Data: 29 de desembre de 2024
Durant aquests dies nadalencs el papa Francesc obrirà les portes santes de les quatre basíliques papals a Roma: Sant Joan del Laterà (la seva catedral), Sant Pere del Vaticà, Santa Maria la Major i Sant Pau Extramurs. En la resta de les diòcesis, aquest Jubileu del 2025, no s’obriran portes santes, sinó esglésies jubilars. En la nostra diòcesi, aquests temples de referència seran: La catedral de Sant Llorenç, el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, la basílica Santa Maria (Vilafranca del Penedès), el santuari del Sant Crist de Piera, els santuaris de la Mare de Déu de Foix (Torrelles de Foix), de la Mare de Déu de la Fontsanta (Subirats),de la Mare de Déu del Vinyet (Sitges) i l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers. Hi podrem peregrinar, hi podrem pregar, trobar-nos amb la misericòrdia de Déu i entre nosaltres i cuidar tot allò que enforteixi la nostra esperança i afavoreixi el bé comú. El lema del Jubileu és una crida a convertir-nos en testimonis de l’esperança. Per a acollir aquesta crida a convertir-nos en portadors de bones notícies tan sols necessitarem una actitud: la disponibilitat al canvi. Obrir i educar els nostres sentits per a sintonitzar amb el sentit de la vida que ens aporta Jesucrist. Perquè, quan els cristians ens referim a l’esperança, sempre ens referim a Déu, per a qui res és impossible. L’esperança cristiana té nom propi: Jesús de Natzaret. Crist sempre ens deixa entreveure possibilitats de futur i de vida.
En vigílies que s’obrin a Roma les portes santes, penso en les vegades que nosaltres ens obrim o ens tanquem a la veritat sobre nosaltres mateixos, als altres i a l’Altre, a Déu. És trist trobar persones tancades en la seva mentalitat, sense capacitat per a qüestionar la seva ideologia o fins i tot la seva visió sobre l’experiència de fe, incapaces de l’esforç per apuntar-se a l’espai o a les referències mentals, culturals, afectives, psicològiques, polítiques, socials, o religioses dels altres. Quant ens perdem absolutitzant les pròpies posicions! Hem d’evitar recloure’ns en petits mons de seguretats, en les casernes d’hivern on interactuem cada vegada amb menys persones, instal·lats en l’individualisme o l’única referència amb els qui pensen igual. Renunciar als matisos atrofia la intel·ligència i minva la fecunditat cultural i religiosa. Aboca a perdre capacitat de sorpresa, de deixar-nos sorprendre, i això empobreix la nostra vida i fragmenta la convivència.
De vegades, deixar-se qüestionar ens fa mandra; els canvis poden produir una certa inseguretat o por, els prejudicis impedeixen l’escolta empàtica. Llavors, hem de mirar Jesús. Ell va ser capaç d’oferir la síntesi de l’amor de Déu i l’amor a les persones. Ell disposava d’itineraris personalitzats per a portar cada persona al Regne de Déu, per a incloure i no excloure, sumar i multiplicar i no restar o dividir.
En les nostres relacions, tanquem el pas a les excuses per a justificar la passivitat, la posició que no construeix fraternitat o confon els fins amb els mitjans, ancorar-se sistemàticament en l’oposició o en el victimisme. D’aquesta manera no donem pas a l’obertura i ens perdem descobertes que aporten alegria. L’Esperit de Déu és alegria. ¿Assumirem el risc de deixar-nos interpel·lar per la crida a la conversió personal i pastoral portadora d’esperança?
L’any jubilar en la nostra Església diocesana és ocasió per a confirmar per on ens porta l’Esperit, quines fortaleses tenim, quins desafiaments i quines febleses. És oportunitat per a revifar l’esperança en Crist. El Jubileu assenyala el temps d’obrir portes i finestres a l’aire de l’Esperit Sant, creatiu i creador. És el moment de la gràcia per a madurar i oferir la millor versió de cadascú i de les nostres comunitats, oberts als matisos que ens fan únics. La memòria del Jubileu ens anirà recordant la imparable força de l’amor i l’alegria que brollen del cor de Crist i de la seva Església. Déu ens sosté, mai no estem ni estarem sols. Al cor de l’hivern, hi dorm la primavera.
