúnic Senyor, Crist, el Fill de Déu». I això és important: realment la vertadera humanitat i la vertadera divinitat suneixen en una Persona, la de nostre Senyor Jesucrist. Per això, continua dient el bisbe dAlexandria, «professem un sol Crist i Senyor, no sols en el sentit que adorem lhome junt amb el Logos, per no insinuar la idea de la separació dient junt, sinó en el sentit que adorem un de sol, perquè el seu cos no és quelcom aliè al Logos, amb el qual està assegut a la dreta del Pare. No estan asseguts al seu costat dos fills, sinó només un unit amb la pròpia carn». Molt aviat el bisbe dAlexandria, gràcies a agudes aliances, va aconseguir que Nestori fora condemnat repetidament: per part de la Seu Romana amb una sèrie de dotze anatemes redactats per ell mateix i, finalment, pel Concili de Efes, lany 431, el tercer concili ecumènic. Lassemblea, que es va desenvolupar amb vicissituds tumultuoses, va concloure amb el primer gran triomf de la devoció a Maria i amb lexili del bisbe de Constantinoble que no volia reconèixer a la Mare de Déu el títol de «Mare de Déu», a causa duna cristologia equivocada, que posava divisió en el mateix Crist. Ara bé, després dhaver prevalgut daquesta manera sobre el rival i la seva doctrina, Ciril va saber aconseguir ja lany 433 una fórmula teològica de compromís i de reconciliació amb els dAntioquia. I això també és significatiu: duna banda es dóna la claredat de la doctrina de la fe, però per una altra la intensa recerca de la unitat de la reconciliació. Els anys següents es va dedicar amb tots els mitjans a defensar i aclarir la seva posició teològica fins a la mort, succeïda el 27 de juny de lany 444. Els escrits de Ciril, veritablement molt nombrosos i difosos àmpliament fins i tot en diferents traduccions llatines i orientals ja en vida, en proven lèxit immediat i són dimportància primària per a la història del cristianisme. Són importants els seus comentaris a molts llibres de lAntic i del Nou Testament, entre els quals destaquen tot el Pentateuc, Isaïes, els Salms i els Evangelis de Joan i de Lluc. Són de gran importància també moltes obres doctrinals, on apareix contínuament la defensa de la fe trinitària contra les tesis arrianes i contra les de Nestori. El fonament de lensenyament de Ciril és la tradició eclesiàstica i, en particular, com he esmentat, els escrits dAtanasi, el gran predecessor a la seu dAlexandria. Entre els altres escrits de Ciril cal recordar finalment els llibres «Contra Julià», última gran resposta a les polèmiques anticristianes, dictat pel bisbe dAlexandria probablement en els últims anys de vida per replicar a lobra «Contra els Galileus», composta molts anys abans, lany 363, per lemperador que va ser anomenat lApòstata per haver abandonat el cristianisme en què havia estat educat. La fe cristiana és abans que res una trobada amb Jesús, «una persona que dóna a la vida un nou horitzó» (Encíclica «Deus caritas est», 1). De Jesucrist, Verb de Déu encarnat, sant Ciril dAlexandria va ser un incansable i ferm testimoni, subratllant sobretot la unitat, com repeteix lany 433, en la primera carta (PG 77,228-237) al bisbe Sucens: «Un sol és el Fill, un sol el Senyor Jesucrist, ja sigui abans de lencarnació o després de lencarnació. De fet, no es tracta dun Fill, el Logos, nascut de Déu Pare, i dun altre, nascut de la Mare de Déu, sinó que creiem que precisament Aquell que és abans dels temps va néixer també segons la carn duna dona». Aquesta afirmació, més enllà del seu significat doctrinal, mostra que la fe en Jesús, «Logos», nascut del Pare, està també summament arrelada en la història, perquè com afirma sant Ciril, aquest mateix Jesús va entrar en el temps amb el naixement de Maria, la «Theotòkos», i serà sempre amb nosaltres, segons la seva promesa i això és important: Déu és etern, va néixer duna dona i segueix amb nosaltres cada dia. En aquesta confiança vivim, en aquesta confiança trobem el camí de la nostra vida.
