CARTA APOSTÒLICA
EN FORMA DE MOTU PROPRIO
DEL SUMME PONTÍFEX
FRANCESC
«TRADITIONIS CUSTODES»
SOBRE L’ÚS DE LA LITÚRGIA ROMANA ABANS DE LA REFORMA DE 1970
Custodis de la tradició, els bisbes, en comunió amb el bisbe de Roma, constitueixen el principi visible i el fonament de la unitat en les seves Esglésies particulars.[1] Sota la guia de l’Esperit Sant, mitjançant l’anunci de l’Evangeli i la celebració de l’Eucaristia, governen les Esglésies particulars que els han estat confiades.[2]
Per tal de promoure la concòrdia i la unitat en l’Església, amb paternal sol·licitud vers aquells que en algunes regions s’adheriren a les formes litúrgiques anteriors a la reforma desitjada pel Concili Vaticà II, els meus Venerables Predecessors, sant Joan Pau II i Benet XVI, van concedir i van reglamentar la facultat d’utilitzar el Missal Romà publicat per sant Joan XXIII el 1962.[3] D’aquesta manera, volien «facilitar la comunió eclesial a aquells catòlics que se senten vinculats a unes formes litúrgiques anteriors» i no a d’altres.[4]
Arran de la iniciativa del meu venerat predecessor Benet XVI de convidar els bisbes a una avaluació de l’aplicació del Motu Proprio Summorum Pontificum, tres anys després de la seva publicació, la Congregació per a la Doctrina de la Fe va dur a terme una àmplia consulta als bisbes l’any 2020, els resultats de la qual van ser considerats a la llum de l’experiència adquirida en aquests anys.
Ara, en vista dels desitjos expressats per l’episcopat i havent escoltat el parer de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, desitjo, amb aquesta Carta Apostòlica, prosseguir encara més en la recerca constant de la comunió eclesial. Per això, he considerat oportú establir el següent:
Art. 1. Els llibres litúrgics promulgats pels sants Pontífexs Pau VI i Joan Pau II, en conformitat amb els decrets del Concili Vaticà II, són l’única expressió de la lex orandi del Ritu Romà.
Art. 2. Al bisbe diocesà, com a moderador, promotor i custodi de tota la vida litúrgica en l’Església particular que li ha estat confiada[5] li correspon la regulació de les celebracions litúrgiques en la seva pròpia diòcesi.[6] Per tant, és de la seva exclusiva competència autoritzar l’ús del Missale Romanum de 1962 en la diòcesi, seguint les orientacions de la Seu Apostòlica.
Art. 3. El bisbe, en les diòcesis en les que fins ara hi ha presència d’un o més grups que celebren segons el missal anterior a la reforma de 1970 ha de:
- 1. Comprovar que aquests grups no excloguin la validesa i la legitimitat de la reforma litúrgica, dels dictats del Concili Vaticà II i del Magisteri dels Summes Pontífexs;
- 2. indicar un o diversos llocs on els fidels pertanyents a aquests grups poden reunir-se per a la celebració de l’Eucaristia (no a les esglésies parroquials i sense erigir noves parròquies personals);
- 3. establir en el lloc indicat els dies en què es permeten les celebracions eucarístiques, utilitzant el Missal Romà promulgat per sant Joan XXIII el 1962.[7] En aquestes celebracions les lectures es proclamaran en llengua vernacla, utilitzant les traduccions de la Sagrada Escriptura per a ús litúrgic, aprovades per les respectives Conferències Episcopals;
- 4. nomenar un prevere que, com a delegat del bisbe, s’encarregui de les celebracions i de l’atenció pastoral d’aquests grups de fidels. El prevere haurà de ser idoni per aquesta tasca, competent en l’ús del Missale Romanum anterior a la reforma de 1970, tenir un coneixement del llatí que li permeti entendre plenament les rúbriques i els textos litúrgics, i haurà d’estar animat per una viva caritat pastoral i un sentit de comunió eclesial. En efecte, és necessari que el prevere responsable es preocupi no només de la celebració digna de la litúrgia, sinó també de l’atenció pastoral i espiritual dels fidels.
