CARTA APOSTÒLICA
EN FORMA DE «MOTU PROPRIO»
ANTIQUUM MINISTERIUM
DEL SUMME PONTÍFEX FRANCESC
AMB LA QUAL S’INSTITUEIX
EL MINISTERI DE CATEQUISTA
- El ministeri de Catequista en l’Església és molt antic. És una opinió comuna entre els teòlegs que els primers exemples es troben ja en els escrits del Nou Testament. El servei de l’ensenyament troba la seva primera forma germinal en els «mestres», als quals l’Apòstol fa referència en escriure a la comunitat de Corint: «En l’Església, Déu ha posat, en primer lloc, apòstols; en segon lloc, profetes; en tercer lloc, mestres; després, els qui tenen poder d’obrar miracles; després, els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d’obrar miracles , ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d’interpretar-los. Interesseu-vos més pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran» (1 Co 12, 28-31).
El mateix Lluc al començament del seu Evangeli afirma: «Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa dels ensenyaments que has rebut» (Lc 1,3-4). L’evangelista sembla ser molt conscient que amb els seus escrits està proporcionant una forma específica d’ensenyament que permet donar solidesa i força als qui ja han rebut el Baptisme. L’apòstol Pau torna a tractar el tema quan recomana als Gàlates: «El qui és instruït en la paraula de Déu ha de compartir el que té amb aquell qui l’instrueix» (Ga 6,6). El text, com es constata, afegeix una peculiaritat fonamental: la comunió de vida com una característica de la fecunditat de la veritable catequesi rebuda.
- Des dels seus orígens, la comunitat cristiana ha experimentat una forma àmplia de ministerialitat que s’ha concretat en el servei d’homes i dones que, obedients a l’acció de l’Esperit Sant, han dedicat la seva vida a l’edificació de l’Església. Els carismes, que l’Esperit no ha deixat mai d’infondre sobre els batejats, van trobar en alguns moments una forma visible i tangible de servei directe a la comunitat cristiana en múltiples expressions, fins al punt de ser reconeguts com una diaconia indispensable per a la comunitat. L’apòstol Pau es fa intèrpret autoritzat d’això quan testifica: «Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Un, gràcies a l’Esperit, rep el do d’una paraula profunda; un altre, per obra del mateix Esperit, rep el do de desglossar les veritats; un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de donar la salut als malalts, en virtut de l’únic Esperit; un altre, el do de fer miracles; un altre, el do de profecia; un altre, el de distingir si un esperit és fals o autèntic; un altre, el do de parlar llenguatges misteriosos; un altre, el do d’interpretar-los. Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit, que els distribueix en particular a cadascú com li sembla bé» (1 Co 12, 4-11).
Per tant, dins de la gran tradició carismàtica del Nou Testament, és possible reconèixer la presència activa de batejats que exerciren el ministeri de transmetre de forma més orgànica, permanent i vinculada a les diverses circumstàncies de la vida, l’ensenyament dels apòstols i dels evangelistes (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Cost. dogm. Dei Verbum, 8). L’Església ha volgut reconèixer aquest servei com a expressió concreta del carisma personal que ha afavorit en gran manera l’exercici de la seva missió evangelitzadora. Una mirada a la vida de les primeres comunitats cristianes que es comprometeren en la difusió i desenvolupament de l’Evangeli, insta també avui l’Església a comprendre quines poden ser les noves expressions amb les quals continuï sent fidel a la Paraula del Senyor per fer arribar el seu Evangeli a tota criatura.
- Tota la història de l’evangelització d’aquests dos mil·lennis mostra amb gran evidència com n’ha estat, d’eficaç, la missió dels catequistes. Bisbes, preveres i diaques, juntament amb tants consagrats, homes i dones, dedicaren la seva vida a l’ensenyament catequètic per tal que la fe fos un suport vàlid per a l’existència personal de tot ésser humà. Alguns, a més, reuniren al seu voltant altres germans i germanes que, compartint el mateix carisma, constituïren Ordes religiosos dedicats completament al servei de la catequesi.
No es pot oblidar els innombrables laics i laiques que han participat directament en la difusió de l’Evangeli a través de l’ensenyament catequístic. Homes i dones animats per una gran fe i autèntics testimonis de santedat que, en alguns casos, foren també fundadors d’Esglésies i arribaren fins i tot a donar la seva vida. També en els nostres dies, molts catequistes capaços i constants estan al capdavant de la comunitat en diverses regions i exerceixen una missió insubstituïble en la transmissió i aprofundiment de la fe. La llarga llista de beats, sants i màrtirs catequistes ha marcat la missió de l’Església, que mereix ser coneguda perquè constitueix una font fecunda no només per a la catequesi, sinó per a tota la història de l’espiritualitat cristiana.
