Data: 5 de setembre de 2021
Els qui anirem a Missa aquest primer diumenge de setembre, serem rebuts, a l’inici de la litúrgia de la Paraula, amb una invitació molt estimulant:
“Sigueu valents, no tingueu por!… es desclouran els ulls dels cecs, i les orelles dels sords s’obriran” (Is 35.4.7)
No sempre el retorn de vacances i la represa de la rutina del treball coincideix amb un ànim renovat. És més freqüent patir l’anomenada “síndrome postvacacional”: mandra, descoratjament, tristesa… Independentment de la identificació psíquica i emocional, com solen fer els psicòlegs, aquesta experiència, des del punt de vista espiritual, esdevé ocasió de discernir assumptes més importants, com ara què signifiquen per a un mateix les vacances i què significa el treball. És una qüestió fonamental.
La realitat, amb els seus problemes i satisfaccions, continua sent la mateixa, abans i després de les vacances. El temps de festa consisteix a crear uns espais i un temps artificialment. Però no pot ser alternativa a la vida dura. Les vacances han d’estar al servei de la vida quotidiana. Per a nosaltres, les vacances han de servir, sobretot, per a “tocar” allò que ens fa viure, reafirmar-nos en la seva veritat i gaudir de la seva llum. D’aquesta vivència beurem per a afrontar l’existència de cada dia, sigui com sigui.
Si la vida quotidiana ens apareix com un desert, segons diuen algunes veus profètiques, la invitació del profeta Isaïes continua sent vàlida. No es nega el desert, sinó que se’ns convida a descobrir deus d’aigua. Com descobrir fonts en el desert?
Tots sabem que en el desert hi ha miratges. Són enganys, il·lusions falses. Així cada dia ens veiem assetjats per múltiples receptes, remeis oferts com a panacees per milers de missatges. Alguns ens penetren sense adonar-nos-en.
Avui, havent conegut la vida de Jesús, veiem que les seves guaricions volien manifestar que amb Ell s’acomplia literalment aquell anunci esperançador del profeta. Però ni el profeta amb el seu llenguatge poètic, ni Jesús amb les seves curacions reals, pretenien oferir receptes per a tots els sofriments. Isaïes havia afegit:
“Aquí teniu el vostre Déu, que ve per fer justícia; la seva paga és aquí. Ell mateix us ve a salvar”
“Les aigües que brollen en el desert” no significa pròpiament que hi hagi guaricions, per molt valuoses que siguin. El que transforma el desert en terra fèrtil és que aquestes guaricions, com tants altres fets que “curen” la persona humana de la seva mudesa, la seva sordesa, la seva coixesa, són signe de la presència activa del Déu que salva.
El desert és molt més profund que la ceguesa dels ulls. I les fonts que el transformen en terra fèrtil són fets i paraules que surten al pas de la nostra vida per pura gràcia de Déu. Són la seva Paraula, els seus Sagraments, el seu amor en la vida de tants sants que avui viuen prop de nosaltres. Això és el que il·lumina de la nostra vista, alegra el cor assedegat de veritat i estimula el nostre caminar.
Afrontar un nou curs amb fortalesa i sense temor no depèn de posseir “solucions” a tants problemes, sinó de viure la presència d’aquell la veritat i l’amor del qual sostenen la nostra esperança.
