Data: 12 de desembre de 2021
“Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió” (1Te 5, 16-18). Fa dos diumenges vam comentar breument la primera d’aquestes tres exhortacions de l’apòstol sant Pau. Constitueixen un bon camí espiritual per preparar-nos per al Nadal. L’Advent ha de ser, abans de res, un temps de pregària. El Senyor Jesús, que no pregava només quan tenia temps, sinó que dedicava temps a l’oració, va animar als seus deixebles a “pregar sempre, sense defallir” (Lc 18, 1). El mateix Pau testifica en les seues cartes que, quan té una preocupació per l’Església, ora “constantment” (Co 1, 9), “nit i dia” (2Ti 1, 3), “insistentment” (1Te 3, 10). També els cristians hem d’orar “sempre… en tota ocasió… amb constància” (Ef 6, 18).
L’oració i la vida van sempre unides. El creient que té una fe autèntica sap que ha de referir a Déu tots els moments de la seua vida i estar sempre obert al Senyor. Qui viu en aquesta disposició interior, la pregària brolla del seu cor de manera espontània. Les resistències permanents a orar, no seran signe de què ens falta aquesta actitud fonamental en la relació amb Déu? L’Advent pot ser un temps perquè cadascun de nosaltres revisem com és la nostra oració. Ella és com un indicador que ens descobreix com estem disposats per a acollir al Senyor.
Una oració constant fa que la relació d’amistat amb el Senyor siga cada dia més intensa. Aquesta amistat és la font de l’alegria cristiana. L’oració l’alimenta i ens porta a orar cada vegada amb més intensitat: “sempre que pregue, demane ple de goig per tots vosaltres” (Fi 1, 4). L’alegria en el Senyor és un regal que pot rebre qui prega. Qui ora constantment estarà sempre alegre en el Senyor.
Una oració autèntica ens porta a viure la tercera exhortació de sant Pau: “doneu gràcies en tota ocasió” (1Te 5, 18). L’Apòstol, en les seues cartes concreta: es tracta de donar gràcies “per tot” (Ef 5, 20); “de cor” (Co 3, 16); “sempre” (1Co, 1, 4; 1Ti 1, 13); de manera que el cristià “tot el que de paraula o d’obra” realitze, ho faça “donant gràcies a Déu Pare per mitjà d’Ell (Crist)” (Co 3, 17). El motiu fonamental d’aquesta actitud de permanent gratitud a Déu no pot ser la realització dels nostres desitjos, sinó el reconeixement de “la gràcia que Déu ens ha donat en Crist Jesús” (1Co 1, 4), dels béns que ens han estat donats amb la seua vinguda al nostre món.
Aquesta exhortació tampoc la podem separar de la vida: és una invitació a situar-nos davant Déu, no des de la queixa sinó des de la gratitud. Cada vegada que participem en l’Eucaristia sentim que el sacerdot ens recorda: “Realment és just i necessari, és el nostre deure i és la nostra salvació, donar gràcies sempre i en tot lloc”. Es tracta d’una actitud que hauria d’inspirar tots els moments de la nostra existència de manera que la convertim en una lloança alegre i agraïda al Senyor. A això ens hauria de portar tota celebració de l’Eucaristia.
Us convido a preparar la vinguda del Senyor pregant contínuament i donant gràcies a Déu sempre i en tot lloc. Si vivim així, la nostra alegria arribarà a plenitud.
