Data: 13 de novembre de 2022
Benvolgudes i benvolguts, avui, per iniciativa del papa Francesc, celebrem la Jornada Mundial dels Pobres, que arriba ja a la sisena edició. Com a lema, el missatge del Papa reprodueix el passatge de la segona Carta als Corintis, on amb l’afirmació «Crist es feu pobre per nosaltres» (cf. 2Co 8,9), l’Apòstol es dirigeix als primers cristians per a fonamentar el compromís solidari amb els germans necessitats. Però també el passatge i la mateixa Jornada, diu el Papa, esdevenen «una sana provocació per ajudar-nos a reflexionar sobre el nostre propi estil de vida», que no ha de ser altre que imitar el Crist.
A propòsit d’aquesta Jornada voldria reflexionar sobre aquest «estil de vida» proposat per Crist mateix. El Concili Vaticà II, en el passatge més important dedicat a l’Església i la pobresa, per tres vegades seguides afirma que «així com ha fet Crist», «així ha de fer l’Església» (LG 8). I, a més, en el decret sobre l’activitat missionera, el Concili tornarà amb la mateixa argumentació, afirmant que qui farà avançar l’Església «pel camí de la pobresa» serà la docilitat a l’Esperit de Crist mateix (cf. AG 5).
La pobresa evangèlica, més que una norma o una llei, és essencialment teologal, és un acte de fe, és l’exercici d’una dependència que transforma les relacions amb els germans, és un «camí» cap a Crist, un escoltar el seu Esperit, un participar en el seu misteri. El ressort positiu de l’esperit de pobresa, com tota vida cristiana autèntica, sempre va més enllà de la llei. Ho diu clarament un escrit del segle II, quan descriu el que són els cristians: «[Aquests] observen les lleis promulgades, però amb la seva vida van més enllà de les lleis […]. Són pobres, i n’enriqueixen molts. Els manca tot, però neden en l’abundància» (Carta a Diognet, V,10.13). L’esperit de pobresa es troba sempre en relació amb la noció de la llibertat, que no és altra que la llibertat dels fills de Déu, donat que tant individualment com eclesialment, la pobresa evangèlica implica un doble alliberament: per una banda l’alliberament de l’obsessió per les riqueses —tant de les que es tenen com de les que no es tenen— i, en segon lloc, l’alliberament de l’esclavatge de la misèria que pot haver-hi al nostre voltant. Aquest és el veritable «poder» del «no poder» de la pobresa, la llibertat dels fills de Déu.
La invitació a seguir Jesús, que optà preferencialment pels pobres i desvalguts, implica per a tots els batejats una conversió constant a l’esperit de les benaurances evangèliques. Aquest és el gran treball que cal realitzar en la vida de la Església, esdevenint un testimoniatge clau per a l’anunci de l’Evangeli. A més, es tracta d’un do que sempre s’ha de demanar per mitjà de la pregària. Tan sols des d’aquesta òptica es podrà encarar adequadament un dels grans reptes que té l’Església en els moments actuals, que és el de donar resposta, dins el marc de la fe, a la situació dels marginats de la terra, dels explotats del tercer i quart món; i, al mateix temps, farà creïble el testimoniatge cristià en la societat actual.
Ben vostre.
