Amb motiu dels 400 anys de la mort de sant Francesc de Sales, el papa Francesc va publicar el 28 de desembre la carta apostólica “Totum amoris est” (“Tot pertany a l’amor”), que sintetitza l’herència espiritual d’aquest bisbe i doctor de l’Església.
A continuació, oferim la traducció al català d’aquesta carta apostòlica.
CARTA APOSTÒLICA
TOTUM AMORIS EST
DEL SANT PARE
FRANCESC
EN EL IV CENTENARI DE LA MORT
DE SANT FRANCESC DE SALES
«Tot pertany a l’amor»[1]. En aquestes paraules podem recollir l’herència espiritual llegada per sant Francesc de Sales, que va morir fa quatre segles, el 28 de desembre de 1622, a Lió. Tenia cinquanta anys i escaig i, durant els últims vint anys, havia estat bisbe i príncep “exiliat” de Ginebra. Havia arribat a Lió després de la seva última missió diplomàtica. El duc de Savoia li havia demanat que acompanyés el cardenal Maurici de Savoia a Avinyó. Junts haurien rendit homenatge al jove rei Lluís XIII, que tornava a París, pujant la vall del Roine, després d’una victoriosa campanya militar al sud de França. Cansat i amb la salut deteriorada, Francesc s’havia posat en camí per pur esperit de servei. «Si no fos tan útil al seu servei que jo fes aquest viatge, tindria, certament, molt bones i sòlides raons per eximir-me’n; però, si es tracta del seu servei, viu o mort, no em faré enrere, sinó que hi aniré o m’hi faré arrossegar»[2]. Aquest era el seu caràcter. Finalment, quan va arribar a Lió es va allotjar al monestir de les Visitandines, a la casa del jardiner, per a no causar massa molèsties i, alhora, ser més lliure per trobar-se amb qui ho desitgés.
Poc impressionat des de feia força temps per «les inestables grandeses de la cort»[3], també havia consumat els seus darrers dies tirant endavant el ministeri de pastor en una successió de compromisos: confessions, conversacions, conferències, predicacions i les últimes, immancables, cartes d’amistat espiritual. La raó profunda d’aquest estil de vida ple de Déu se li havia fet cada vegada més nítida al llarg del temps, i ell l’havia formulat amb senzillesa i precisió en el seu cèlebre Tractat de l’amor de Déu: «Tan aviat com l’home fixa amb alguna atenció el seu pensament en la consideració de la divinitat, sent certa dolça emoció al seu cor, que mostra que Déu és Déu del cor humà»[4]. És la síntesi del seu pensament. L’experiència de Déu és una evidència del cor humà. Aquesta no és una construcció mental, sinó que més aviat és un reconeixement ple de sorpresa i de gratitud, que resulta de la manifestació de Déu. Al cor i per mitjà del cor és on es realitza aquest subtil i intens procés unitari en virtut del qual l’home reconeix Déu i, alhora, ell mateix, el propi origen i profunditat, la pròpia realització en la crida a l’amor. Descobreix que la fe no és un moviment cec, sinó sobretot una disposició del cor. A través d’ella l’home es confia en una veritat que es presenta a la consciència com una “dolça emoció”, capaç de suscitar un corresponent i irrenunciable bé-voler per cada realitat creada, com a ell li agradava dir.
A aquesta llum es comprèn com per a sant Francesc de Sales no hi ha un lloc millor on trobar Déu i ajudar a cercar-lo que en el cor de cada dona i home del seu temps. Ho havia après des de la seva joventut primerenca, observant-se a si mateix amb fina atenció i escrutant el cor humà.
A l’última trobada d’aquells dies a Lió, i amb el sentit íntim d’una quotidianitat habitada per Déu, havia deixat a les seves Visitandines l’expressió amb la que posteriorment havia volgut que fos segellada la seva memòria: «Ho he resumit tot en aquestes dues paraules, quan us he dit: no refusar res, no demanar res. No tinc res més a dir-vos»[5]. No obstant això, no es tractava d’un exercici de mer voluntarisme, «una voluntat sense humilitat»[6], aquella subtil temptació del camí cap a la santedat, que la confon amb la justificació per mitjà de les pròpies forces, amb l’adoració de la voluntat humana i de la pròpia capacitat, «que es tradueix en una autocomplaença egocèntrica i elitista privada del veritable amor»[7]. Es tractava molt menys d’un mer quietisme, d’un abandonament passiu i sense afectes en una doctrina sense carn i sense història[8]. Naixia més aviat de la contemplació de la mateixa vida del Fill encarnat. Era el 26 de desembre, i el sant parlava a les germanes en el cor del misteri del Nadal: «Veieu el Nen Jesús al pessebre? Accepta totes les inclemències del temps, el fred i tot el que el seu Pare permet que li passi. No està escrit que hagi estès algun cop les mans als pits de la seva Mare, s’abandonava totalment a la seva cura i previsió, sense rebutjar les petites consolacions que ella li donava. De la mateixa manera nosaltres no hem de desitjar ni de rebutjar res, sinó suportant tot el que Déu ens enviarà, el fred i les inclemències del temps»[9]. És commovedora la seva atenció a reconèixer com a indispensable la cura del que és humà. A l’escola de l’encarnació havia après a llegir la història i a habitar-la amb confiança.