- A partir del Concili Ecumènic Vaticà II, l’Església ha percebut amb renovada consciència la importància del compromís del laïcat en l’obra de l’evangelització. Els Pares conciliars subratllaren repetidament com n’és, de necessària, per a la implicació directa dels fidels laics, segons les diverses formes en les quals pot expressar-se el seu carisma, per a la “plantatio Ecclesiae” i el desenvolupament de la comunitat cristiana. «També és digne d’elogi aquell estol, tan meritíssim en l’obra de missions entre els gentils, compost d’homes i dones catequistes, els quals animats d’esperit apostòlic, amb gran esforç donen un ajut singular i absolutament necessari per a l’expansió de la fe i de l’Església. En el nostre temps, davant el nombre insuficient de clergues per a evangelitzar tantes multituds i acomplir el ministeri pastoral, la tasca dels catequistes té la màxima importància» (Conc. Ecum. Vat. II, Decr. Ad gentes,17).
Juntament amb el ric ensenyament conciliar, és necessari referir-se a l’interès constant dels Summes Pontífexs, del Sínode dels Bisbes, de les Conferències Episcopals i dels diversos Pastors que en el transcurs d’aquestes dècades han impulsat una notable renovació de la catequesi. El Catecisme de l’Església Catòlica, l’Exhortació apostòlica Catechesi tradendae, el Directori Catequístic General, el Directori General per a la Catequesi, el recent Directori per a la catequesi, així com tants Catecismes nacionals, regionals i diocesans, són una expressió del valor central de l’obra catequística que posa en primer pla la instrucció i la formació permanent dels creients.
- Sense cap detriment de la missió pròpia del bisbe, que és la de ser el primer catequista a la seva diòcesi juntament amb el presbiteri, amb el qual comparteix la mateixa atenció pastoral, i a la responsabilitat particular dels pares respecte a la formació cristiana dels seus fills (cf. CIC can. 774 §2; CCEO can. 618), és necessari reconèixer la presència de laics i laiques que, en virtut del propi baptisme, se senten cridats a col·laborar en el servei de la catequesi (cf. CIC, can. 225; CCEO can. 401 i 406). Als nostres dies, aquesta presència és encara més urgent degut a la renovada consciència de l’evangelització en el món contemporani (cf. Exhort. ap. Evangelii gaudium, 163-168), i a la importància d’una cultura globalitzada (cf. Carta enc. Fratelli tutti, 100.138), que reclama una trobada autèntica amb les generacions joves, sense oblidar l’exigència de metodologies i instruments creatius que facin coherent l’anunci de l’Evangeli amb la transformació missionera que l’Església ha emprès. Fidelitat al passat i responsabilitat pel present són les condicions indispensables perquè l’Església pugui dur a terme la seva missió al món.
Despertar l’entusiasme personal de cada batejat i revifar la consciència d’estar cridat a realitzar la pròpia missió en la comunitat, requereix escoltar la veu de l’Esperit, que mai no deixa d’estar present de manera fecunda (cf. CIC can. 774 §1; CCEO can. 617). L’Esperit crida també avui a homes i dones perquè surtin a l’encontre de tots els qui esperen conèixer la bellesa, la bondat i la veritat de la fe cristiana. És tasca dels Pastors donar suport a aquest itinerari i enriquir la vida de la comunitat cristiana amb el reconeixement de ministeris laicals capaços de contribuir a la transformació de la societat mitjançant «la penetració dels valors cristians en el món social, polític i econòmic» (Evangelii gaudium, 102).
- L’apostolat laical té un valor secular indiscutible, que demana «buscar el Regne de Déu tractant les coses temporals i ordenant-les cap a Déi» (Conc. Ecum. Vat. II, Cost. dogm. Lumen Gentium, 31). La seva vida quotidiana està entrellaçada amb vincles i relacions familiars i socials que permeten verificar fins a quin punt «són cridats d’una manera especial a fer present i activa l’Església en aquells llocs i circumstàncies on ella no pot esdevenir la sal de la terra si no és a través d’ells» (Lumen gentium,33). No obstant això, és bo recordar que a més d’aquest apostolat «els laics també poden ser cridats de distintes maneres a una col·laboració més directa amb l’apostolat de la jerarquia, per l’estil d’aquells homes i dones que ajudaven l’apòstol Pau en l’Evangeli, treballant molt en el Senyor» (Lumen gentium, 33).
La funció particular exercida pel Catequista, en tot cas, s’especifica dins d’altres serveis presents en la comunitat cristiana. El Catequista, en efecte, està cridat en primer lloc a manifestar la seva competència en el servei pastoral de la transmissió de la fe, que es desenvolupa en les seves diverses etapes: des del primer anunci que introdueix al kerygma, passant per l’ensenyament que fa prendre consciència de la vida nova en Crist i prepara en particular als sagraments de la iniciació cristiana, fins a la formació permanent que permet a cada batejat estar sempre disposat «a donar una resposta a tothom qui us demani raó de l’esperança que teniu» (1 Pe 3,15). El Catequista és al mateix temps testimoni de la fe, mestre i mistagog, acompanyant i pedagog que ensenya en nom de l’Església. Una identitat que només pot desenvolupar-se amb coherència i responsabilitat mitjançant la pregària, l’estudi i la participació directa en la vida de la comunitat (cf. Pontifici Consell per a la Promoció de la Nova Evangelització, Directori per a la catequesi,113).
