Benvolguts germans i germanes, En la història religiosa de lantic Israel van tenir gran rellevància els profetes amb el seu ensenyament i la seva predicació. Entre ells sorgeix la figura dElies, suscitat per Déu per portar el poble a la conversió. El seu nom significa el Senyor és el meu Déu, i dacord amb aquest nom es desenvolupa la seva vida, consagrada totalment a suscitar en el poble el reconeixement del Senyor com a únic Déu. DElies el Siràcida diu: «Llavors saixecà el profeta Elies: era com el foc, i la seva paraula cremava com una torxa» (Sir 48,1). Amb aquesta flama Israel torna a trobar el seu camí cap a Déu. En el seu ministeri Elies diu: invoquen el Senyor perquè torni a la vida el fill duna vídua que lhavia allotjat (cf. 1Re 17,17-24), crida a Déu el seu cansament i la seva angoixa mentre fuig pel desert, buscat a mort per la reina Jezabel (cf. 1Re 19,1-4), però és sobretot a la muntanya del Carmel on es mostra en tot el seu poder dintercessor quan, davant de tot Israel, prega el Senyor perquè es manifesti i converteixi el cor del poble. És lepisodi narrat en el capítol 18 del Primer Llibre dels Reis, en el qual avui ens detenim. Ens trobem al regne del Nord, al segle IX abans de Crist, en temps del rei Acab, en un moment en què a Israel shavia creat una situació de sincretisme obert. Al costat del Senyor, el poble adorava Baal, lídol tranquil·litzador de qui es creia que venia el do de la pluja, i al qual per això satribuïa el poder de donar fertilitat als camps i vida als homes i al bestiar. Tot pretenent seguir el Senyor, Déu invisible i misteriós, el poble buscava seguretat també en un déu comprensible i previsible, de qui creia poder obtenir fecunditat i prosperitat a canvi de sacrificis. Israel estava cedint a la seducció de la idolatria, la temptació constant del creient, creient poder «servir dos senyors» (cf. Mt 6,24; Lc 16,13) i facilitar els camins inaccessibles de la fe en lOmnipotent posant la seva confiança també en un déu impotent fet pels homes. Precisament per a desemmascarar la niciesa enganyosa daquesta actitud, Elies fa que es reuneixi el poble dIsrael a la muntanya del Carmel i el posa davant la necessitat de fer una elecció: «Si el Senyor és Déu, seguiu-lo! Si ho és Baal, seguiu-lo a ell!» (1Re 18,21). I el profeta, portador de lamor de Déu, no deixa sola la seva gent davant daquesta elecció, sinó que lajuda indicant-li el signe que revelarà la veritat: tant ell com els profetes de Baal prepararan un sacrifici i pregaran, i el veritable Déu es manifestarà responent amb el foc que consumirà lofrena. Comença així la confrontació entre el profeta Elies i els seguidors de Baal, que en realitat és entre el Senyor dIsrael, Déu de salvació i de vida, i lídol mut i sense consistència, que no pot fer res, ni per bé ni per mal (cf. Jr 10,5). I comença també la confrontació entre dues formes completament diferents dadreçar-se a Déu i de pregar. Els profetes de Baal, de fet, criden, sagiten, ballen saltant, entren en un estat dexaltació arribant a fer-se incisions en el cos, «amb punyals i llances fins que els rajava la sang» (1Re 18,28). Recorren a ells mateixos per a interpel·lar el seu déu, confiant en les seves capacitats mateixes per a provocar la seva resposta. Es revela així la realitat enganyosa de lídol: està pensat per lhome com una cosa de la qual es pot disposar, que es pot gestionar amb les pròpies forces, a la qual es pot accedir a partir dells mateixos i de la pròpia força vital. Ladoració de lídol, en lloc dobrir el cor humà a lAlteritat, a una relació alliberadora que permeti sortir de lespai estret del propi egoisme per accedir a dimensions damor i de do mutu, tanca la persona en el cercle exclusiu i desesperant de la