El criteri de l’amor
Per mitjà de l’experiència havia reconegut el desig com l’arrel de tota vida espiritual veritable i, alhora, com a lloc de la seva falsificació. Per això, recollint a mans plenes la tradició espiritual que l’havia precedit, havia entès la importància de posar constantment a prova el desig, mitjançant un exercici continu de discerniment. El criteri últim per a la seva avaluació l’havia redescobert en l’amor. Sempre en aquesta darrera estada a Lió, a la festa de sant Esteve, dos dies abans de la seva mort, havia dit: «L’amor és el que dona perfecció a les nostres obres. Us dic més encara: una persona que pateix el martiri per Déu amb una unça d’amor, mereix molt, ja que la vida és el millor que es pot donar; però si hi ha una altra persona que només pateix un cop amb dues unces d’amor tindrà molt més mèrit, perquè la caritat i l’amor són els que donen el valor a les nostres obres»[10].
Amb una concreció sorprenent havia continuat il·lustrant la difícil relació entre contemplació i acció: «Sabeu o heu de saber que la contemplació és millor que l’acció i la vida activa; però si en aquesta hi ha més unió [amb Déu], aleshores és millor que aquella. Si una germana que és a la cuina manejant la paella al costat del foc té més amor i caritat que una altra, el foc material no li traurà el mèrit, al contrari, l’ajudarà i serà més grata a Déu. Molt sovint s’està tan unit a Déu en l’acció com en la soledat. En fi, torno sempre a la qüestió, on es trobi major amor»[11]. Aquesta és la veritable pregunta que dissipa instantàniament tota rigidesa inútil o tot replegament sobre si mateix: interrogar-se en tot moment, en tota decisió, en tota circumstància de la vida on resideix l’amor més gran. No és casualitat que sant Francesc de Sales hagi estat anomenat per sant Joan Pau II «Doctor de l’amor diví»[12], no va ser només perquè va escriure un magnífic Tractat sobre aquest tema, sinó sobretot perquè va ser testimoni d’aquest amor. D’altra banda, els seus escrits no es poden considerar com una teoria redactada en un escriptori, lluny de les preocupacions de l’home comú. El seu ensenyament, en efecte, va néixer d’una escolta atenta de l’experiència. Ell no va fer més que transformar en doctrina el que vivia i llegia en la seva singular i innovadora acció pastoral, gràcies a una agudesa il·luminada per l’Esperit. Una síntesi d’aquesta manera de procedir es troba al Pròleg del mateix Tractat de l’amor de Déu: «Tot en la santa Església pertany a l’amor, viu en l’amor, es fa per l’amor i ve de l’amor»[13].
Els anys de la primera formació: l’aventura de conèixer-se en Déu
Va néixer el 21 d’agost de 1567, al castell de Sales, prop de Thorens, fill de Francesc de Nouvelles, senyor de Boisy, i de Francesca de Sionnaz. «Va viure a cavall entre dos segles, el XVI i el XVII, va recollir en si el millor dels ensenyaments i de les conquestes culturals del segle que acabava, reconciliant l’herència de l’humanisme amb l’embranzida cap a l’absolut pròpia dels corrents místics»[14].
Després de la formació cultural inicial, primer al col·legi de La Roche-sur-Foron i després al d’Annecy, va arribar a París, al col·legi jesuïta Clermont, que havia estat fundat recentment. A la capital del Regne de França, devastada per les guerres de religió, va experimentar en poc temps dues crisis interiors consecutives, que marcaren la seva vida de manera indeleble. Aquesta pregària ardent feta a l’Església de Saint-Étienne-des-Grès, davant de la Mare de Déu Negra de París, enmig de la foscor, li encendrà al cor una flama que es mantindrà viva en ell per sempre, com a clau de lectura de la seva experiència i de la d’altres. «Senyor, tu que ho tens tot a les teves mans i els camins del qual són justícia i veritat, qualsevol cosa que passi, […] jo t’estimaré, Senyor […], t’estimaré aquí, oh Déu meu, i sempre esperaré en la teva misericòrdia, i sempre cantaré les teves lloances. […] Oh, Senyor Jesús, tu sempre seràs la meva esperança i la meva salvació a la terra dels vivents»[15].
Havia escrit això al seu quadern, recuperant la pau. I aquesta experiència, amb les seves inquietuds i els seus interrogants, per a ell sempre romandrà il·luminadora i li donarà un camí singular d’accés al misteri de la relació de Déu amb l’home. L’ajudarà a escoltar la vida dels altres i a reconèixer, amb un discerniment fi, l’actitud interior que uneix el pensament al sentiment, la raó als afectes, i que d’aquesta manera és capaç de cridar pel nom al “Déu del cor humà”. Per aquest camí Francesc no va córrer el perill d’atribuir un valor teòric a la pròpia experiència personal, absolutitzant-la, sinó que va aprendre quelcom extraordinari, fruit de la gràcia: a llegir en Déu allò viscut per ell i pels altres.
Encara que no hagi pretès mai elaborar un sistema teològic pròpiament dit, la seva reflexió sobre la vida espiritual va tenir una notable dignitat teològica. Hi apareixen els trets essencials del quefer teològic, per al qual és necessari no oblidar dues dimensions constitutives. La primera és precisament la vida espiritual, perquè és en la pregària humil i perseverant, en l’obertura a l’Esperit Sant, que es pot intentar entendre i expressar el Verb de Déu; s’esdevé teòleg en el gresol de la pregària. La segona dimensió és la vida eclesial: sentir en l’Església i amb l’Església. També la teologia s’ha vist afectada per la cultura individualista, però el teòleg cristià elabora el seu pensament immers en la comunitat, partint-hi el pa de la Paraula[16]. La reflexió de Francesc de Sales, al marge de les disputes entre les escoles de la seva època, i fins i tot respectant-les, neix precisament d’aquests dos trets constitutius.
