CARTA DEL SANT PARE FRANCESC
PER AL V CENTENARI DE LA CONVERSIÓ DE SANT IGNASI DE LOIOLA
A l’Eminentíssim Cardenal Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona i President de la
Conferència Episcopal Espanyola
Benvolgut germà,
El proper 14 de novembre se celebrarà a Barcelona un esdeveniment singular, els 500 anys de l’arribada d’un pobre soldat a un lloc recòndit de la geografia d’Espanya, quan anava de camí a Terra Santa. El nostre protagonista, després d’haver servit el rei i les seves conviccions fins a vessar la sang, portava ferides al cos i en l’esperit, s’havia desposseït de tot i tenia el propòsit de seguir Crist en pobresa i humilitat. A ell en aquell moment li importava ben poc allotjar-se en albergs per a pobres o haver de retirar-se en una cova per pregar, menys encara que això suposés ser «tingut per va i foll per Crist» (E.E. 167). I, tanmateix —paradoxes del destí—, cinc segles després les autoritats civils i religioses d’aquesta regió, juntament amb el Prepòsit general de l’institut religiós que ell va fundar, la Companyia de Jesús, es reuneixen de manera institucional per celebrar aquest esdeveniment.
També jo desitjo unir-me a aquest acte, per al qual he volgut que em representis, pregant-te que facis arribar la meva salutació a totes les autoritats presents, tant civils com eclesiàstiques, i en elles al Poble fidel de Déu, que recorda sant Ignasi de Loiola amb devoció i afecte, i els homes de bona voluntat que el respecten per ser un home íntegre i coherent en les seves conviccions. De la mateixa manera, als membres de la Companyia de Jesús, que com jo el veneren com a fundador.
És significatiu en aquests moments pensar que, per portar-lo fins allà, Déu se servís d’una guerra i una pesta. La guerra que el va treure del setge de Pamplona i va ser el detonant de la seva conversió, i la pesta que li va impedir arribar a Barcelona i el va retenir a la cova de Manresa. És una gran lliçó per a nosaltres, ja que de guerres i pestes no ens en falten perquè arribem a convertir-nos. Podem, per tant, assumir-les com una oportunitat per a revertir el rumb seguit fins ara i invertir en allò que realment importa, sigui quin sigui l’àmbit en què ens movem. I és que, per mitjà de les crisis, Déu ens diu que no som nosaltres els senyors de la Història, amb majúscules, ni tan sols de les nostres pròpies històries, i per més que som lliures de correspondre o no a les crides de la seva gràcia, és sempre el seu disseny d’amor el que dirigeix el món.
En aquella circumstància, Ignasi es va mostrar dòcil a aquesta crida, però el més important és que no va retenir aquesta gràcia per si mateix, sinó que la va considerar des del principi com un do per als altres, com un camí, un mètode que podia ajudar altres persones a trobar-se amb Déu, a obrir el seu cor i deixar-se interpel·lar per Ell. Des d’aleshores els seus exercicis espirituals, com altres itineraris de perfecció, com els dotze graus d’humilitat de sant Benet, les estances de santa Teresa, o més senzillament els que ens proposen les benaurances o els dons de l’Esperit Sant, se’ns presenten com l’escala de Jacob que des de la terra ens porta al cel, i que Jesús promet als qui el cerquen sincerament.
Que el Senyor et beneeixi a tu, estimat germà, que beneeixi el Poble que pelegrina en aquelles terres, i que la Verge Santa els cuidi. I, si us plau, no us oblideu de pregar per mi.
Fraternalment,
Francesc
Roma, Sant Joan del Laterà, 12 de setembre de 2022
