Al Venerable Germà
Cardenal Lluís Ladaria, S.I.,
Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe,
L’Esperit Sant, vincle d’amor entre el Pare i el Fill, construeix i alimenta la comunió de tot el Poble de Déu, suscitant-hi múltiples i diversos dons i carismes (cf. Francesc, Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium, n. 117). Mitjançant els sagraments del Baptisme, la Confirmació i l’Eucaristia, els membres del Cos de Crist reben de l’Esperit del Senyor Ressuscitat, en grau divers i amb diferents expressions, els dons que els permeten donar la contribució necessària a l’edificació de l’Església i a l’anunci de l’Evangeli a tota criatura.
L’apòstol Pau distingeix referent a això entre dons de gràcia-carismes (“charismata”) i serveis (“diakoniai” – “ministeriai” [cf. Rm 12,4ss i 1 Co 12,12ss]). Segons la tradició de l’Església, s’anomenen ministeris les diverses formes que adopten els carismes quan es reconeixen públicament i es posen a disposició de la comunitat i de la seva missió de forma estable.
En alguns casos el ministeri té l’origen en un sagrament específic, l’orde sagrat: es tracta dels ministeris “ordenats” del bisbe, el prevere, el diaca. En altres casos el ministeri es confia, per un acte litúrgic del bisbe, a una persona que ha rebut el Baptisme i la Confirmació i en la qual es reconeixen carismes específics, després d’un adequat camí de preparació: parlem llavors de ministeris “instituïts”. Molts altres serveis o oficis eclesials són exercits de fet per un gran nombre de membres de la comunitat, per al bé de l’Església, sovint durant un llarg període i amb gran eficàcia, sense que estigui previst cap ritu particular per a conferir l’ofici.
Al llarg de la història, a mesura que les situacions eclesials, socials i culturals han anat canviant, l’exercici dels ministeris a l’Església Catòlica ha adoptat formes diferents, mentre que romania intacta la distinció, no només de grau, entre els ministeris “instituïts” (o “laics”) i els ministeris “ordenats”. Els primers són expressions particulars de la condició sacerdotal i reial pròpia de tot batejat (cf. 1Pe 2, 9); els segons són propis d’alguns membres del Poble de Déu que, com a bisbes i sacerdots, “reben la missió i la facultat d’actuar en la persona de Crist Cap”; o, com a diaques, “són habilitats per servir el poble de Déu en la diaconia de la litúrgia, de la paraula i de la caritat” (Benet XVI, Carta apostòlica en forma de Motu proprio Omnium in mentem, 26 d’octubre de 2009). Per indicar aquesta distinció també s’utilitzen expressions com sacerdoci baptismal i sacerdoci ordenat (o ministerial). En tot cas és bo reiterar, amb la constitució dogmàtica Lumen Gentium del Concili Vaticà II, que “s’ordenen, tanmateix, l’un a l’altre, ja que tots dos participen a la seva manera de l’únic sacerdoci de Crist” (LG, n. 10). La vida eclesial es nodreix d’aquesta referència recíproca i s’alimenta de la tensió fecunda entre aquests dos pols del sacerdoci, el ministerial i el baptismal, que encara que són diferents estan arrelats en l’únic sacerdoci de Crist.
En línia amb el Concili Vaticà II, el summe pontífex sant Pau VI va voler revisar la pràctica dels ministeris no ordenats en l’Església Llatina -fins llavors anomenats “ordes menors”– adaptant-la a les necessitats dels temps. Aquesta adaptació, però, no s’ha d’interpretar com una superació de la doctrina anterior, sinó com una actuació del dinamisme que caracteritza la natura de l’Església, sempre cridada amb l’ajuda de l’Esperit de Veritat a respondre als desafiaments de cada època, en obediència a la Revelació. La carta apostòlica en forma de Motu proprio Ministeria quaedam (15 d’agost de 1972) configura dos oficis (tasques), el del Lector i el de l’Acòlit, el primer estrictament lligat al ministeri de la Paraula, el segon al ministeri de l’Altar, sense excloure que altres “oficis” puguin ser instituïts per la Santa Seu a petició de les Conferències Episcopals.