El descobriment d’un món nou
Quan va acabar els estudis humanístics, va continuar amb els de dret a la Universitat de Pàdua. En tornar a Annecy ja havia decidit l’orientació de la seva vida, malgrat les resistències dels seus pares. Va ser ordenat prevere el 18 de desembre de 1593. En els primers dies de setembre de l’any següent, per invitació del bisbe, Mons. Claude de Granier, va ser cridat a la difícil missió al Chablais, territori pertanyent a la diòcesi d’Annecy, de confessió calvinista, que, en l’intricat laberint de guerres i tractats de pau, havia passat novament a estar sota el control del ducat de Savoia. Van ser anys intensos i dramàtics. Aquí va descobrir, juntament amb alguna rígida intransigència que després el farà pensar, les seves aptituds de mediador i home de diàleg. A més, es va mostrar inventor de praxis pastorals originals i agosarades, com els famosos “fulls volants”, que es penjaven a tot arreu i fins i tot lliscaven sota les portes de les cases.
El 1602 va tornar a París, ocupat en tirar endavant una delicada missió diplomàtica, en nom del mateix Granier i amb instruccions precises de la Seu Apostòlica, després de l’enèsim canvi del marc político-religiós del territori de la diòcesi de Ginebra. Tot i la bona disposició per part del rei de França, la missió va fracassar. Ell mateix va escriure al papa Climent VIII: «Després de nou mesos, em vaig veure obligat a fer marxa enrere sense haver conclòs gairebé res»[17]. Tot i això, aquella missió es va revelar per a ell i per a l’Església d’una riquesa inesperada sota el perfil humà, cultural i religiós. En el temps que els negociats diplomàtics li concedien, Francesc va predicar davant del rei i de la cort de França, va establir relacions importants i, sobretot, es va submergir totalment en la prodigiosa primavera espiritual i cultural de la moderna capital del Regne.
Allí tot havia canviat i estava canviant. Ell mateix es va deixar tocar i interrogar tant pels grans problemes que es presentaven al món i la nova manera d’observar-los, com per la sorprenent demanda d’espiritualitat que havia nascut i les qüestions inèdites que aquesta plantejava. En poques paraules, va percebre un veritable “canvi d’època”, al qual era necessari respondre amb llenguatges antics i nous. Certament, no era la primera vegada que trobava cristians fervorosos, però es tractava de quelcom diferent. No era el París devastat per les guerres de religió, que havia vist en els seus anys de formació, ni la lluita acarnissada lliurada als territoris del Chablais. Era una realitat inesperada: una multitud «de sants, de veritables sants, nombrosos i que eren a tot arreu»[18]. Eren homes i dones de cultura, professors de la Sorbona, representants de les institucions, prínceps i princeses, servents i serventes, religiosos i religioses. Un món que estava assedegat de Déu.
Conèixer aquestes persones i prendre consciència dels seus interrogants va ser una de les circumstàncies providencials més importants de la seva vida. Així, dies aparentment inútils i infructuosos es van transformar en una escola incomparable per a llegir els estats d’ànim d’aquesta època, sense elogiar-los mai. En ell, l’hàbil i infatigable controversista s’estava transformant, per la gràcia, en un fi intèrpret del temps i extraordinari director d’ànimes. La seva acció pastoral, les grans obres (Introducció a la vida devota i Tractat de l’amor de Déu), la infinitat de cartes d’amistat espiritual que van ser enviades, dins i fora dels murs dels convents i els monestirs, a religiosos i monges, a homes i dones de la cort com a la gent comuna, la trobada amb Joana Francesca de Chantal i la mateixa fundació de la Visitació el 1610, serien incomprensibles sense aquest canvi interior. Evangeli i cultura trobaven d’aquesta manera una síntesi fecunda, de la qual derivava la intuïció d’un mètode autèntic, madur i a punt per a una collita duradora i prometedora.
En una de les primeríssimes cartes de direcció i amistat espiritual que Francesc de Sales va enviar a una de les comunitats que va visitar a París, parla, amb humilitat, d’un “mètode seu”, que es diferenciava dels altres, amb vista a una veritable reforma. Un mètode que renunciava a la severitat i confiava plenament en la dignitat i la capacitat d’una ànima devota, malgrat les seves debilitats: «Em ve el dubte que a la vostra reforma també es pugui oposar un altre impediment: potser aquells que us l’han imposada han guarit la nafra amb massa duresa. […] Jo lloo el seu mètode, encara que no sigui el que acostumo a utilitzar, especialment pel que fa a esperits nobles i ben educats com els vostres. Crec que seria millor limitar-se a mostrar-los el mal i posar el bisturí a les seves mans perquè ells mateixos practiquin la incisió necessària. Però no descuideu per això la reforma que necessiteu»[19]. En aquestes paraules es trasllueix aquesta mirada que ha fet cèlebre l’optimisme salesià i que ha deixat la seva petjada permanent en la història de l’espiritualitat, per a florides successives, com en el cas de don Bosco dos segles després.
Quan va tornar a Annecy, va ser ordenat bisbe el 8 de desembre del mateix any 1602. L’influx del seu ministeri episcopal en l’Europa d’aquesta època i dels segles posteriors resulta immens. «Va ser apòstol, predicador, escriptor, home d’acció i de pregària; compromès en fer realitat els ideals del Concili de Trento; implicat en la controvèrsia i en el diàleg amb els protestants, experimentant cada vegada més l’eficàcia de la relació personal i de la caritat, més enllà del necessari enfrontament teològic; encarregat de missions diplomàtiques a nivell europeu, i de tasques socials de mediació i reconciliació»[20]. Sobretot, fou intèrpret del canvi d’època i guia de les ànimes en un temps que tenia set de Déu d’una manera nova.
