Estimats germans i germanes, bon dia!
Hem escoltat el primer manament del Decàleg: «No tinguis cap altre déu fora de mi» (Ex 20,3). És bo pensar en el tema de la idolatria, que és de gran importància i actualitat.
El manament prohibeix fer ídols [1]o imatges [2]de qualsevol tipus de realitat: [3]tot, de fet, es pot utilitzar com a ídol. Estem parlant d’una tendència humana que afecta tant els creients com els ateus. Per exemple, nosaltres els cristians ens podem preguntar: quin és realment el meu Déu? És l’Amor u i tri o és la meva imatge, el meu èxit personal, potser dins l’Església? «La idolatria no es refereix únicament als falsos cultes del paganisme. És una temptació constant de la fe. Consisteix a divinitzar allò que no és Déu.» ( Catecisme de l’Església catòlica , n. 2113).
Què és un déu en un nivell existencial? És el que es troba al centre de la pròpia vida i del qual depèn el que es fa o es pensa. [4]Es pot créixer en una família cristiana de nom però centrada, en realitat, en punts de referència que no tenen res a veure amb l’Evangeli. [5]L’ésser humà no viu sense centrar-se en alguna cosa. Aleshores el món ofereix el «supermercat» dels ídols, que poden ser objectes, imatges, idees, rols. Per exemple, també la pregària. Nosaltres hem de pregar a Déu, el nostre Pare. Recordo una vegada que vaig anar a una parròquia de la diòcesi de Buenos Aires per celebrar una missa i després jo havia de celebrar la confirmació en una altra parròquia a un quilòmetre de distància. Hi vaig anar caminant i vaig passar per un parc que és bonic. En aquell parc hi havia més de cinquanta tauletes, cadascuna amb dos seients i la gent asseguda l’un davant de l’altre. Què feien? Tiraven cartes de tarot. Anaven allí «a pregar» al seu ídol. En comptes de pregar a Déu, que és la providència del futur, anaven allí perquè llegien les cartes per veure el futur. Això és una idolatria dels nostres temps. Us pregunto: quants de vosaltres heu anat a fer-vos tirar les cartes per veure el futur? Quants de vosaltres, per exemple, heu anat a fer-vos llegir les mans per veure el futur, en comptes de pregar al Senyor? Aquesta és la diferència: el Senyor és viu; els altres són ídols, idolatries que no serveixen.
Com es desenvolupa una idolatria? El manament descriu les fases: «No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge […]. No els adoris ni els donis culte» (Ex 20,4-5).
La paraula ídol en grec deriva del verb veure . [6]Un ídol és una «visió» que tendeix a convertir-se en una fixació, una obsessió. L’ídol en realitat és una projecció d’un mateix en els objectes o en els projectes. Per exemple, aquesta dinàmica la utilitza la publicitat: no veig l’objecte en si mateix sinó que veig aquell cotxe, aquell telèfon intel·ligent, aquell rol —o altres coses— com a mitjà per a realitzar-me i respondre a les meves necessitats essencials. I el busco, parlo d’allò, penso en allò; la idea de posseir aquell objecte o de realitzar aquell projecte, d’arribar a aquella posició, sembla un camí meravellós per a la felicitat, una torre per arribar al cel (cf. Gn 11,1-9), i tot es converteix en funcional per a assolir aquest objectiu.
Aleshores s’entra en la segona fase: «No et prosternaràs davant d’ells». Els ídols exigeixen un culte, rituals; per ells ens posicionem i ho sacrifiquem tot. Antigament es feien sacrificis humans als ídols, i ara també: per la carrera se sacrifiquen els fills, descuidant-los o senzillament no tenint-los; la bellesa vol sacrificis humans. Quantes hores davant del mirall! Algunes persones, algunes dones, quant de temps perden per maquillar-se! Això és també una idolatria. No és dolent maquillar-se; però d’una manera normal, no per convertir-se en una deessa. La bellesa demana sacrificis humans. La fama exigeix la immolació d’un mateix, de la innocència i autenticitat pròpies. Els ídols demanen sang. El diner roba la vida i el plaer porta a la soledat. Les estructures econòmiques sacrifiquen vides humanes per obtenir beneficis més grans. Pensem en tanta gent sense feina. Per què? Perquè a vegades passa que els empresaris d’aquella empresa, d’aquell negoci, han decidit acomiadar gent, per guanyar més diners. L’ídol dels diners. Es viu en la hipocresia, fent i dient el que els altres esperen, perquè el déu de l’afirmació pròpia ho imposa. I les vides es destrueixen, es destrueixen les famílies i els joves queden en mans de models destructius, només per augmentar els beneficis. La droga també és un ídol. Quants joves arruïnen la salut, perden la vida, adorant aquest ídol de la droga.