recerca della mateixa. I és tan gran lengany que, adorant lídol, lhome es veu obligat a accions extremes, en el temptatiu il·lusori de sotmetrel a la seva voluntat. Per això els profetes de Baal arriben fins i tot a fer-se mal, a infligir ferides en el cos, en un gest dramàticament irònic: per a obtenir una resposta, un signe de vida del seu déu, es cobreixen de sang, recobrint-se simbòlicament de mort. Molt diferent és lactitud de pregària dElies. Ell demana al poble que sacosti, implicant-lo així en la seva acció i en la seva súplica. Lobjectiu del desafiament que llança ell als profetes de Baal era tornar a portar a Déu el poble que shavia extraviat seguint els ídols, per això vol que Israel suneixi a ell, sent partícip i protagonista de la seva pregària i de tot el que està esdevenint-se. Després el profeta erigeix un altar, utilitzant, com diu el text, «dotze pedres, segons el nombre de les tribus dels fills de Jacob, a qui Déu havia comunicat aquesta paraula: El teu nom serà Israel» (v. 31). Aquestes pedres representen tot Israel i són la memòria tangible de la història delecció, de predilecció i de salvació de la qual el poble ha estat objecte. El gest litúrgic dElies té un abast decisiu, laltar és lloc sagrat que indica la presència del Senyor, però aquestes pedres que el componen representen el poble, que ara, per mediació del profeta, està posat simbòlicament davant Déu, es converteix en «altar», lloc dofrena i de sacrifici. Però cal que el símbol es converteixi en realitat, que Israel reconegui el veritable Déu i torni a trobar la seva identitat de poble del Senyor. Per això Elies demana a Déu que es manifesti, i aquestes dotze pedres que havien de recordar a Israel la seva veritat serveixen també per recordar al Senyor la seva fidelitat, a la qual el profeta apel·la en la pregària. Les paraules de la seva invocació són denses en significat i en fe: «Senyor, Déu dAbraham, dIsaac i dIsrael: que se sàpiga avui que tu ets Déu a Israel, que jo sóc servent teu i que he fet tot això per ordre teva. Respon-me, Senyor, respon-me, perquè aquest poble es convenci que tu, Senyor, ets Déu i que fas tornar els cors cap a tu» (v. 36-37; cf. Gn 32,36-37). Elies es dirigeix al Senyor anomenant-lo Déu dels pares, fent així memòria implícita de les promeses divines i de la història delecció i daliança que va unir indissolublement el Senyor amb el seu poble. La implicació de Déu en la història dels homes és tan gran que el seu nom ja està inseparablement unit al dels patriarques, i el profeta pronuncia aquest nom sant perquè Déu recordi i es mostri fidel, però també perquè Israel se senti cridada pel seu nom i torni a trobar la seva fidelitat. El títol diví pronunciat per Elies és de fet una mica sorprenent. En lloc demprar la fórmula habitual, «Déu dAbraham, dIsaac i de Jacob», utilitza un apel·latiu menys comú: «Déu dAbraham, dIsaac i dIsrael». La substitució del nom «Jacob» per «Israel» evoca la lluita de Jacob al gual de Jaboc amb el canvi de nom al qual el narrador fa una referència explícita (cf. Gn 32,29) i del qual vaig parlar en una de les catequesis passades. Aquesta substitució adquireix un significat dens dins la invocació dElies. El profeta està pregant pel poble del regne del Nord, que es deia precisament Israel, diferent de Judà, que indicava el regne del Sud. I ara aquest poble, que sembla haver oblidat el seu origen i la seva relació privilegiada amb el Senyor, sent que el criden pel seu nom mentre es pronuncia el Nom de Déu, Déu del Patriarca i Déu del poble: «Senyor, Déu [ ] dIsrael: que se sàpiga avui que tu ets Déu a Israel» (1Re 18,36). El poble pel qual prega Elies és posat davant la seva veritat mateixa, i el profeta demana que també la