Data: 8 de març de 2020
La Quaresma és un temps propici per a llegir i meditar la Paraula de Déu. A la Sagrada Escriptura descobrim que sempre és Déu qui assenyala el camí que ha de recórrer cada persona en la seva vida i en la història. Ho veiem en el camí que Abraham recorre des de la fe, en el pelegrinatge del poble d’Israel cap a la Terra Promesa, conduït per Déu al desert, també és Déu qui obre el camí als qui retornen a Jerusalem des de l’exili a Babilònia. En els evangelis contemplem com Jesús pelegrina al Temple de Jerusalem per les festes de Pasqua de Pentecosta i dels Tabernacles, i com culminarà finalment el seu pelegrinatge a la terra amb el misteri pasqual.
Avui la litúrgia ens presenta la crida i el pelegrinatge d’Abraham, que és model per a tots els creients. Deixa la seva terra, la seva pàtria i la casa del seu pare i es posa a caminar, amb fe i esperança, vers l’horitzó que el Senyor li ha indicat. Així ens ho recorda la carta als hebreus: “Gràcies a la fe, Abraham, quan Déu el cridà, obeí a la invitació d’anar-se’n a la terra que havia de posseir en herència. Sortí del seu país sense saber on aniria. Gràcies a la fe residí en el país que Déu li havia promès com si fos un foraster, vivint sota tendes igual que Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promesa. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada, que té Déu mateix com arquitecte i constructor” (He 11,8-10). Déu li demana que deixi la seva terra, el seu ambient, les seves arrels, per a anar al país que li mostrarà.
Abraham accepta la crida de Déu des de la fe, una fe que el porta a confiar més enllà de les aparences. La seva sortida requereix una obediència i una confiança radicals, quelcom que només es pot dur a terme des d’una fe ferma i fecunda. La fe que condueix a la nova vida, a la vida plena, que no accepta les mitges tintes. Rep la promesa que arribarà a constituir un gran poble, però aquesta promesa no està exempta de paradoxes: ell té una edat avançada, igual que la seva esposa Sara, que a més a més és estèril. D’altra banda, se li promet una nova terra, però hi haurà de viure com un estranger. Això vol dir que haurà de viure amb actitud de pobresa, sense ànsies de possessió, sense ambicions de poder, conscient que l’existència és ella mateixa un do.
Amb tot, ell confia en Déu i no es deixa atrapar per les aparences fins i tot quan el panorama es presenta carregat de misteri. Amb la seva actitud es converteix en un model de fe, de confiança en Déu en tot moment, de complir la voluntat de Déu mentre duri el pelegrinatge a la terra. Abraham és el model de l’ésser humà que es veu ell mateix com un pelegrí en aquesta vida i en aquest món, en camí constant cap a la pàtria del cel.
El pelegrí fonamenta la seva vida en la fe. Per a nosaltres, pelegrins i cristians del segle XXI, la fe no pot ser un element més de la nostra vida trasbalsada, un més dels nostres valors i aficions, perquè la fe és el principi i el fonament d’una vida segons l’Evangeli. Només la fe introdueix a la vida nova que Jesucrist ens porta i la fa possible. Des del començament del seu ministeri, Jesús demana als qui el seguien que creguin en la Bona Nova i sempre presenta la fe com una condició indispensable per a entrar en el regne del cel. Tant si es tracta de la guarició corporal o espiritual, com si es tracta dels miracles que realitza, sempre és a través de la fe.
El cristià ha de viure amb profunditat la seva fe i n’ha de donar testimoni: “Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel” (Mt 5,16).
Una fe que ha de créixer i que no es pot ocultar; tot al contrari, s’ha de projectar i ha d’il·luminar a través del testimoni d’una paraula oportuna i una vida coherent. Per això hem emprès el camí quaresmal.