La caritat ho fa tot pels seus fills
Entre 1620 i 1621, és a dir, ja al final de la seva vida, Francesc va adreçar a un prevere de la seva diòcesi unes paraules capaces d’il·luminar la seva visió de l’època. L’encoratjava a secundar el seu desig de dedicar-se a l’escriptura de textos originals, que aconseguissin interceptar els nous interrogants, intuint-hi la necessitat. «Us he de dir que el coneixement que vaig adquirint cada dia dels estats d’ànim del món em porta a desitjar apassionadament que la divina Bondat inspiri a algun dels seus servents a escriure segons el gust d’aquest pobre món»[21]. La raó d’aquest encoratjament la trobava en la pròpia visió del temps: «El món s’està tornant tan delicat, que d’aquí a poc ningú no s’atrevirà més a tocar-lo, sinó amb guants de vellut, ni a medicar les seves nafres, sinó amb cataplasmes de ceba; però, què importa, si els homes són guarits i, en definitiva, siguin salvats? La nostra reina, la caritat, ho fa tot pels seus fills»[22]. No era quelcom que es donés per sabut, ni molt menys una rendició final davant d’una derrota. Es tractava, més aviat, de la intuïció d’un canvi que estava en curs i de l’exigència, totalment evangèlica, de comprendre com poder habitar-lo.
La mateixa consciència, a més, l’havia madurat i expressat introduint el Tractat de l’amor de Déu, en el Pròleg: «He tingut en compte la condició de les ànimes en aquests temps, i a més havia de tenir-la, perquè és molt important mirar la condició dels temps en què s’escriu»[23]. Demanant, després, la benvolença del lector, afirmava: «I si trobessis que l’estil és una mica diferent del que he usat escrivint la Filotea, i ambdós molt diversos del que vaig fer servir a la Defensa de la creu, has de saber que en dinou anys s’aprenen i s’obliden moltes coses; que el llenguatge de la guerra no és igual que el de la pau, i que als joves principiants se’ls parla d’una manera, i als vells companys d’una altra»[24]. Però, davant d’aquest canvi, per on començar? No gaire lluny de la mateixa història de Déu amb l’home. D’aquí l’objectiu final del seu Tractat: «En realitat, el meu propòsit ha estat només exposar senzillament i plana, sense artificis ni, amb major raó, amaniments d’estil, la història del naixement, el creixement, la decadència, les operacions, les propietats, els beneficis i les excel·lències de l’amor diví»[25].
Les preguntes d’un canvi d’època
En la memòria del quart centenari de la mort de sant Francesc de Sales, m’he preguntat sobre el seu llegat per a la nostra època, i he trobat il·luminadores la seva flexibilitat i la seva capacitat de visió. Una mica per do de Déu, una mica per caràcter personal, i també per l’aprofundiment constant de les seves vivències, havia tingut la nítida percepció del canvi dels temps. Ni ell mateix no hauria arribat a imaginar que en això hi reconeixeria una gran oportunitat per a l’anunci de l’Evangeli. La Paraula que havia estimat des de la seva joventut era capaç de fer-se camí, obrint horitzons nous i impredictibles, en un món en ràpida transició.
És el que també ens espera com a tasca essencial per aquest canvi d’època nostre: una Església no autorreferencial, lliure de tota mundanitat però capaç d’habitar el món, de compartir la vida de la gent, de caminar junts, d’escoltar i d’acollir[26]. És el que va realitzar Francesc de Sales, llegint la seva època amb ajuda de la gràcia. Per això, ell ens convida a sortir d’una preocupació excessiva per nosaltres mateixos, per les estructures, per la imatge social, i a preguntar-nos més aviat quines són les necessitats concretes i les esperances espirituals del nostre poble[27]. Per tant, és important rellegir algunes de les seves opcions crucials també avui, per a viure el canvi amb saviesa evangèlica.
La brisa i les ales
La primera d’aquestes opcions va ser la de rellegir i tornar a proposar a cadascú, en la seva condició específica, la feliç relació entre Déu i l’ésser humà. En definitiva, la raó última i l’objectiu concret del Tractat era precisament il·lustrar als contemporanis la fascinació de l’amor de Déu. «Quins són —es preguntava— els llaços habituals pels quals la Providència divina acostuma a atreure els nostres cors al seu amor?»[28]. Partint suggestivament del text d’Osees 11,4[29], definia aquests mitjans ordinaris com a «lligams d’humanitat o de caritat i amistat». «No hi ha dubte —escrivia— que Déu no ens atreu amb cadenes de ferro, com als toros i els búfals, sinó mitjançant invitacions, atraccions encantadores i santes inspiracions, que després són els lligams d’Adam i de la humanitat, és a dir, els adaptats i convenients al cor humà, que per al qual la llibertat és natural»[30]. És a través d’aquests lligams que Déu ha tret el seu poble de l’esclavatge, ensenyant-lo a caminar, portant-lo de la mà, com fa un pare o una mare amb el seu fill. Per tant, cap imposició externa, cap força despòtica i arbitrària, cap violència. Més aviat, la forma persuasiva d’una invitació que deixa intacta la llibertat de l’home. «La gràcia —prosseguia, pensant certament en tantes històries de vida que havia conegut— té força, no per a obligar, sinó per a atreure el cor; exerceix una santa violència, no per a vulnerar, sinó per a fer amorosa la nostra llibertat; actua amb força, però amb tanta suavitat que la nostra voluntat no queda aixafada sota una acció tan poderosa; ens empeny, però no sufoca la nostra llibertat. Per això ens és possible, davant tota la seva potència, consentir o resistir als seus impulsos, segons ens plagui»[31].