veritat del Senyor es manifesti i que ell intervingui per a convertir Israel, apartant-lo de lengany de la idolatria i portant-lo així a la salvació. La seva petició és que el poble finalment sàpiga, conegui en plenitud qui és veritablement el seu Déu, i faci lelecció decisiva de seguir-lo només a ell, el Déu veritable. Perquè només així Déu és reconegut pel que és, Absolut i Transcendent, sense la possibilitat de posar-lo al costat daltres déus, que el negarien com a absolut, relativitzant-lo. Aquesta és la fe que fa dIsrael el poble de Déu, és la fe proclamada en el conegut text del Shemà Israel: «Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és lúnic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota lànima i amb totes les forces» (Dt 6,4-5). A labsolut de Déu el creient ha de respondre amb un amor absolut, total, que comprometi tota la seva vida, les seves forces, el seu cor. I precisament per al cor del seu poble el profeta amb la seva pregària està implorant conversió: «Que [sic] aquest poble es convenci que tu, Senyor, ets Déu i que fas tornar els cors cap a tu» (1Re 18,37). Elies, amb la seva intercessió, demana a Déu el que Déu mateix vol fer, manifestar-se en tota la seva misericòrdia, fidel a la seva realitat de Senyor de la vida que perdona, converteix, transforma. I això és el que passa: «Llavors va baixar un foc que venia del Senyor i va consumir la víctima de lholocaust, la llenya, les pedres i la pols, i va assecar laigua del solc. Tot el poble, en veure-ho, es prosternà amb el front a terra i clamava: El Senyor és Déu! El Senyor és Déu!» (v. 38-39). El foc, aquest element alhora necessari i terrible, vinculat a les manifestacions divines de lesbarzer ardent i del Sinaí, ara serveix per a mostrar lamor de Déu que respon a la pregària i es revela al seu poble. Baal, el déu mut i impotent, no havia respost a les invocacions dels seus profetes; el Senyor en canvi respon, i de manera inequívoca, no només cremant lholocaust, sinó fins i tot assecant tota laigua que havia estat vessada entorn de laltar. Israel ja no pot tenir dubtes, la misericòrdia divina ha sortit a lencontre de la seva debilitat, dels seus dubtes, de la seva manca de fe. Ara Baal, lídol va, està vençut, i el poble, que semblava perdut, ha tornat a trobar el camí de la veritat i sha retrobat a ell mateix. Estimats germans i germanes, què ens diu a nosaltres aquesta història del passat? Quin és el present daquesta història? En primer lloc està en qüestió la prioritat del primer manament: adorar només Déu. Allí on Déu desapareix, lhome cau en lesclavatge didolatries, com ho han mostrat, en el nostre temps, els règims totalitaris, i com ho mostren també diverses formes de nihilisme, que fan lhome dependent dídols, didolatries; lesclavitzen. Segon. Lobjectiu primer de la pregària és la conversió: el foc de Déu que transforma el nostre cor i ens fa capaços de veure Déu i així viure segons Déu i viure per laltre. I el tercer punt. Els Pares ens diuen que també aquesta història dun profeta és profètica, si diuen és ombra del futur, del futur Crist, és un pas en el camí cap a Crist. I ens diuen que aquí veiem el veritable foc de Déu: lamor que guia el Senyor fins a la creu, fins a la donació total dell. La veritable adoració de Déu, doncs, és donar-se ell mateix a Déu i als homes, la veritable adoració és lamor. I la veritable adoració de Déu no destrueix, sinó que renova, transforma. Certament, el foc de Déu, el foc de lamor crema, transforma, purifica, però precisament així no destrueix, sinó que crea la veritat del nostre ésser, recrea el nostre cor. I així, realment vius per la gràcia del foc de lEsperit Sant, de lamor de Déu, som adoradors en esperit i en veritat. Gràcies.