- Amb clarividència, sant Pau VI va promulgar la Carta apostòlica Ministeria quaedam amb la intenció no només d’adaptar els ministeris de Lector i d’Acòlit al nou moment històric (cf. Carta ap. Spiritus Domini), sinó també per a instar les Conferències Episcopals a ser promotores d’altres ministeris, inclòs el de Catequista: «A més dels ministeris comuns a tota l’Església Llatina, res impedeix que les Conferències Episcopals demanin a la Seu Apostòlica la institució d’altres ministeris que per motius particulars creguin necessaris o molt útils en la pròpia regió. Entre aquests hi ha, per exemple, l’ofici d’Ostiari, d’Exorcista i de Catequista». La mateixa invitació urgent va reaparèixer a l’exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi quan, demanant saber llegir les exigències actuals de la comunitat cristiana en fidel continuïtat amb els orígens, exhortava a trobar noves formes ministerials per a una pastoral renovada: «Aquests ministeris, nous en aparença però molt vinculats a experiències viscudes per l’Església al llarg de la seva existència –per exemple, el de catequista […]–, són preciosos per a la implantació, la vida i el creixement de l’Església i per a la seva capacitat d’irradiar-se al voltant de si mateixa i vers els qui estan lluny» (Sant Pau VI,Exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 73).
No es pot negar, per tant, que «ha crescut la consciència de la identitat i la missió del laic en l’Església. Es compta amb un nombrós laïcat, encara que no suficient, amb arrelat sentit de comunitat i una gran fidelitat en el compromís de la caritat, la catequesi, la celebració de la fe» (Evangelii gaudium, 102). D’això es dedueix que rebre un ministeri laical com el de Catequista dona un èmfasi més gran al compromís missioner propi de cada batejat, que en tot cas s’ha de dur a terme de forma plenament secular sense caure en cap expressió de clericalització.
- Aquest ministeri té un fort valor vocacional que requereix el degut discerniment per part del Bisbe i que s’evidencia amb el Ritu d’Institució. En efecte, aquest és un servei estable que es presta a l’Església local segons les necessitats pastorals identificades per l’Ordinari del lloc, però realitzat de manera laical com ho exigeix la naturalesa mateixa del És convenient que al ministeri instituït de Catequista siguin cridats homes i dones de profunda fe i maduresa humana, que participin activament en la vida de la comunitat cristiana, que puguin ser acollidors, generosos i visquin en comunió fraterna, que rebin la deguda formació bíblica, teològica, pastoral i pedagògica per a ser comunicadors atents de la veritat de la fe, i que hagin adquirit ja una experiència prèvia de catequesi (cf. Ecum. Vat. II, Decr. Christus Dominus,14; CIC can. 231 §1; CCEO can. 409 §1). Es requereix que siguin fidels col·laboradors dels preveres i els diaques, disposats a exercir el ministeri on sigui necessari, i animats per un veritable entusiasme apostòlic.
En conseqüència, després d’haver ponderat cada aspecte, en virtut de l’autoritat apostòlica
institueixo
el ministeri laical de Catequista
La Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments s’encarregarà en breu de publicar el Ritu d’Institució del ministeri laical de Catequista.
- Convido, doncs, les Conferències Episcopals a fer efectiu el ministeri de Catequista, establint l’itinerari de formació necessari i els criteris normatius per accedir-hi, trobant les formes més coherents per al servei que ells estaran cridats a realitzar d’acord amb tot el que s’ha expressat en aquesta carta apostòlica.
- Els Sínodes de les Esglésies Orientals o les Assemblees dels Jerarques podran acollir el que està establert aquí per a les respectives Esglésies sui iuris, basant-se en el propi dret particular.
- Que els Pastors no deixin de fer pròpia l’exhortació dels Pares conciliars quan recordaven: «Saben que no han estat instituïts per Crist perquè assumeixin ells sols tota la missió salvífica de l’Església envers el món, sinó que la seva elevada funció és de pasturar de tal manera els fidels i de reconèixer-ne talment els serveis i els carismes que tots a la seva manera col·laborin a l’obra comuna» (Lumen gentium, 30). Que el discerniment dels dons que l’Esperit Sant mai no deixa de concedir a la seva Església sigui per a ells el suport necessari per tal de fer efectiu el ministeri de Catequista per al creixement de la pròpia comunitat.
El que he resolt amb aquesta Carta Apostòlica en forma de Motu Proprio, ordeno que tingui vigència ferma i estable, sense que res obsti en contra o malgrat qualsevol disposició contrària, encara que sigui digna de particular menció, i que es promulgui mitjançant la seva publicació a L’Osservatore Romano, entrant en vigor el mateix dia, i després es publiqui al comentari oficial de les Acta Apostolicae Sedis.
Donat a Roma, a Sant Joan del Laterà, el dia 10 de maig de l’any 2021, Memòria litúrgica de sant Joan d’Àvila, prevere i doctor de l’Església, novè del meu pontificat.
