Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui, pocs dies abans de Nadal, voldria recordar amb vosaltres l’esdeveniment del qual no pot prescindir la història: el naixement de Jesús.
Per a complir el decret de l’emperador Cèsar August, que ordenava registrar-se en el cens del poble de procedència, Josep i Maria van de Natzaret a Betlem. Només arribar, cerquen de seguida allotjament, perquè el part és imminent; però lamentablement no en troben, i llavors Maria es veu obligada a donar llum en una menjadora (cf. Lc 2,1-7).
Pensem-hi: el Creador de l’univers… a ell no li va se concedit un lloc per a néixer! Potser va ser una anticipació del que diu l’evangelista Joan: «Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit» (1,11); i del que Jesús mateix dirà: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap» (Lc 9,58).
Va ser un àngel qui va anunciar el naixement de Jesús, i ho va fer als pastors humils. I va ser una estrella la que va indicar als Mags del camí per arribar a Betlem (cf. Mt 2,1.9-10). L’àngel és un missatger de Déu. L’estrella recorda que Déu va crear la llum (Gn 1,3) i que aquell Infant serà «llum del món», com ell mateix s’autodefinirà (cf. Jn 8,12), la «llum veritable […] que il·lumina tots els homes» (Jn 1,9), que «resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la» (v. 5).
Els pastors representen els pobres d’Israel, persones humils que interiorment viuen amb la consciència de la seva carència, i precisament per això confien més que els altres en Déu. Són ells els primers que veuen el Fill de Déu fet home, i aquest encontre els canvia profundament. Explica l’Evangeli que se’n van tornar «glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20).
Entorn a Jesús nounat hi ha també tres Mags (cf. Mt 2,1-12). Els Evangelis no diuen que fossin reis, ni el nombre, ni els seus noms. Amb certesa se sap només que des d’un país llunyà de l’Orient (es pot pensar en Babilònia, Aràbia o en la Pèrsia d’aquella època) es van posar en camí per a buscar el Rei dels Jueus, que en el seu cor identifiquen amb Déu, perquè diuen que el volen adorar. Els Mags representen els pobles pagans, en particular tot aquells que al llarg dels segles cerquen Déu i es posen en camí per a trobar-lo. Representen també els rics i els poderosos, però només els que no són esclaus de la possessió, que no estan “posseïts” per les coses que cregui posseir.
El missatge de l’Evangeli és clar: el naixement de Jesús és un esdeveniment universal que afecta tots els homes.
Estimats germans i germanes, només la humilitat és el camí que ens condueix a Déu i, al mateix temps, precisament perquè ens hi condueix ens porta també a l’essencial de la vida, al seu significat més veritable, al motiu més fiable pel qual la vida val la pena ser viscuda.
Només la humilitat ens obre a l’experiència de la veritat, de l’alegria autèntica, del coneixement que compta. Sense humilitat estem “aïllats”, estem aïllats de la comprensió de Déu, de la comprensió de nosaltres mateixos. Cal ser humils per a entendre’ns a nosaltres mateixos, molt més per a entendre Déu. Els Mags podien també ser grans d’acord amb la lògica del món, però es fan petits, humils, i precisament per això aconsegueixen trobar Jesús i reconèixer-lo. Accepten la humilitat de cercar, de posar-se en camí, de demanar, d’arriscar-se, d’equivocar-se…
Qualsevol home, en el més profund del seu cor, està cridat a cercar Déu; tots tenim aquesta inquietud de buscar Déu; i amb la seva mateixa gràcia, pot trobar-lo. Fem nostra la pregària de sant Anselm (1033-1109): «Ensenya’m a cercar-te i mostra’t quan et cerco; perquè no puc cercar-te si tu no me n’ensenyes, i no puc trobar-te si tu no et manifestes. Que jo et cerqui desitjant-te i et desitgi cercant-te! Que jo et trobi cercant-te i t’estimi trobant-te » (Proslogion, 1).
Estimats germans i germanes, voldria convidar tots els homes i les dones a la gruta de Betlem a adorar el Fill de Déu fet home. Que cadascú s’acosti al pessebre que hi ha a casa seva o a l’església o en un altre lloc, i intenti fer un acte d’adoració, dins: «Crec que ets Déu, que aquest infant és Déu. Si us plau, dona’m la gràcia de la humilitat per a poder entendre-ho.»
En primera fila, en acostar-se al pessebre i pregar, voldria posar-hi els pobres, que —com exhortava sant Pau VI— «hem d’estimar, perquè en certa manera són sagrament de Crist; en ells —en els famolencs, en els assedegats, en els exiliats, en els despullats, en els malalts i en els presoners— Ell ha volgut místicament identificar-se. Hem d’ajudar-los, patir amb ells, i també seguir-los, perquè la pobresa és el camí més segur per a la plena possessió del Regne de Déu» (Homilia, 1 de maig de 1969). Per això hem de demanar la humilitat com una gràcia: «Senyor, que no sigui presumptuós, que no sigui autosuficient, que no cregui ser jo mateix el centre de l’univers. Fes-me humil. Dona’m la gràcia de la humilitat. I que amb aquesta humilitat jo et pugui trobar.» És l’únic camí, sense humilitat no trobarem mai Déu: ens trobarem a nosaltres mateixos. Perquè la persona que no té humilitat no té horitzons al davant, només té un mirall: es mira a ell mateix. Demanem al Senyor que trenqui el mirall per a poder mirar més enllà, cap a l’horitzó, on és ell. Però això ho ha de fer ell: donar-nos la gràcia i l’alegria de la humilitat per a fer aquest camí.
I després, germans i germanes, voldria acompanyar a Betlem, com ho va fer l’estrella amb els Mags, a tots aquells que no tenen una inquietud religiosa, que no es plantegen el problema de Déu, o fins i tot combaten amb la religió, tots aquells que de manera indeguda són anomenats ateus. Voldria repetir-los el missatge del Concili Vaticà II: «L’Església afirma que el reconeixement de Déu no s’oposa de cap manera a la dignitat humana, ja que aquesta dignitat té en Déu mateix el fonament i perfecció. […] L’Església sap perfectament que el seu missatge està d’acord amb els desitjos més profunds del cor humà» (Gaudium et spes, 21).
Tornem a casa amb el desig dels àngels: «A la terra pau als homes que Déu estima.» I recordem sempre: «L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer» (1Jn 4,10), ens ha buscat. No ho oblidem.
Aquest és el motiu de la nostra alegria: hem estat estimats, hem estat buscats, el Senyor ens busca per a trobar-nos, per a estimar-nos més. Aquest és el motiu de l’alegria: saber que hem estat estimats sense cap mèrit, sempre som precedits per Déu en l’amor, un amor tan concret que s’ha fet carn i que va venir a habitar enmig nostre, en aquell Infant que veiem al pessebre. Aquest amor té un nom i un rostre: Jesús és el nom i el rostre de l’amor que es troba en el fonament de la nostra alegria.
Germans i germanes, us desitjo bon Nadal, un feliç i sant Nadal. I voldria que —sí hi haurà felicitacions, les reunions de família, això és molt bonic, sempre— però que hi hagi també la consciència que Déu ve «per mi». Que cadascú digui això: Déu ve per mi. La consciència que, per a cercar Déu, trobar Déu, acceptar Déu cal humilitat: mirar amb humilitat la gràcia de trencar el mirall de la vanitat, de la supèrbia, de mirar-nos a nosaltres mateixos. Mirar Jesús, mirar l’horitzó, mirar Déu que ve a nosaltres i que toca el cor
