Data: 24 de gener de 2021
La celebració del Diumenge de la Paraula de Déu constitueix una ocasió perquè ens preguntem sobre el lloc que aquesta ha d’ocupar en la vida de l’Església i en la nostra com a deixebles del Senyor. Vivim moments en els quals experimentem dificultats serioses per a l’evangelització; en els que, fins i tot a l’interior de l’Església, es dóna prioritat al fer sobre el creure, amb el que el testimoniatge cristià pot perdre profunditat espiritual. En aquesta situació hem de preguntar-nos quina resposta estem cridats a donar per buscar camins per evangelitzar el nostre món i alimentar la nostra fe, de manera que la vida cristiana no es converteixi en un mer activisme. La resposta a aquesta inquietud passa per redescobrir la Paraula de Déu com aliment de la nostra vida cristiana i fonament de la missió evangelitzadora de l’Església, ja que els cristians no hem d’oblidar que no ens prediquem a nosaltres mateixos, sinó a Jesucrist.
La intuïció del papa Francesc en instituir aquesta jornada naix d’una convicció: només si la Paraula de Déu ocupa el lloc que li correspon en la vida i la missió de l’Església podrà ser eficaç l’anunci de l’Evangeli. No pot haver-hi autèntica evangelització si la substituïm per paraules nostres. Les nostres paraules, idees i mètodes pastorals han d’estar al seu servei i transparentar-la. Quan tot això la oculta i la substitueix, s’afebleix la vida eclesial i no aconseguim transmetre la fe de manera que es formen autèntics subjectes cristians, i l’evangelització no produeix fruits.
La Paraula de Déu no pretén únicament informar o ensenyar; va dirigida al cor i té força per transformar-lo. La reacció dels deixebles d’Emaús, quan després de reconèixer al Senyor en la fracció del pa recorden la conversa amb Ell durant el camí, ens pot ajudar a comprendre la seua eficàcia transformadora: “No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?” (Lc 24 32). Per això en ella trobem diferents tons. En la segona carta a Timoteu llegim: “Tota l’Escriptura inspirada per Déu és útil per a ensenyar, convèncer, persuadir, corregir i educar en el bé, perquè l’home de Déu siga madur, sempre a punt per a tota obra bona” (2Tim 3, 16-17). De fet, quan ens acostem a la Sagrada Escriptura descobrim una Paraula que, en determinats moments instrueix, en altres adverteix, en altres exhorta, en altres consola o anima.
Quan ens situem davant l’Escriptura ens hem de fer dues preguntes: Què diu la Paraula de Déu? La inquietud per trobar la resposta a aquest interrogant ens portarà a aprofundir en el seu estudi, sempre profitós per a la fe, i ens deslliurarà d’interpretacions arbitràries. La segona pregunta és: Què em diu? Aquesta ens ha de portar a obrir el cor perquè la Paraula siga per a mi esperit i vida; i a posar-nos a la seua escolta en actitud orant, per a què el que el Senyor vol realitzar en nosaltres siga una realitat.