Aquí arriba la tercera etapa, que és la més tràgica: «i no els serviràs», diu. Els ídols esclavitzen. Prometen la felicitat però no la donen; i ens trobem vivint per aquella cosa o per aquella visió, atrapats en un remolí autodestructiu, esperant un resultat que no arriba mai.
Estimats germans i germanes, els ídols prometen vida, però en realitat la prenen. El Déu veritable no demana la vida, sinó que la dóna, la regala. El Déu veritable no ofereix una projecció del nostre èxit, sinó que ensenya a estimar. El Déu veritable no demana infants, sinó que dóna el seu Fill per nosaltres. Els ídols projecten hipòtesis futures i fan menysprear el present; el Déu veritable ensenya a viure en la realitat de cada dia, en el concret, no amb il·lusions sobre el futur: avui i demà i demà passat caminant vers el futur. La concreció del Déu veritable contra la liquiditat dels ídols. Us invito a pensar avui: quants ídols tinc o quin és el meu ídol preferit? Perquè reconèixer les pròpies idolatries és un principi de gràcia, i ens posa en el camí de l’amor. De fet l’amor és incompatible amb la idolatria: si alguna cosa es converteix en absoluta i intocable, aleshores és més important que un cònjuge, un fill o una amistat. La fixació a un objecte o a una idea ens fa cecs per a l’amor. I així per anar darrere dels ídols, d’un ídol, podem fins i tot renegar del pare, de la mare, dels fills, la muller, el marit, la família… els éssers més estimats. La fixació a un objecte o a una idea ens fa cecs per a l’amor. Porteu això al cor: els ídols ens roben l’amor, els ídols ens fan cecs per a l’amor i per estimar veritablement cal ser lliures de qualsevol ídol.
Quin és el meu ídol? Agafa’l i llença’l per la finestra!
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a www.catalunyareligio.cat, revisada
[1] El terme pesel indica «una imatge divina originàriament esculpida en fusta o en pedra, i sobretot en metall» (L. Koehler – W. Baumgartner, The Hebrew and Aramaic Lexicon of the Old Testament , vol. 3, p. 949).
[2] El terme temunah té un significat molt ampli, que fa referència a ‘aparença’, ‘forma’; per tant, la prohibició és molt àmplia i aquestes imatges poden ser de qualsevol tipus (cf. L. Koehler – W. Baumgartner, Op . cit ., vol. 1, p. 504).
[3] El manament no prohibeix les imatges en si —Déu mateix manarà a Moisès que faci els querubins d’or damunt la coberta de l’arca (cf. Ex 25,18) i una serp de bronze (cf. Nm 21,8)— però prohibeix adorar-les i servir-les, és a dir tot el procés de deïficació d’alguna cosa, no la reproducció únicament.
[4] La Bíblia hebrea fa referència a la idolatria cananea amb el terme Ba‘al , que vol dir ‘senyoria’, ‘relació íntima’, ‘realitat de la qual es depèn’. L’ídol és allò que domina, pren el cor i es converteix en l’eix de la vida (cf. Theological Lexicon of the Old Testament , vol. 1, 247-251).
[5] Cf. Catecisme de l’Església catòlica , n. 2114: «La idolatria és una perversió del sentit religiós innat a l’home. L’idòlatra és el qui “aplica a qualsevol cosa abans que a Déu la indestructible noció de Déu” (Orígenes, Cels . 2,40).»
[6] L’etimologia del grec eidolon , derivat d’ eido s, i de l’arrel weid che significa ‘veure’ (cf. Grande Lessico dell’Antico Testamento , Brescia 1967, vol. III, p. 127).
20180912012439_audiei-ncia010818cat.doc