Poc abans havia esbossat aquesta relació utilitzant el curiós exemple de l’“àpode”: «Hi ha certa classe d’ocells, oh Teòtim, als quals Aristòtil anomena “àpodes”, sense peus, perquè tenen cames extremadament curtes i peus tan febles que no se’n poden servir, com si no en tinguessin; i si, per casualitat, es recolzen a terra, s’hi mantenen, però sense poder reprendre el vol tot sols, perquè, no podent-se valer de les seves cames ni dels seus peus, no tenen cap mitjà per prendre impuls i llançar-se de nou a l’aire. Així, queden immòbils a terra i fins i tot arriben a morir, si no és que el vent, substituint la seva incapacitat, bufant fortament sobre la faç de la terra, no ve a arrabassar-los i aixecar-los, com fa amb moltes altres coses. En aquest cas, servint-se de les ales, secunden aquest impuls i al primer impuls que el vent els dona, el mateix vent continua ajudant-los, impel·lint-los cada vegada més amunt per ajudar-los a reprendre el vol»[32]. Així és l’home: fet per Déu per a volar i desplegar totes les seves potencialitats en la crida a l’amor, corre el risc de tornar-se incapaç d’aixecar el vol quan cau a terra i no consent a tornar a obrir les ales a la brisa de l’Esperit.
Aquesta és, doncs, la “forma” a través de la qual la gràcia de Déu es concedeix als homes: la dels preciosos i molt humans lligams d’Adam. La força de Déu no deixa de ser absolutament capaç de restituir el vol i, tanmateix, la seva dolçor fa que la llibertat de consentiment no sigui violada o inútil. Correspon a l’home aixecar-se o no aixecar-se. Encara que la gràcia l’hagi tocat per a despertar-lo, sense ell, aquesta no vol que l’home s’aixequi sense el seu consentiment. D’aquesta manera extreu la seva reflexió conclusiva: «Les inspiracions, oh Teòtim, ens prevenen, i abans que hi hàgim pensat, experimentem la seva presència, però després d’haver-les sentit, a nosaltres ens toca consentir-hi, secundant-les i seguint els seus impulsos, o dissentir i rebutjar-les: elles es fan sentir en nosaltres sense nosaltres, però no obtenen el consentiment sense nosaltres»[33]. Per tant, en la relació amb Déu es tracta sempre d’una experiència de gratuïtat, que manifesta la profunditat de l’amor del Pare.
Ara bé, aquesta gràcia no fa mai l’home passiu, sinó que porta a comprendre que estem precedits radicalment per l’amor de Déu, i que el seu primer do consisteix precisament en haver rebut el seu mateix amor. Però cadascú té el deure de cooperar en la pròpia realització, desplegant amb confiança les pròpies ales a la brisa de Déu. Aquí veiem un aspecte important de la nostra vocació humana: «La tasca que Déu confia a Adam i Eva en el relat del Gènesi és ser fecunds. La humanitat ha rebut l’encàrrec de canviar, construir i dominar la creació, una tasca positiva que significa crear des de i amb ella. Aleshores, el futur no depèn d’un mecanisme invisible en el qual els éssers humans són espectadors passius. No, som protagonistes, som —forçant la paraula— cocreadors»[34]. Francesc de Sales ho va comprendre bé i va tractar de transmetre-ho en el seu ministeri de guia espiritual.
La veritable devoció
Una segona i gran opció crucial va ser la d’haver-se centrat en la qüestió de la devoció. També en aquest cas, el nou canvi d’època havia formulat força interrogants, tal com passa avui dia. Dos aspectes en particular requereixen que siguin compresos i revitalitzats també avui. El primer es refereix a la idea mateixa de devoció, el segon, al seu caràcter universal i popular. Indicar, abans que res, què s’entén per devoció és la primera consideració que trobem al començament de Filotea: «És necessari que coneguis, en primer lloc, que sàpigues en què consisteix la virtut de la devoció, ja que són nombroses les devocions falses i inútils i només n’hi ha una veritable, que, si no la saps distingir, podries caure en error i perdre el temps corrent darrere d’alguna devoció absurda i supersticiosa»[35].
La descripció de Francesc de Sales sobre la falsa devoció, en la qual no ens és difícil reconèixer-nos, és amena i sempre actual, sense deixar fora quelcom eficaç d’un sentit de l’humor sa: «El que es consagra al dejuni pensarà que és devot perquè no menja, encara que el seu cor estigui ple de rancúnia; i mentre per sobrietat no s’atreveix a mullar la seva llengua en el vi ni tan sols en aigua, per amor a la sobrietat, no tindrà cap escrúpol de tenyir-la en la sang del proïsme mitjançant la maledicència i la calúmnia. Un altre es creurà devot perquè resa tot el dia un enfilall interminable de pregàries, encara que després la seva llengua es deslligui contínuament en paraules insolents, arrogants i injurioses, la resta de la jornada, contra els seus familiars i veïns. Algú altre obrirà la seva bossa de bona gana per a distribuir almoines entre els pobres, però no és capaç de treure dolçor del seu cor per perdonar els seus enemics. Hi haurà després l’altre que perdonarà els enemics, però no passarà pel seu cap pagar els seus deutes si no és obligat per la justícia»[36]. Evidentment, són els vicis i les dificultats de sempre, també d’avui, per la qual cosa el sant conclou: «Tots aquests són tinguts vulgarment per devots; nom que de cap manera mereixen»[37].