- 5. Procedir en les parròquies personals erigides canònicament en benefici d’aquests fidels, a una valoració adequada de la seva utilitat real per al creixement espiritual, i avaluar si les manté o no.
- 6. Tenir cura de no autoritzar la creació de nous grups.
Art. 4. Els preveres ordenats després de la publicació d’aquest Motu proprio, que vulguin celebrar amb el Missale Romanum de 1962, hauran de presentar una sol·licitud formal al bisbe diocesà, que consultarà a la Seu Apostòlica abans de concedir l’autorització.
Art. 5. Els preveres que ja celebren segons el Missale Romanum de 1962, demanaran al bisbe diocesà l’autorització per a seguir mantenint aquesta facultat.
Art. 6. Els instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica establerts per la Comissió Pontifícia Ecclesia Dei passen a ser competència de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica.
Art. 7. La Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments i la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica, per als assumptes de la seva competència, exerciran l’autoritat de la Santa Seu, vigilant l’observança d’aquestes disposicions.
Art. 8. Queden abrogades les normes, instruccions, concessions i costums anteriors que no s’ajustin a les disposicions d’aquest Motu Proprio.
El que he resolt amb aquesta Carta Apostòlica en forma de Motu Proprio, ordeno que tingui vigència ferma i estable en totes les seves parts, sense que res obsti en contra o malgrat qualsevol disposició contrària, encara que sigui digna de particular menció, i que es promulgui mitjançant la seva publicació a L’Osservatore Romano, entrant en vigor el mateix dia, i després es publiqui al comentari oficial de les Acta Apostolicae Sedis.
Donat a Roma, a Sant Joan de Laterà, el 16 de juliol de 2021, Memòria Litúrgica de la Mare de Déu del Carme, IX del Nostre Pontificat.
Francesc
____________________________________________________________________________
[1] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. sobre l’Església “Lumen Gentium”, 21 de novembre de 1964, n. 23: AAS 57 (1965) 27.
[2] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. sobre l’Església “Lumen Gentium”, 21 de novembre de 1964, n. 27: AAS 57 (1965) 32; Conc. Ecum. Vat. II, Decr. Sobre la missió pastoral dels bisbes en l’Església “Christus Dominus”, 28 d’octubre de 1965, n. 11: AAS 58 (1966) 677-678; Catecisme de l’Església Catòlica n. 833.
[3] Cf. Joan Pau II, Carta Ap. Motu proprio datae “Ecclesia Dei”, 2 de juliol de 1988: AAS 80 (1998) 1495-1498; Benet XVI, Carta Ap. Motu proprio datae “Summorum Pontificum”, 7 de juliol de 2007: AAS 99 (2007) 777-781; Carta Ap. Motu proprio datae “Ecclesiae unitatem”, 2 de juliol de 2009: AAS 101 (2009) 710-711.
[4] Joan Pau II, Carta Ap. Motu proprio datae “Ecclesia Dei”, 2 de juliol de 1988, n. 5: AAS 80 (1988) 1498.
[5] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. sobre la sagrada litúrgia “Sacrosanctum Concilium”, 4 de desembre de 1963, n. 41: AAS 56 (1964) 111; Caeremoniale Episcoporum, n. 9; Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, Istr. “ Redemptionis Sacramentum” sobre algunes coses que cal observar i evitar en relació amb la Santíssima Eucaristia, 25 de març de 2004, nn. 19-25: AAS 96 (2004) 555-557.
[6] Cf. CIC, can. 375, § 1; can. 392.
[7] Cf. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Decret “Quo magis” sobre l’aprovació de set nous textos de prefaci per a la Forma Extraordinària del Ritu Romà, 22 de febrer de 2020. I Decret “Cum sanctissima” sobre la celebració litúrgica en honor dels sants en la forma extraordinària del ritu romà, el 22 de febrer de 2020: L’Osservatore Romano, 26 de març de 2020, p. 6.
