Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Després d’haver vist, fa dues setmanes, l’impuls personal de sant Pau per l’Evangeli, podem reflexionar avui més profundament sobre el zel evangèlic, així com ell mateix en parla i el descriu en algunes de les seves cartes.
En virtut de la seva experiència, Pau no ignora el perill d’un zel distorsionat, orientat en una direcció equivocada; en aquest perill havia caigut ell mateix abans de la seva caiguda providencial al camí de Damasc. A vegades hem de lluitar amb una preocupació mal orientada, obstinada en l’observança de normes purament humanes i obsoletes per a la comunitat cristiana. Escriu l’Apòstol: «Mireu que us van al darrere amb mala intenció» (Ga 4,17).
No podem ignorar la preocupació amb què alguns dediquen ocupacions equivocades també dins la comunitat cristiana mateix; es pot presumir d’un fals impuls evangèlic mentre s’està empaitant en realitat la vanaglòria o les pròpies conviccions o una mica l’amor d’un mateix.
Per això ens preguntem: quines són les característiques del zel evangèlic veritable segons Pau? Per a això em sembla útil el text que hem escoltat a l’inici, una llista d’‘“armes” que l’Apòstol indica per a la batalla espiritual. Entre aquestes hi ha la promptitud per a propagar l’Evangeli, traduïda per alguns com a “zel” —aquesta persona és un zelant a l’hora de portar endavant aquestes idees, aquestes coses—, i indicada com un “calçat”. Per què? Per què l’impuls per l’Evangeli està vinculat a allò que es posa als peus? Aquesta metàfora fa referència a un text del profeta Isaïes, que diu així: «Que en són, de bonics, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i la felicitat, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: “El teu Déu ja regna!”» (52,7).
També aquí trobem la referència als peus d’un anunciador de bones notícies. Per què? Perquè qui va a anunciar ha de moure’s, ha de caminar! Però notem també que Pau, en aquell text, parla del calçat com a part d’una armadura, segons l’analogia de l’equipament d’un soldat que va a la batalla: en els combats era fonamental tenir estabilitat de suport, per evitar les insídies del terreny, perquè sovint l’adversari omplia de trampes el camp de batalla, i per a tenir la força necessària per a córrer i moure’s en la direcció adequada. Per això, el calçat és per a córrer i evitar l’atac de l’adversari.
El zel evangèlic és el suport en què es fonamenta l’anunci, i els anunciadors són una mica com els peus del cos de Crist, que és l’Església. No hi ha anunci sense moviment, sense “sortida”, sense iniciativa. Això vol dir que no hi ha cristià sinó en camí, no s’és cristià si no surt d’ell mateix per a posar-se en camí i portar un anunci. No hi ha anunci sense moviment, sense camí. No s’anuncia l’Evangeli aturats, tancats dins una oficina, a l’escriptori o a l’ordinador creant polèmiques com “lleons de teclat” i substituint la creativitat de l’anunci amb el talla i enganxa d’idees agafades d’aquí i d’allí. L’Evangeli s’anuncia movent-se, caminant, anant.
El terme emprat per Pau, per a indicar el calçat de qui porta l’Evangeli, és una paraula grega que denota promptitud, preparació, alacritat. És el contrari de la deixadesa, incompatible amb l’amor. De fet, en una altra part Pau diu: «Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor» (Rm 12,11). Aquesta actitud era el que es demanava en el Llibre de l’Èxode per a celebrar el sacrifici de l’alliberament pasqual: «Per a menjar-lo, tingueu el cos cenyit, les sandàlies posades i el bastó a la mà. Us l’heu de menjar a correcuita. És la Pasqua del Senyor. Aquella nit travessaré el país d’Egipte» (12,11-12a).
Un anunciador està preparat per a partir, i sap que el Senyor passa de manera sorprenent; per tant, ha d’estar lliure d’esquemes i predisposat a una acció inesperada i nova: preparat per a les sorpreses. Qui anuncia l’Evangeli no pot estar fossilitzat dins gàbies de plausibilitat o en el “sempre s’ha fet així”, sinó que ha d’estar preparat per a seguir una saviesa que no és d’aquest món, com diu Pau quan parla d’ell mateix: «Quan us parlava i us predicava, no ho feia amb el llenguatge persuasiu propi de la saviesa humana, sinó amb el poder convincent de l’Esperit, perquè la vostra fe no es fonamentés en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu» (1Co 2,4-5).
Doncs bé, germans i germanes, és important tenir aquesta promptitud per la novetat de l’Evangeli, aquesta actitud que és un impuls, un agafar la iniciativa, un anar el primer. És un no deixar-se escapar les ocasions per a promulgar l’anunci de l’Evangeli de pau, aquella pau que Crist sap donar més i millor que no pas el món. I per això us exhorto a ser evangelitzadors que es mouen, sense por, que van endavant, per a portar la bellesa de Jesús, per a portar la novetat de Jesús que ho canvia tot. “Sí, Pare, canvia el calendari, perquè ara nosaltres comptem els anys abans de Jesús…” “Però també, canvia el cor: i tu estàs disposat a deixar que Jesús et canviï el cor? O ets potser un cristià tebi, que no es mou? Pensa-hi una mica: ets un entusiasta de Jesús, vas endavant? Pensa-hi una mica…