En canvi, la novetat i la veritat de la devoció es troben en una altra banda, en una arrel profundament unida a la vida divina en nosaltres. D’aquesta manera «la devoció viva i veritable […] pressuposa l’amor de Déu; millor dit, no és cap altra cosa que el veritable amor de Déu, i no un amor genèricament entès»[38]. En la seva fervent imaginació la devoció no és més que, «en resum, una mena d’agilitat i vivesa espiritual per mitjà de la qual la caritat actua en nosaltres o, si volem, nosaltres actuem per mitjà d’ella, amb promptitud i afecte»[39]. Per això no es col·loca al costat de la caritat, sinó que és una de les seves manifestacions i, alhora, hi condueix. És com una flama respecte del foc: en revifa la seva intensitat, sense canviar-ne la naturalesa. «En conclusió, es pot dir que la caritat i la devoció difereixen entre elles com el foc de la flama; la caritat és un foc espiritual, que quan crema amb flama forta s’anomena devoció; la devoció afegeix al foc de la caritat només la flama que la fa caritat prompta, activa i diligent, no només en l’observança dels manaments de Déu, sinó també en l’exercici dels consells i de les inspiracions celestials»[40]. Una devoció entesa així no té res d’abstracte. És, més aviat, un estil de vida, una manera de ser en allò concret de l’existència quotidiana. Aquesta recull i interpreta les petites coses de cada dia, el menjar i la roba, la feina i el descans, l’amor i la descendència, l’atenció a les obligacions professionals; en síntesi, il·lumina la vocació de cadascú.
Aquí s’intueix l’arrel popular de la devoció, afirmada des de les primeres línies de Filotea: «Quasi tots els que fins ara han tractat de la devoció, s’han interessat d’instruir persones separades del món o, almenys, han ensenyat un tipus de devoció que porta a aquest aïllament. La meva intenció és oferir els meus ensenyaments als que viuen a les ciutats, amb les seves famílies, a la cort, i que, per la seva condició, estan obligats, per les conveniències socials, a viure enmig dels altres»[41]. És per això que està molt equivocat qui pensa en relegar la devoció a algun àmbit protegit o reservat. Aquesta és, més aviat, de tots i per a tots, on sigui que estiguem, i cadascú la pot practicar segons la pròpia vocació. Com escrivia sant Pau VI en el quart centenari del naixement de Francesc de Sales, «la santedat no és prerrogativa d’una classe o d’una altra; sinó que a tots els cristians se’ls dirigeix aquesta invitació urgent: “Amic, puja més amunt!” (Lc 14,10); tots estan vinculats pel deure de pujar a la muntanya de Déu, encara que no tots pel mateix camí. “La devoció s’ha d’exercitar de diverses maneres, segons que es tracti d’una persona noble o d’un obrer, d’un criat o d’un príncep, d’una vídua o d’una jove soltera, o bé d’una dona casada. Més encara, la devoció s’ha de practicar d’una manera adaptada a les forces, els negocis i les ocupacions particulars de cadascú”»[42]. Recórrer la ciutat secular, mantenint la interioritat, i conjugar el desig de perfecció amb cada estat de vida, tornant a trobar un centre que no se separa del món, sinó que ensenya a habitar-lo, a apreciar-lo, aprenent també a prendre’n una distància justa; aquest era el propòsit del sant, i continua sent una lliçó valuosa per a cada dona i home del nostre temps.
Aquest és el tema conciliar de la vocació universal a la santedat: «Emparats amb tants i tan grans mitjans de salvació, tots els fidels, de qualsevol estat i condició, són cridats pel Senyor, cadascun en el seu propi camí, a aquella perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte»[43]. “Cadascú en el seu propi camí”. «Aleshores no es tracta de descoratjar-se quan un contempla models de santedat que li semblen inabastables»[44]. La mare Església no ens els proposa perquè intentem copiar-los, sinó perquè ens encoratgin a caminar pel camí únic i particular que el Senyor ha pensat per a nosaltres. «El que interessa és que cada creient discerneixi el propi camí i faci emergir el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf. 1Co 12,7)»[45].
L’èxtasi de la vida
Tot això va conduir el sant bisbe a considerar la vida cristiana en la seva totalitat com «l’èxtasi de l’acció i de la vida»[46]. Però no s’ha de confondre-la amb una fuga fàcil o una retirada intimista, encara menys amb una obediència trista i gris. Sabem que aquest perill sempre està present en la vida de fe. En efecte, «hi ha cristians que semblen tenir un estil de Quaresma sense Pasqua. […] Comprenc les persones que tendeixen a la tristesa per les greus dificultats que han de patir, però a poc a poc cal permetre que l’alegria de la fe comenci a despertar-se, com una secreta però ferma confiança, fins i tot enmig de les pitjors angoixes»[47].
Permetre que es desperti l’alegria és precisament el que expressa Francesc de Sales en descriure l’“èxtasi de l’acció i de la vida”. Gràcies a ella «no només portem una vida civil, honesta i cristiana, sinó també una vida sobrehumana, espiritual, devota i extàtica, és a dir, una vida, sota tots els conceptes, fora i per sobre de la nostra condició natural»[48]. Ens trobem aquí en les pàgines centrals i més lluminoses del Tractat. L’èxtasi és el desbordament feliç de la vida cristiana, llançada més enllà de la mediocritat de la mera observança: «No robar, no mentir, no cometre actes luxuriosos, pregar a Déu, no jurar en va, estimar i honrar els pares, no matar; tot això és viure segons la raó natural de l’home. Però deixar tots els nostres béns, estimar la pobresa, cercar-la i estimar-la com la més deliciosa senyora, tenir els oprobis, els menyspreus, les humiliacions, les persecucions i els martiris com a felicitat i benaurança, contenir-se en els termes d’una absoluta castedat, i, en fi, viure enmig del món i en aquesta vida mortal en oposició a totes les opinions i màximes mundanes i contra el corrent del riu d’aquesta vida, amb habitual resignació, renúncies i abnegacions de nosaltres mateixos, tot això no és viure segons la naturalesa humana, sinó sobrehumanament; no és viure en nosaltres, sinó fora de nosaltres i sobre nosaltres. I perquè ningú no pot sortir d’aquesta manera sobre si mateix si el Pare Etern no l’atreu, per això aquest gènere de vida ha de ser un rapte continu i un èxtasi perpetu d’acció i d’operació»[49].
