Estimats germans i germanes, bon dia!
En aquests dies passats el Senyor m’ha concedit visitar l’Iraq, realitzant un projecte de sant Joan Pau II. Mai un Papa no havia estat a la terra d’Abraham; la Providència ha volgut que això s’esdevingués ara, com a signe d’esperança, després d’anys de guerra i terrorisme i durant una dura pandèmia.
Després d’aquesta visita, la meva ànima és plena de gratitud. Gratitud a Déu i a tots aquells que l’han fet possible: al president de la República i al Govern de l’Iraq; als patriarques i als bisbes del país, juntament amb tots els ministres i els fidels de les respectives Esglésies; a les Autoritats religioses, començant pel gran Aiatol·là Al-Sistani, amb el qual vaig tenir un encontre inoblidable a la seva casa de Nayaf.
Vaig sentir amb força el sentit penitencial d’aquesta peregrinació: no podia acostar-me a aquell poble turmentat, a aquella Església màrtir, sense prendre damunt meu, en nom de l’Església catòlica, la creu que ells porten des de fa anys; una creu gran, com aquella col·locada a l’entrada de Qaraqosh. Jo la vaig sentir de manera particular veient les ferides encara obertes de les destruccions, i encara més trobant i escoltant els testimonis supervivents de la violència, la persecució, l’exili… I al mateix temps vaig veure entorn meu l’alegria d’acollir el missatger de Crist; vaig veure l’esperança d’obrir-se a un horitzó de pau i de fraternitat, resumit en les paraules de Jesús que eren el lema de la visita: «Tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8). Vaig trobar aquesta esperança en el discurs del president de la República, la vaig trobar en moltes salutacions dels joves i en els ulls vius dels ancians. La gent que esperava el Papa des de feia cinc hores, dempeus…; també dones amb nens en braços… Esperava, i en els seus ulls hi havia esperança.
El poble iraquià té dret a viure en pau, té dret a trobar la dignitat que li pertany. Les seves arrels religioses i culturals són mil·lenàries. Mesopotàmia és bressol de civilització; Bagdad ha estat en la història una ciutat d’importància primordial, que va allotjar durant segles la biblioteca més rica del món. I què la va destruir? La guerra. La guerra sempre és el monstre que, amb el canvi d’èpoques, es transforma i continua devorant la humanitat. Però la resposta a la guerra no és una altra guerra, la resposta a les armes no són altres armes. I jo m’he preguntat: qui venia les armes als terroristes? Qui ven avui les armes als terroristes, que estan fent massacres en altres llocs, pensem en l’Àfrica per exemple? És una pregunta que jo voldria que algú respongués. La resposta no és la guerra, la resposta és la fraternitat. Aquest és el desafiament per a l’Iraq, però no sols això: és el desafiament per a tantes regions en conflicte i, en definitiva, és el desafiament per a tot el món: la fraternitat. Serem capaços nosaltres de fer fraternitat entre nosaltres, de fer una cultura de germans? O seguirem amb la lògica iniciada per Caín, la guerra? Fraternitat, fraternitat.
Per això ens hem trobat i hem pregat, cristians i musulmans, amb representants d’altres religions, a Ur, on Abraham va rebre la crida de Déu fa uns quatre mil anys. Abraham és pare en la fe perquè va escoltar la veu de Déu que li prometia una descendència, ho va deixar tot i va posar-se en camí. Déu és fidel a les seves promeses i encara avui guia els nostres passos de pau, guia els passos de qui camina a la Terra amb la mirada dirigida al Cel. I a Ur, estant junts sota aquell cel lluminós, el mateix cel en el qual el nostre pare Abraham ens va veure a nosaltres, la seva descendència, ens va semblar que ressonava encara en els cors aquella frase: Vosaltres sou tots germans.
Un missatge de fraternitat va arribar des de l’encontre a la Catedral sirocatòlica de Bagdad, on l’any 2010 van ser assassinades quaranta-vuit persones, entre les quals dos sacerdots, durant la celebració de la missa. L’Església a l’Iraq és una Església màrtir i en aquell temple, que porta inscrit a la pedra el record d’aquells màrtirs, va ressonar l’alegria de l’encontre: la meva sorpresa de ser enmig d’ells es fusionava amb la seva alegria de tenir el Papa amb ells.
Llancem un missatge de fraternitat des de Mossul i des de Qaraqosh, sobre el riu Tigris, a les ruïnes de l’antiga Nínive. L’ocupació de l’Estat islàmic va ocasionar la fuga de milers i milers d’habitants, entre els quals molts cristians de diferents confessions i altres minories perseguides, especialment els yazidites. S’ha destruït l’antiga identitat d’aquestes ciutats. Ara s’està intentant reconstruir amb molt d’esforç; els musulmans inviten els cristians a tornar, i junts restauren esglésies i mesquites. La fraternitat és allí. I continuem, si us plau, pregant per aquests germans i germanes nostres tan provats, perquè tinguin força per tornar a començar. I pensant en tants iraquians emigrats voldria dir-los: ho heu deixat tot, com Abraham: com ell, custodieu la fe i l’esperança, i sigueu creadors d’amistat allí on estigueu. I, si podeu, torneu.
Un missatge de fraternitat va venir de les dues celebracions eucarístiques: la de Bagdad, en ritu caldeu, i la d’Erbil, ciutat on vaig ser rebut pel president de la regió i el seu primer ministre, per les autoritats —agraeixo molt que vinguessin a rebre’m—, i també vaig ser rebut pel poble. L’esperança d’Abraham i de la seva descendència s’ha realitzat en el misteri que hem celebrat, en Jesús, el Fill que Déu Pare no va escatimar, sinó que va donar per a la salvació de tots. Ell, amb la seva mort i resurrecció, ens ha obert el pas a la terra promesa, a la vida nova on les llàgrimes són eixugades, les ferides guarides, els germans reconciliats.
Benvolguts germans i germanes, lloem Déu per aquesta històrica visita i continuem pregant per aquella Terra i per l’Orient Mitjà. A l’Iraq, però, el fragor de la destrucció i de les armes, les palmes, símbol del país i de la seva esperança, ha continuat creixent i donant fruit. Així passa amb la fraternitat: com el fruit de les palmes, no fa soroll, però és fructífera i ens fa créixer. Que Déu, que és pau, concedeixi un futur de fraternitat a l’Iraq, a l’Orient Mitjà i a tot el món!
