Data: 1 de març de 2020
Sempre he pensat que tots els éssers humans estan convençuts que les seves obres són beneficioses per a ells mateixos i redunden en bé cap als altres. Segurament planificar el mal no està en el pensament de les persones corrents amb les quals convivim. Només els malvats, que ens semblen molt llunyans, són capaços de trastornar el designi amorós de Déu sobre la humanitat. A això ho anomenem pecat, al trencament que fa l’ésser humà amb Déu i amb el proïsme per, diguem, rebutjar al primer i tractar de dominar o aniquilar al segon. Els cristians sabem que som pecadors tot i que la gràcia de Déu és molt més forta que les nostres febleses i, contínuament, ens ofereix el perdó. Aquest es dóna amb el penediment i l’intent clar d’esmenar allò negatiu i millorar el propi comportament.
El primer pas de l’autenticitat busca la correspondència clara entre la fe i l’actuació. O també entre les conviccions més íntimes i les actituds cap als altres. No és fàcil l’itinerari que cadascú pot traçar en aquest sentit. El mateix sant Pau ens ho advertia parlant de sí mateix: “No entenc què faig, perquè no faig allò que vull, sinó allò que detesto” (Rm 7, 15). Quan ens passa una cosa d’aquesta a nosaltres, quedem sorpresos i tendim a dues reaccions, la perplexitat, no pot ser, o cap al desànim, no puc arribar a ser millor.
En aquest camp de joc al cristià se li exigeix alguna cosa més. La comprensió de l’altre per sobre de les diferències ideològiques o culturals, l’acceptació del semblant més allà de les diverses cosmovisions que presenti, l’amor incondicional a tot ésser humà malgrat el rebuig i les incomprensions dels altres.
En les converses de la nostra vida ordinària, amb els articles de premsa o en les opinions d’alguns tertulians es demana sempre el compliment just de les grans realitats socials que algunes vegades es poden convertir en utopies: la llibertat, el diàleg, la justícia, la democràcia, la interculturalitat i un llarg etcètera. Ningú és capaç de posar en dubte la bondat de la proposta. Tots volem viure amb plena llibertat, apel·lem constantment al diàleg, exigim que la justícia sigui aplicada amb total equitat, valorem la dignitat de l’ésser humà independentment de la seva raça, cultura o religió… i tantes altres aspiracions que només amb enumerar-les ens esglaien.
Gairebé ningú discuteix aquests grans desitjos de la humanitat actual. Sobretot quan els exigim als altres, quan no ens comprometen massa o no perdem res personal en la seva aplicació. De vegades la nostra posició descompromesa fa que les paraules es converteixin en pura xerrameca o en sons buits de contingut o en acusacions directes contra persones i institucions. Semblem jutges amb les sentències firmades.
Els cristians necessitem exigir-nos molt més. Contemplar la creu de Crist, escoltar la seva paraula i seguir els seus passos, ens obliga a reformular la nostra crítica o la nostra denúncia. No podem exigir llibertat, diàleg o justícia només a les autoritats de la nostra societat o a la gent de l’entorn familiar si som incapaços de l’escolta serena, de l’acceptació incondicional o l’amor sense límits cap als altres. Demanar diàleg i seleccionar de manera interessada a les persones que intervenen per la seva proximitat ideològica, cultural o religiosa té visos de buscar més aviat l’enfrontament o el rebuig. Exigir llibertat per a tothom i mantenir la nostra posició personal de domini, sona a cinisme. Ens pot passar a tots. Però convé saber que està a les antípodes de l’amor de Crist.