És una vida que, davant de tota aridesa i contra la temptació de replegar-se sobre si, ha trobat novament la font de l’alegria. En efecte, «el gran risc del món actual, amb la seva múltiple i aclaparadora oferta de consum, és una tristesa individualista que brolla del cor còmode i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada. Quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi gaudeix la dolça alegria del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. Els creients també corren aquest risc, cert i permanent. Molts hi cauen i es transformen en éssers ressentits, insatisfets, sense vida»[50].
A la descripció de l’“èxtasi de l’acció i de la vida”, sant Francesc afegeix, finalment, dues observacions importants, vàlides també per al nostre temps. La primera es refereix a un criteri eficaç per al discerniment de la veritat d’aquest mateix estil de vida i la segona sobre la seva font profunda. Pel que fa al criteri de discerniment, ell afirma que, si per una banda aquest èxtasi comporta un autèntic sortir de si mateix, per altra banda, no significa un abandonament de la vida. És important no oblidar-ho mai, per tal d’evitar desviacions perilloses. En altres paraules, qui presumeix d’elevar-se cap a Déu, però no viu la caritat envers el proïsme, s’enganya a si mateix i als altres.
Tornem a trobar aquí el mateix criteri que ell aplicava a la qualitat de la veritable devoció. «Quan es veu una persona que en la pregària té impulsos pels quals surt i puja sobre si mateixa vers Déu, i, tanmateix, no té èxtasi en la seva vida, això és, no porta una vida elevada i unida a Déu, […] sobretot, per mitjà d’una contínua caritat, creieu-me Teòtim, que tots aquests impulsos són granment dubtosos i perillosos». La seva conclusió és molt eficaç: «Estar sobre si mateix en la pregària i sota si mateix en la vida i en les accions, ser angèlics en la meditació i animals en la conversa […] és un senyal cert que aquests impulsos i aquests èxtasis no són més que trucs i enganys de l’esperit maligne»[51]. Es tracta, en definitiva, del que ja recordava Pau als Corintis a l’himne a la caritat: «Si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria» (1Co 13,2-3).
Per tant, per a sant Francesc de Sales la vida cristiana mai no està exempta d’èxtasi i, tanmateix, l’èxtasi no és autèntic sense la vida. En efecte, la vida sense èxtasi corre el risc de reduir-se a una obediència opaca, a un Evangeli que ha oblidat la seva alegria. D’altra banda, l’èxtasi sense la vida s’exposa fàcilment a la il·lusió i a l’engany del Maligne. Les grans polaritats de la vida cristiana no es poden resoldre l’una en l’altra. En tot cas, una manté l’altra en la seva autenticitat. D’aquesta manera, la veritat no és així sense justícia; la satisfacció, sense responsabilitat; l’espontaneïtat, sense llei; i viceversa.
D’altra banda, pel que fa a la font profunda d’aquest èxtasi, ell la vincula sàviament a l’amor manifestat pel Fill encarnat. Si, d’una banda, és veritat que «l’amor és el primer acte i el principi de la nostra vida devota o espiritual pel qual vivim, sentim i ens movem» i, de l’altra, que «la nostra vida espiritual consisteix tota en els nostres moviments afectius», és clar que «un cor que no té afecte, no té amor», com també que «un cor que té amor, no pot estar sense moviment afectiu»[52]. Però la font d’aquest amor que atrau el cor és la vida de Jesucrist: «Res no urgeix i pressiona tant el cor del home com l’amor», i el cim d’aquesta urgència és que «Jesucrist va morir per nosaltres, ens ha donat la vida amb la seva mort. Nosaltres només vivim perquè Ell va morir; va morir per nosaltres, per a nosaltres i en nosaltres»[53].
És commovedora aquesta indicació que, més enllà d’una visió il·luminada i no evident de la relació entre Déu i l’home, manifesta l’estret vincle afectiu que unia el sant bisbe amb el Senyor Jesús. La veritat de l’èxtasi de la vida i de l’acció no és genèrica, sinó que es manifesta segons la forma de la caritat de Crist, que culmina a la creu. Aquest amor no anul·la l’existència, sinó que la fa brillar d’una manera extraordinària.
És per això que, amb una imatge molt bella, sant Francesc de Sales descrivia el Calvari com «la muntanya dels enamorats»[54]. Allí, i només allí, es comprèn que «no es possible tenir la vida sense l’amor, ni l’amor sense la mort del Redemptor; però, fora d’allà, tot és o mort eterna o amor etern, i tota la saviesa cristiana consisteix en elegir bé»[55]. D’aquesta manera pot tancar el seu Tractat remetent a la conclusió d’un discurs de sant Agustí sobre la caritat: «Què hi ha més fidel que l’amor? Fidel no a l’efímer sinó a l’etern. En efecte, ho suporta tot en la vida present, perquè creu tot el que fa referència a la vida futura, i suporta tot el que aquí li pertoca sobrevenir, perquè espera tot el que allà se li promet; amb raó mai no defalleix. Així, doncs, practiqueu l’amor i, meditant-lo santament, aporteu fruits de justícia. I qualsevol lloança que vosaltres hàgiu trobat més exuberant del que jo hagi pogut dir, que es mostri en els vostres costums»[56].
Això és el que ens deixa veure la vida del sant bisbe d’Annecy, i que se’ns lliura novament a cadascú. Que la celebració del quart centenari del seu naixement al cel ens ajudi a fer-ne devota memòria; i que, per la seva intercessió, el Senyor infongui amb abundància els dons de l’Esperit en el camí del sant Poble fidel de Déu.
Roma, Sant Joan del Laterà, 28 de desembre de 2022.