La variació de les formes d’exercici dels ministeris no ordenats, a més, no és la simple conseqüència, en el pla sociològic, del desig d’adaptar-se a les sensibilitats o a les cultures de les èpoques i dels llocs, sinó que està determinada per la necessitat de permetre a cada Església local/particular, en comunió amb totes les altres i tenint com a centre d’unitat l’Església que és a Roma, viure l’acció litúrgica, el servei als pobres i l’anunci de l’Evangeli en fidelitat al mandat del Senyor Jesucrist. És tasca dels pastors de l’Església reconèixer els dons de cada batejat, dirigir-los també cap a ministeris específics, promoure’ls i coordinar-los, perquè contribueixin al bé de les comunitats i a la missió confiada a tots els deixebles.
El compromís dels fidels laics, que “són simplement la immensa majoria del Poble de Déu.” (Francesc, Exhortació Apostòlica Evangelii gaudium, n. 102), certament no pot ni ha de limitar-se a l’exercici dels ministeris no ordenats (cf. Francesc, Exhortació Apostòlica Evangelii gaudium, n. 102), però una millor configuració d’aquests ministeris i una referència més precisa a la responsabilitat que neix, per a cada cristià, del Baptisme i de la Confirmació, pot ajudar l’Església a redescobrir el sentit de comunió que la caracteritza i a iniciar un renovat compromís en la catequesi i en la celebració de la fe (cf.) i és precisament en aquest redescobriment que pot trobar una millor traducció la fecunda sinergia que sorgeix de l’ordenació mútua del sacerdoci ordenat i el sacerdoci baptismal. Aquesta reciprocitat, del servei al sagrament de l’altar, està cridada a refluir, en la distinció de tasques, en aquest servei de “fer de Crist el cor del món” que és la missió peculiar de tota l’Església. Precisament aquest servei al món, únic encara que diferent, amplia els horitzons de la missió de l’Església, evitant que es tanqui en lògiques estèrils encaminades sobretot a reivindicar espais de poder, i ajudant-lo a experimentar-se a si mateixa com una comunitat espiritual que “camina junt amb tota la humanitat i comparteix amb el món la mateixa qualitat terrenal” (GS, n. 40). En aquesta dinàmica podem entendre veritablement el significat de l’”Església en sortida”.
A l’horitzó de renovació traçat pel Concili Vaticà II, se sent cada vegada més la urgència de redescobrir la corresponsabilitat de tots els batejats en l’Església, i de manera especial la missió dels laics. L’Assemblea Especial del Sínode dels Bisbes per a la Regió Panamazònica (6-27 d’octubre de 2019), en el cinquè capítol del document final, va assenyalar la necessitat de pensar en “nous camins per a la ministerialitat eclesial”. No només per a l’Església a l’Amazònia, sinó per a tota l’Església, en la varietat de situacions, “és urgent que es promoguin i es confereixin ministeris per a homes i dones… És l’Església d’homes i dones batejats que hem de consolidar promovent la ministerialitat i, sobretot, la consciència de la dignitat baptismal.” (Document Final, n. 95).
Referent a això, és ben sabut que el Motu proprio Ministeria quaedam reserva només als homes la institució del ministeri de Lector i Acòlit i, en conseqüència, així ho estableix el cànon 230 § 1 del CIC. No obstant això, en els últims temps i en molts contextos eclesials s’ha assenyalat que la dissolució d’aquesta reserva podria contribuir a una major manifestació de la dignitat baptismal comuna dels membres del Poble de Déu. Ja en ocasió de la XII Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes sobre La Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església (5-26 d’octubre de 2008) els Pares sinodals van expressar el desig “que el ministeri del lectorat s’obri també a les dones” (cf. 17); i en l’exhortació apostòlica postsinodal Verbum Domini (30 de setembre de 2010), Benet XVI precisava que l’exercici del munus de lector a la celebració litúrgica, i en particular el ministeri del Lectorat com a tal, en el ritu llatí és un ministeri laïcal (cf. n. 58).
Durant segles, la “venerable tradició de l’Església” ha considerat els anomenats “ordes menors” -entre els que es troben precisament el Lectorat i l’Acolitat- com etapes d’un itinerari que havia de conduir als “ordes majors” (sotsdiaconat, Diaconat, presbiterat). Com que el sagrament de l’Orde estava reservat només als homes, això també s’aplicava als ordes menors.
