Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui m’agradaria continuar la catequesi sobre la Cinquena Paraula del Decàleg. «No matis.» Ja hem assenyalat que aquest manament revela que als ulls de Déu la vida humana és preciosa, sagrada i inviolable. Ningú no pot menysprear la vida d’altri ni la vida pròpia; l’home, de fet, porta en si la imatge de Déu i és objecte del seu amor infinit, sigui quin sigui l’estat en què va ser cridat a l’existència.
En el passatge de l’Evangeli que acabem d’escoltar, Jesús ens revela un sentit més profund d’aquest manament. Ell afirma que, davant del tribunal de Déu, la ira contra un germà és una mena d’homicidi. Per això l’apòstol Joan escriurà: «Tothom qui odia el seu germà és un assassí» (1Jn 3,15). Però Jesús no s’atura en això, i amb la mateixa lògica afegeix que també l’insult i el menyspreu poden matar. I nosaltres estem acostumats a insultar, és veritat. I deixem anar un insult com si fos un alè. Jesús ens diu: «Atura’t, perquè l’insult fa mal, mata.» El menyspreu. «Però jo […] aquesta gent, aquest el menyspreo.» I aquesta és una forma de matar la dignitat d’una persona. Seria bo que aquest ensenyament de Jesús entrés en la ment i en el cor, i que cadascun de nosaltres digués: «No insultaré mai més ningú.» Seria un bon propòsit, perquè Jesús ens diu: «Mira, si tu menysprees, si tu insultes, si tu odies, això és un homicidi.»
Cap codi humà no equipara actes tan diferents donant-los el mateix nivell de judici. Jesús, de manera coherent, convida a interrompre l’ofrena del sacrifici en el temple si hom recorda que un germà està ofès amb nosaltres, i diu que cal anar a buscar-lo per reconciliar-se amb ell. També nosaltres, quan anem a missa, hem de tenir aquesta actitud de reconciliació amb les persones amb qui hem tingut problemes. També si hem pensat malament d’ells o els hem insultat. Però passa moltes vegades, que mentre esperem que vingui el sacerdot a dir la missa, xerrem una mica i parlem malament dels altres. Això no es pot fer. Pensem en la gravetat de l’insult, del menyspreu, de l’odi: Jesús els posa al mateix nivell de matar.
Què vol dir Jesús, estenent fins aquest punt l’abast de la Cinquena Paraula? L’home té una vida noble, molt sensible, i posseeix un jo ocult no menys important que el seu ésser físic. De fet, per ofendre la innocència d’un infant n’hi ha prou amb una frase inoportuna. Per ferir una dona n’hi ha prou amb un gest de fredor. Per trencar el cor d’un jove n’hi ha prou amb negar-li la confiança. Per anorrear un home n’hi ha prou amb ignorar-lo. La indiferència mata. És com dir a l’altra persona: «Tu ets un home mort par a mi», perquè ja l’has matat en el teu cor. No estimar és el primer pas per matar; i no matar és el primer pas per estimar.
A la Bíblia, a l’inici, es llegeix aquella frase terrible sortida de la boca del primer homicida, Caín, després que el Senyor li pregunti on és el seu germà. Caín respon: «No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?» (Gn 4,9). [1]Així parlen els assassins: «No em pertoca», «són coses teves», i paraules semblants. Mirem de respondre a aquesta pregunta: ¿som nosaltres els responsables dels nostres germans? Sí que ho som! Som responsables els uns dels altres! I aquest és el camí de la vida, és el camí del no matar.
La vida humana necessita amor. I quin és l’amor autèntic? És el que Crist ens ha mostrat, és a dir la misericòrdia. L’amor del qual no podem prescindir és aquell que perdona, que acull el qui ens ha fet mal. Ningú no pot sobreviure sense misericòrdia, tots necessitem el perdó. Per tant, si matar significa destruir, suprimir, eliminar algú, aleshores no matar voldrà dir cuidar, valorar, incloure. I també perdonar.
Ningú no es pot enganyar pensant: «Estic bé perquè no faig res dolent.» Un mineral o una planta tenen aquest tipus d’existència, en canvi un home no. Una persona —un home o una dona— no. A un home o a una dona se’ls demana més. Hi ha el bé que s’ha de fer, preparat per a cadascun de nosaltres, cadascú el seu, que ens penetra en nosaltres mateixos fins al fons. «No matar» és una crida a l’amor i a la misericòrdia, és una crida a viure segons el Senyor Jesús, que ha donat la seva vida per nosaltres i ha ressuscitat per nosaltres. Una vegada vam repetir tots junts, aquí a la Plaça, una frase d’un Sant sobre això. Potser ens ajudarà: «No fer el mal és cosa bona. Però no fer el bé no és bo.» Hem de fer sempre el bé. Anar més enllà.
Ell, el Senyor, que encarnant-se ha santificat la nostra existència; ell, que amb la seva sang l’ha fet inestimable; ell, «l’autor de la vida» (Ac 3,15), gràcies al qual cadascú és un regal del Pare. En ell, en el seu amor més fort que la mort, i pel poder de l’Esperit Sant que el Pare ens dona, podem acollir la Paraula «No matis» com la crida més important i essencial: és a dir no matar significa una crida a l’amor.
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada
[1]Cf. Catecisme de l’Església catòlica, 2259: «L’Escriptura, en la narració de l’assassinat d’Abel pel seu germà Caín, revela —des del començament de la història humana— la presència en l’home de la ira i l’enveja, conseqüències del pecat original. L’home s’ha tornat enemic del seu semblant. Déu declara la maldat d’aquest fratricidi: “Què has fet! El crit de la sang del teu germà em clama des de la terra. Ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà» (Gn 4,10-11).»
20181112082126_audiei-nciacat171018.doc
