Benvolguts germans i germanes, bon dia!
La predicació de sant Pau gira entorn Jesús i el seu misteri pasqual. L’Apòstol, de fet, es presenta com herald de Crist, i de Crist crucificat (cf. 1Co 2,2). Als gàlates, temptats de fonamentar la seva religiositat en l’observança de preceptes i tradicions, els recorda el centre de la salvació i de la fe: la mort i la resurrecció del Senyor. Ho fa posant davant seu el realisme de la creu de Jesús. Escriu així: «Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls Jesucrist clavat en creu?» (Ga 3,1). Qui us ha pogut fascinar per allunyar-vos de Crist crucificat? És un moment lleig dels gàlates…
Fins i tot avui, moltes persones cerquen la certesa religiosa abans que el Déu viu i veritable, centrant-se en rituals i preceptes en comptes d’abraçar el Déu de l’amor amb tot el seu ésser. I aquesta és la temptació dels nous fonamentalistes, d’aquells als quals els sembla que el camí que s’ha de recórrer faci por i no van cap endavant, sinó cap enrere, perquè se senten més segurs: cerquen la seguretat de Déu i no el Déu de la seguretat. Per això Pau demana als gàlates que tornin a l’essencial, a Déu que ens dona la vida en Crist crucificat. Dona testimoni d’això en primera persona: «Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi» (Ga 2,20). I cap al final de la Carta afirma: «Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist» (6,14).
Si nosaltres perdem el fil de la vida espiritual, si mil problemes i pensaments ens assetgen, fem nostres els consells de Pau: posem-nos davant Crist crucificat, partim de nou d’ell. Agafem el crucifix entre les mans, estrenyem-lo sobre el cor. O detenim-nos en adoració davant l’Eucaristia, on Jesús és el Pa partit per nosaltres, el Crucificat ressuscitat, el poder de Déu que vessa el seu amor en els nostres cors.
I ara, novament guiats per sant Pau, fem un pas més. Preguntem-nos: Què passa quan ens trobem amb Jesús crucificat en la pregària? El que passa és el que va passar a la Creu: Jesús lliura el seu Esperit (cf. Jn 19,30), és a dir, dona la seva vida. I l’Esperit, que brolla de la pasqua de Jesús, és el principi de la vida espiritual. És ell qui canvia el cor: no les nostres obres. És ell qui canvia el cors, no les coses que nosaltres fem, sinó que l’acció de l’Esperit Sant en nosaltres canvia el cor. És ell qui guia l’Església, i nosaltres som cridats a obeir la seva acció, que l’estén on vol i com vol. A més, va ser precisament la constatació que l’Esperit Sant descendia sobre tots i que la seva gràcia actuava sense exclusió el que va convèncer, fins i tot els més reticents, que l’Evangeli de Jesús estava destinat a tots i no a uns pocs privilegiats. I aquells que cerquen la seguretat, el petit grup, les coses clares com en aquells moments, s’allunyen de l’Esperit, no deixen que la llibertat de l’Esperit entri en ells. Així, la vida de la comunitat es regenera en l’Esperit Sant; i és sempre gràcies a ell que alimentem la nostra vida cristiana i portem endavant la nostra lluita espiritual.
Precisament el combat espiritual és un altre gran ensenyament de la Carta als gàlates. L’Apòstol presenta dos fronts oposats: per una part, les «obres de la carn», per una altra el «fruit de l’Esperit». Què són les obres de la carn? Són comportaments contraris a l’Esperit de Déu. L’Apòstol les anomena obres de la carn no perquè hi hagi res dolent o incorrecte en la nostra carn humana; al contrari, hem vist com insisteix en el realisme de la carn humana portada per Crist a la creu. Carn és una paraula que indica l’home en la seva dimensió terrenal, tancat en ell mateix, en una vida horitzontal, on se segueixen els instints mundans i es tanca la porta a l’Esperit, que ens eleva i ens obre a Déu i als altres. Però la carn també ens recorda que tot això envelleix, que tot això passa, es podreix, mentre que l’Esperit dona vida. Pau enumera, per tant, les obres de la carn, que es refereixen a l’ús egoista de la sexualitat, a les pràctiques màgiques que són idolatria i al que soscava les relacions interpersonals, com «discòrdia, gelosies, ires, renyines, dissensions, enveges…» (cf. Ga 5,19-21). Tot això és el fruit —diguem-ho així— de la carn, d’un comportament només humà, «malaltissament» humà. Perquè el que és humà té els seus valors, però tot això és «malaltissament» humà.
El fruit de l’Esperit, en canvi, és «amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix» (Ga 5,22-23): així ho diu Pau. Els cristians, que en el baptisme s’han «revestit de Crist» (Ga 3,27), són cridats a viure així. Pot ser un bon exercici espiritual, per exemple, llegir la llista de sant Pau i mirar la nostra conducta, per veure si s’hi correspon, si la nostra vida és realment d’acord amb l’Esperit Sant, si porta aquests fruits. La meva vida produeix aquests fruits d’amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini de mi mateix? Per exemple, els tres primers enumerats són l’amor, la pau i el goig: aquí es reconeix una persona habitada per l’Esperit Sant. Una persona que està en pau, que està alegre i que estima: amb aquestes tres pistes es veu l’acció de l’Esperit.
Aquest ensenyament de l’Apòstol suposa també un gran repte per a les nostres comunitats. A vegades, els qui s’acosten a l’Església tenen la impressió de trobar-se davant una densa massa de manaments i preceptes: però no, això no és l’Església. Això pot ser qualsevol associació. Però, en realitat, no es pot captar la bellesa de la fe en Jesucrist partint de massa manaments i d’una visió moral que, desenvolupant-se en molts corrents, pot fer-nos oblidar la fecunditat original de l’amor, nodrit de pregària que dona la pau i de testimoniatge alegre. De la mateixa manera, la vida de l’Esperit expressada en els sagraments no pot ser sufocada per una burocràcia que impedeixi l’accés a la gràcia de l’Esperit, autor de la conversió del cor. I quantes vegades nosaltres mateixos, preveres o bisbes, posem tanta burocràcia per a donar un sagrament, per acollir les persones, que en conseqüència diu: «No, això no m’agrada» i se’n va, i no veu en nosaltres, moltes vegades, la força de l’Esperit que regenera, que ens fa nous. Per tant, tenim la gran responsabilitat d’anunciar Crist crucificat i ressuscitat, animats pel buf de l’Esperit d’amor. Perquè només aquest Amor té el poder d’atraure i canviar el cor de l’home.
