Data: 5 de novembre de 2023
Benvolgudes i benvolguts, una notícia que no és tan notícia: ens fan falta més vocacions al ministeri ordenat i a la vida consagrada, però sobretot a la vida cristiana de persones batejades.
A l’hora de pensar en una pastoral específica de les vocacions, ens cal també treballar per anar modificant el clima en tots els camps. ¿Com poden créixer les vocacions al ministeri presbiteral o diaconal, o a la vida religiosa, quan el terra és tan dur i el vent tan aspre? Aquestes vocacions només poden descloure’s en una terra preparada i adobada. Ara, malgrat que en alguns indrets hi ha terra preparada —d’aquí les vocacions que encara tenim!—, l’examen del sòl revela moltes mancances: pel que fa al sentit del misteri i de l’invisible, pel que fa a la necessitat de transcendència, pel que fa a la humil consciència del pecat. Les vocacions pressuposen un clima en què un es deixi interpel·lar de grat per l’“Altre”, és a dir, per Déu. Aquest clima demana posar-se generosament a la seva disposició. És tracta de sentir aquell foc interior que sentia el profeta Jeremies davant les dificultats. Afirma el profeta: «M’has adreçat la teva paraula […]. Si em dic: “No hi pensaré més, no anunciaré la paraula en el seu nom”; llavors ella es torna dintre meu com un foc devorador tancat en el meu cos» (Jr 20,8-9). Convé un clima propici per a commoure’s espontàniament davant les joies i les penes dels altres, en què un és capaç també de perdonar. El tenim, aquest clima, avui?
Pensar en una vocació sols és possible allí on la cultura ambiental gosa encara somiar ideals i no es replega de manera pragmàtica-cínica en allò que és merament tangible i factible. Les vocacions només germinen allí on, donant l’esquena a una civilització de la diversió, hom torna a tenir interès per les grans qüestions de la vida. Aquest és l’humus cultural necessari per a l’eclosió de vocacions específiques. I tot això és desprèn del baptisme i concerneix tots els cristians. Únicament veurem noves vocacions si obtenim millors batejats. Aquí rau el problema i alhora la seva solució.
Fa uns anys, el cardenal Godfried Danneels, arquebisbe de Malines-Brussel·les, afirmava: «La vocació no afecta pas d’entrada allò que haig de fer, sinó el que sóc. La primera pregunta no és: “Esdevindré prevere o religiós, religiosa?”, sinó més aviat: “Esdevindré un bon cristià?” Diguem-ho clar: “Què faig per esdevenir sant?”» (DdE 731 [1999] 666). Aquell qui és conscient de la profunditat del seu baptisme i el viu intensament cada dia, no es queda immòbil: es desplega en ell un dinamisme irresistible que el porta a comprometre’s. Però en la nostra Europa occidental, els cristians hem esdevingut particularment temorencs en la matèria: ens ajustem als mínims. És rar dir-se cristià o cristiana en el treball, al tren, en una botiga o, encara menys, en l’àmbit de l’oci. Sens dubte, hauríem de reflexionar sobre aquesta mena de “crisi de vocacions”, i mirar de posar-hi remei! «La llavor incorruptible de la qual son engendrats tots els fills de Déu» (cf. 1Pe 1,23) ha estat llançada en el camp del nostre món. Només fa falta que la terra estigui preparada i adobada.
Ben vostre,
