Data: 13 d’abril de 2025
Les eucaristies de diumenge a Brians acaben amb un cant a l’esperança: Ajuda’m a caminar, amb tu aniré sobre les ones del mar i cantaré qui ets Tu… Tu ets Jesús, el meu Déu, el meu bé, la meva llibertat. Anomeno aquest moment el de la transfiguració, perquè després d’haver combregat i després d’uns minuts en silenci agraït, a l’uníson cadascú canta, pensa i resa la seva esperança en Jesús, potser per caminar i tornar a trobar el camí del bé i de la llibertat. Ja sabem que “on va abundar el pecat, sobreabundà la gràcia”, per a qui la vol rebre. Tales de Milet escrivia: “L’esperança és l’únic bé comú a tots els homes; aquells que ho han perdut tot encara la posseeixen”.
L’esperança cristiana es fonamenta en el Déu de Jesús, de qui Benet XVI deia que és el Déu “que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascun en particular i a la humanitat en el seu conjunt. El seu Regne no és un més enllà imaginari, situat en un futur que mai no arriba; el seu Regne és present allà on Ell és estimat i on el seu amor ens arriba. Només el seu amor ens dona la possibilitat de perseverar dia rere dia amb tota sobrietat, sense perdre l’impuls de l’esperança” (SS 31). És com el pare i la mare que romanen amb afecte al nostre costat: no ens resolen els problemes, però la seva presència ens dona força per a resistir, confiança per a esperar, enteresa per a anomenar-los i impuls per a afrontar-los.
D’aquest Déu podem dir: Ell es fa càrrec de les nostres preocupacions canviants i ens parla a través d’elles. És un Déu que en Jesús ve, i no en una visita de cortesia, de passada: ve per quedar-se. “Tant va estimar Déu el món que li va enviar el seu Fill”. No hi ha discursos d’alarma i de condemna, sinó proximitat que, des de l’amor, redimeix. Per això podem cantar… ajuda’m a caminar.
Malgrat tantes ferides i dolors, Déu vol fer un món millor amb el nostre treball i la nostra solidaritat. No rearmar-lo amb venjança i violències, sinó re-estimar-lo i desarmar-lo amb el perdó, que serà inaudit en la creu del Divendres Sant. L’amor cristià no té receptes per als problemes, però és una mà estesa per a l’home o la dona que els pateixen.
Finalment, ve per regalar-nos la seva força, el seu Esperit, el seu projecte de vida i salvació. Ho va fer definitivament en la Pasqua de Crist, i ho ha seguit fent en moltes ocasions. Fins i tot si les nostres respostes no han estat satisfactòries, Déu ens dona constantment noves oportunitats.
En un Déu així podem confiar. I esperar.
Bona Setmana Santa i santa Pasqua.