Francesc
______________________________________________________________________________
[1] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, Préface, ed. Ravier – Devos, París 1969, 336.
[2] Íd., Lett. 2103: A Monsieur Sylvestre de Saluces de la Mente, Abbé d’Hautecombe (3 de novembre de 1622), a Œuvres de Saint François de Sales, XXVI, Annecy 1932, 490-491.
[3] Íd., Lett. 1961: À une dame (19 de desembre de 1622), a Œuvres de Saint François de Sales, XX (Lettres, X: 1621-1622), Annecy 1918, 395.
[4] Íd., Traité de l’amour de Dieu, I, 15, ed. Ravier – Devos, París 1969, 395.
[5] Íd., Entretiens spirituels, Dernier entretien [21], ed. Ravier – Devos, París 1969, 1319.
[6] Exhort. ap. Gaudete et exsultate (19 de març de 2018), 49: AAS 110 (2018), 1124.
[7] Ibíd., 57: AAS 110 (2018), 1127.
[8] Cf. ibíd., 37-39: AAS 110 (2018), 1121-1122.
[9] S. Francesc de Sales, Entretiens spirituels, Dernier entretien [21], ed. Ravier – Devos, París 1969, 1319.
[10] Ibíd., 1308.
[11] Ibíd.
[12] Carta a Mons. Yves Boivineau, bisbe d’Annecy, amb motiu del IV centenari de la consagració episcopal de sant Francesc de Sales (23 de novembre de 2002), 3: L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (20 de desembre de 2002), p. 10.
[13] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, Préface, ed. Ravier – Devos, París 1969, 336.
[14] Benet XVI, Catequesi (2 de març de 2011): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (6 de març de 2011), p. 11.
[15] S. Francesc de Sales, Fragments d’écrits intimes, 3: Acte d’abandon héroïque, en Œuvres de Saint François de Sales, XXII (Opuscules, I), Annecy 1925, 41.
[16] Cf. Discurs a la Comissió Teològica Internacional (29 de novembre de 2019): L’Osservatore Romano (30 de novembre de 2019), p. 8.
[17] S. Francesc de Sales, Lett. 165: À Sa Sainteté Clément VIII (finals d’octubre de 1602), a Œuvres de Saint François de Sales, XII (Lettres, II: 1599-1604), Annecy 1902, 128.
[18] H. Bremond, L’humanisme dévôt: 1580-1660, a Histoire littéraire du sentiment religieux en France: depuis la fin des guerres de religion jusqu’à nos jours, I, Jérôme Millon, Grenoble 2006, 131.
[19] S. Francesc de Sales, Lett. 168: Aux religieuses du monastère des «Filles-Dieu» (22 de novembre de 1602), a Œuvres de Saint François de Sales, XII (Lettres, II: 1599-1604), Annecy 1902, 105.
[20] Benet XVI, Catequesi (2 de març de 2011): L’Osservatore Romano, ed. setmanal en llengua espanyola (6 de març de 2011), p. 12.
[21] S. Francesc de Sales, Lett. 1869: À M. Pierre Jay (1620 o 1621), a Œuvres de Saint François de Sales, XX (Lettres, X: 1621-1622), Annecy 1918, 219.
[22] Ibíd.
[23] Íd., Traité de l’amour de Dieu, Préface, ed. Ravier – Devos, París 1969, 339.
[24] Ibíd., 347.
[25] Ibíd., 338-339.
[26] Cf. Discurs als bisbes, preveres, religiosos, seminaristes i catequistes, Bratislava (13 de setembre de 2021): L’Osservatore Romano (13 de setembre de 2021), pp. 11-12.
[28] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, II, 12, ed. Ravier – Devos, París 1969, 444.
[29] «Amb afecte humà [Vulg: in funiculis Adam], amb llaços d’amor els atreia. Vaig ser per a ells com qui alça un nen fins a les seves galtes i s’inclina cap a ell per donar-li de menjar».
[30] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, II, 12, ed. Ravier – Devos, París 1969, 444.
[31] Ibíd., II, 12, 444-445.
[32] Ibíd., II, 9, 434.
[33] Ibíd., II, 12, 446.
[34] Somniem junts. El camí a un futur millor, Converses amb Austen Ivereigh, Simon & Schuster, Nova York 2020, 4.
[35] S. Francesc de Sales, Introduction à la vie dévote, I, 1, ed. Ravier – Devos, París 1969, 31.
[36] Ibíd., 31-32.
[37] Ibíd., 32.
[38] Ibíd.
[39] Ibíd.
[40] Ibíd., 33.
[41] Ibíd., Préface, ed. Ravier – Devos, París 1969, 23.
[42] Epíst. ap. Sabaudiae gemma, en el IV centenari del naixement de sant Francesc de Sales, doctor de l’Església (29 de gener de 1967): AAS 59 (1967), 119.
[43] Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, 11.
[44] Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 11: AAS 110 (2018), 1114.
[46] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, VII, 6, ed. Ravier – Devos, París 1969, 682.
[47] Exhort. ap. Evangelii gaudium (24 de novembre de 2013), 6: AAS 105 (2013), 1021-1022.
[48] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, VII, 6, ed. Ravier – Devos, París 1969, 682-683.
[49] Ibíd., 683.
[50] Exhort. ap. Evangelii gaudium, 2: AAS 105 (2013), 1019-1020.
[51] S. Francesc de Sales, Traité de l’amour de Dieu, VII, 7, ed. Ravier – Devos, París 1969, 685.
[52] Ibíd., 684.
[53] Ibíd., VII, 8, 687.688.
[54] Ibíd., XII, 13, 971.
[55] Ibíd.
[56] Discursos, 350, 3: PL 39, 1535.
