Data: 29 d’octubre de 2023
Benvolgudes i benvolguts, celebrem el 400 aniversari del naixement de Blaise Pascal, un dels autors de referència de la ciència, del pensament i del cristianisme. Com a científic va trencar amb la “cultura científica” de la seva època: sabia que el raonament purament deductiu era improcedent en física; i també va trencar amb la “cultura teològica”, que es dedicava a raonar sobre els dogmes en comptes de llegir l’Evangeli i els Pares de l’Església. Si l’experimentació fonamenta la ciència humana, la revelació fonamenta la ciència divina. El paper de la raó és limitat en ambdós casos.
L’època de Pascal va estar marcada per importants discussions a propòsit de la renovació del cristianisme. El corrent anomenat jansenista —l’Augustinus de Janseni es de 1640— sostenia un cristianisme exigent, però defensava també una consciència intensa dels drets de la persona humana i del pensament personal enfront de tot tipus d’absolutisme. En canvi, els jesuïtes defensaven una acomodació del cristianisme a la cultura renaixentista i al probabilisme moral. Es tractava de dues concepcions del món fortament divergents, si no oposades. Pascal defensava la fidelitat als orígens i estava en contra de les posicions sostingudes pels jesuïtes —com es posà de manifest en les Cartes Provincials—, però mai no va acceptar les tesis exagerades dels jansenistes sobre els condicionants de la llibertat humana.
La seva concepció del cristianisme es troba articulada sobretot en els Pensaments: un miler de petits fragments fets presumiblement amb la idea de fer una apologia de la religió cristiana. En els Pensaments hi trobem els grans temes de la seva reflexió: 1. Els límits de la raó: fe i raó pertanyen a dos ordres de coses diferents i irreductibles, és a dir, la raó i el cor —les «raons del cor que la raó no entén». 2. La grandesa i misèria de l’home: en realitat, misèria de l’home sense Déu. La consciència de la nostra misèria és la causa de la nostra grandesa, com la consciència de la ignorància era la causa de la saviesa en Sòcrates. La veritable religió ha de donar compte de les contrarietats de la naturalesa humana, de la nostra misèria i grandesa.
Per a Pascal, la religió cristiana satisfà ambdues exigències. La raó ni demostra ni nega l’existència de Déu, però la vida imposa la necessitat d’haver d’escollir i cal apostar. Així arribem a l’aposta, que significa un fracàs aparent de la raó. Però l’aposta és una manera d’existir. D’aquí que el veritable cristianisme és «submissió i ús de la raó». Una religió que suprimís la raó seria absurda i ridícula; una religió que s’expliqués racionalment no tindria res de sobrenatural. La religió cristiana evita aquests dos excessos. Que la religió sobrepassi la raó no vol dir que la contradigui. No serveix de res conèixer Déu sense estimar-lo: un coneixement de Déu sense Jesucrist és inútil i estèril. Cal passar per Jesucrist per conèixer Déu i l’home.
No és el Déu dels filòsofs, sinó el Déu d’Abraham i de Jesucrist el que està present en el pensament de Pascal. Entre un món mut, significat pel «silenci dels espais infinits que horroritza» i un Déu amagat, però no absent, hi ha l’home: la seva certesa no és la de la raó, sinó la del cor.
Ben vostre,