Una distinció més clara entre les atribucions dels que avui s’anomenen “ministeris no ordenats (o laïcals)” i “ministeris ordenats” permet dissoldre la reserva dels primers només als homes. Si pel que fa als ministeris ordenats l’Església “no té en absolut la facultat de conferir l’ordenació sacerdotal a les dones” (cf. S. Joan Pau II, Carta Apostòlica Ordinatio sacerdotalis 22 de maig de 1994), per als ministeris no ordenats és possible, i avui sembla oportú, superar aquesta reserva. Aquesta reserva tenia sentit en un context particular, però pot ser reconsiderada en nous contextos, tenint sempre com a criteri, però, la fidelitat al mandat de Crist i la voluntat de viure i proclamar l’Evangeli transmès pels apòstols i confiat a l’Església perquè sigui religiosament escoltat, santament custodiat, fidelment anunciat.
No sense motiu, sant Pau VI es refereix a una tradició venerabilis, no a una tradició veneranda, en sentit estricte (és a dir, que “ha de” ser observada): es pot reconèixer com a vàlida, i durant molt de temps ho ha estat; però, no té un caràcter vinculant, ja que la reserva als homes no pertany a la naturalesa pròpia dels ministeris del Lector i de l’Acòlit. Oferir als laics d’ambdós sexes la possibilitat d’accedir als ministeris de l’Acolitat i del Lectorat en virtut de la seva participació en el sacerdoci baptismal, augmentarà el reconeixement, també a través d’un acte litúrgic (institució), de la preciosa contribució que des fa temps moltíssims laics, també les dones, aporten a la vida i a la missió de l’Església.
Per aquests motius, he considerat oportú establir que es puguin instituir com a Lectors o Acòlits no només homes, sinó també dones, en els quals i en les quals, mitjançant el discerniment dels pastors i després d’una adequada preparació, l’Església reconeix “la ferma voluntat de servir fidelment a Déu i al poble cristià”, com està escrit en el Motu proprio Ministeria quaedam, en virtut del sagrament del Baptisme i de la Confirmació.
La decisió de conferir també a les dones aquests càrrecs, que impliquen estabilitat, reconeixement públic i un mandat del bisbe, fa més efectiva a l’Església la participació de tots en l’obra d’evangelització. “Això dona lloc també al fet que les dones tinguin una incidència real i efectiva en l’organització, en les decisions més importants i en la guia de les comunitats, però sense deixar de fer-ho amb l’estil propi de la seva empremta femenina.” (Francesc, Exhortació Apostòlica Estimada Amazònia, n. 103). El “sacerdoci baptismal” i el “servei a la comunitat” representen així els dos pilars en què es basa la institució dels ministeris.
D’aquesta manera, a més de respondre al que es demana per a la missió en el temps present i d’acollir el testimoni de moltíssimes dones que s’han ocupat i segueixen ocupant-se del servei a la Paraula i a l’Altar, es farà més evident -també pels qui s’encaminen cap al ministeri ordenat- que els ministeris del Lectorat i de l’Acolitat estan arrelats en el sagrament del Baptisme i de la Confirmació. D’aquesta manera, en el camí que porta a l’ordenació diaconal i sacerdotal, els que han estat instituïts Lectors i Acòlits comprendran millor que participen en un ministeri compartit amb altres batejats, homes i dones. Així, el sacerdoci propi de cada fidel (communis sacerdotio) i el sacerdoci dels ministres ordenats (sacerdotium ministeriale seu hierarchicum) es mostraran encara més clarament ordenats entre si (cf. LG, n. 10), per a l’edificació de l’Església i per al testimoniatge de l’Evangeli.
Correspondrà a les Conferències Episcopals establir criteris adequats per al discerniment i la preparació dels candidats als ministeris del Lectorat o de l’Acolitat, o altres ministeris que considerin instituir, segons el que disposa el Motu proprio Ministeria quaedam, amb l’aprovació prèvia de la Santa Seu i d’acord amb les necessitats de l’evangelització en el seu territori.
La Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments s’encarregarà de l’aplicació de l’esmentada reforma mitjançant la modificació de l’Editio typica del Pontificale romanum o “De Institutione Lectorum et Acolythorum“.
Renovant-li la seguretat de les meves pregàries, imparteixo de tot cor la benedicció apostòlica a Sa Eminència, que de bon grat estenc a tots els membres i col·laboradors de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
Des del Vaticà, 10 de gener de 2021, Festa del Baptisme del Senyor.
Francesc
