Catequesi sobre els Fets dels Apòstols
«Llengües com de foc» (Ac 2,3). La Pentecosta és la dinàmica de l’Esperit que inflama la paraula humana i la converteix en l’Evangeli
Estimats germans i germanes, bon dia!
Cinquanta dies després de Pasqua, en aquell cenacle que ara és casa seva i on la presència de Maria, mare del Senyor, és l’element de cohesió, els Apòstols viuen un esdeveniment que sobrepassa les seves expectatives. Reunits en pregària —la pregària és el «pulmó» que dona aire per respirar als deixebles de tots els temps; sense pregària no es pot ser deixeble de Jesús; sense pregària nosaltres no podem ser cristians! És l’aire, és el pulmó de la vida cristiana—, queden sorpresos per la irrupció de Déu. Es tracta d’una irrupció que no tolera el tancament: obre les portes mitjançant la força d’un vent que recorda la ruah , ‘l’alè primordial’, i compleix la promesa de la «força» que van rebre del Ressuscitat abans del seu comiat (cf. Ac 1,8). De sobte van sentir des de dalt, «una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts» (Ac 2,2).
Aleshores el foc s’afegeix al vent que recorda la bardissa ardent i el Sinaí amb el do de les deu paraules (cf. Ex 19,16-19). En la tradició bíblica el foc acompanya la manifestació de Déu. En el foc Déu dona la seva paraula viva i enèrgica (cf. He 4,12) que s’obre al futur; el foc expressa simbòlicament la seva acció d’escalfar, il·luminar i provar els cors, la seva preocupació per provar la resistència de les obres humanes, purificar-les i revitalitzar-les. Mentre que al Sinaí s’escolta la veu de Déu, a Jerusalem, en la festa de Pentecosta, és Pere —la roca sobre la qual Crist ha volgut edificar la seva Església— qui parla. La seva paraula, feble i fins i tot capaç de negar el Senyor, travessada pel foc de l’Esperit guanya força, es fa capaç de perforar els cors i de passar a la conversió. De fet, Déu escull aquell qui en el món és feble per confondre els forts (cf. 1Co 1,27).
L’Església neix així del foc de l’amor i d’un «incendi» que s’estén per Pentecosta i que manifesta la força de la Paraula del Ressuscitat imbuïda per l’Esperit Sant. L’Aliança nova i definitiva ja no es fonamenta en una llei escrita damunt tauletes de pedra, sinó damunt l’acció de l’Esperit de Déu que fa que totes les coses siguin noves i estiguin gravades en cors de carn.
La paraula dels Apòstols està impregnada de l’Esperit del Ressuscitat i es converteix en una paraula nova, diferent però que es pot comprendre, com si fos traduïda simultàniament en totes les llengües: de fet «cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua» (Ac 2,6). Es tracta del llenguatge de la veritat i de l’amor, que és la llengua universal: fins i tot els analfabets la poden entendre. El llenguatge de la veritat i de l’amor tothom l’entén. Si tu vas amb la veritat del teu cor, amb la sinceritat, i vas amb amor, tothom t’entendrà, encara que no puguis parlar, amb una carícia que sigui veritable i plena d’amor.
L’Esperit Sant no es manifesta només a través d’una simfonia de sons que uneix i compon harmònicament les diversitats, sinó que es presenta com a director d’orquestra que interpreta les partitures de les lloances de les «grans obres» de Déu. L’Esperit Sant és l’artífex de la comunió, és l’artista de la reconciliació que sap treure les barreres entre jueus i grecs, entre esclaus i lliures, per a fer-ne un sol cos. Construeix la comunitat dels creients harmonitzant la unitat del cos i la multiplicitat dels membres. Fa créixer l’Església ajudant-la a anar més enllà dels límits humans, dels pecats i de qualsevol escàndol.
La meravella és tan gran, que algú es pregunta si aquells homes van beguts. Aleshores Pere intervé en nom de tots els Apòstols i rellegeix aquell esdeveniment a la llum de Joel 3, on s’anuncia un nou vessament de l’Esperit Sant. Els seguidors de Jesús no van beguts, sinó que viuen allò que sant Ambròs defineix com «la sòbria emoció de l’Esperit», que encén enmig del poble de Déu la profecia amb somnis i visions. Aquest do profètic no està reservat només a alguns, sinó a tots aquells que invoquen el nom del Senyor.
A partir d’ara, a partir d’aquell moment, l’Esperit de Déu mou els cors per acollir la salvació que passa a través d’una Persona, Jesucrist, aquell que els homes han clavat a la creu i que Déu ha ressuscitat d’entre els morts «alliberant-lo dels dolors de la mort» (Ac 2,24). És ell qui ha vessat aquell Esperit que organitza la polifonia de les lloances i que tothom pot escoltar. Com deia Benet XVI, «la Pentecosta és això: Jesús, i mitjançant ell Déu mateix, ve a nosaltres i ens atrau cap a ell» (Homilia, 3 de juny de 2006). L’Esperit fa l’atracció divina: Déu ens sedueix amb el seu Amor i així ens involucra, per moure la història i iniciar processos a través dels quals filtra la nova vida. De fet, només l’Esperit de Déu té el poder d’humanitzar i fraternitzar tots els contextos, a partir dels qui el reben.
Demanem al Senyor que ens permeti experimentar una nova Pentecosta, que eixampli els nostres cors i sintonitzi els nostres sentiments amb els de Crist, de manera que anunciem sense vergonya la seva paraula transformadora i donem testimoniatge del poder de l’amor que crida a la vida tot el que troba.
Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada
