Benvolguts germans i germanes, bon dia!
«Per què va arribar […] la Llei?» (Ga 3,19). Aquesta és la pregunta en la qual, seguint sant Pau, volem aprofundir avui, per a reconèixer la novetat de la vida cristiana animada per l’Esperit Sant. Però si hi ha l’Esperit Sant, si hi ha Jesús que ens ha redimit, per què va arribar la Llei? Avui reflexionarem sobre això. L’Apòstol escriu: «Si us deixeu guiar per l’Esperit no esteu sota la Llei» (Ga 5,18). Malgrat això els detractors de Pau sostenien que els gàlates haurien de seguir la Llei per a salvar-se. Tornaven enrere. Estaven com nostàlgics d’altres temps, dels temps abans de Jesucrist. L’Apòstol no hi està gens d’acord. No és en aquests termes que s’havia acordat amb els Apòstols a Jerusalem. Ell recorda bé les paraules de Pere quan sostenia: «Per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar?» (Ac 15,10). Les disposicions que van sorgir en aquell «primer concili» —el primer Concili ecumènic va ser el de Jerusalem— i les disposicions sorgides en aquell Concili eren molt clares, i deien: «L’Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il·legítimes» (Ac 15,28-29), coses relatives al culte a Déu, a la idolatria, i també a la manera d’entendre la vida d’aquell temps.
Quan Pau parla de la Llei, fa referència normalment a la Llei mosaica, a la Llei de Moisès, als Deu Manaments. Aquesta estava relacionada amb l’Aliança que Déu havia establert amb el seu poble, un camí per a preparar aquesta Aliança. Segons alguns textos de l’Antic Testament, la Torah —que és el terme hebreu amb què s’indica la Llei— és la compilació de totes aquelles prescripcions i normes que els israelites han d’observar, en virtut de l’Aliança amb Déu. Una síntesi eficaç del que és la Torah es pot trobar en aquest text del Deuteronomi que diu així: «El Senyor tindrà, altra vegada, el goig de fer-te feliç, com el tenia de fer feliços els teus pares, perquè tu aleshores obeiràs el Senyor, el teu Déu, i guardaràs els seus manaments i els seus decrets, escrits en aquest llibre de la Llei, i perquè t’hauràs convertit al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima» (30,9-10). L’observança de la Llei garantia al poble els beneficis de l’Aliança i garantia el vincle particular amb Déu. Aquest poble, aquesta gent, aquestes persones, estan vinculades a Déu i fan veure aquesta unió amb Déu en el compliment, en l’observança de la Llei. Estrenyent l’Aliança amb Israel, Déu li havia ofert la Torah, la Llei, per tal que pogués comprendre la seva voluntat i viure en la justícia. Tinguem present que en aquella època hi havia necessitat d’una Llei així, va ser un gran regal que Déu va fer al seu poble, per què? Perquè en aquella època hi havia paganisme pertot arreu, idolatria pertot arreu i conductes humanes derivades de la idolatria, i per això el gran regal de Déu al seu poble és la Llei, per a tirar endavant. En més d’una ocasió, sobretot en els llibres dels profetes, es constata que la no observança dels preceptes de la Llei constituïa una veritable traïció a l’Aliança i provocava la reacció de la ira de Déu. El vincle entre Aliança i Llei era tan estret que les dues realitats eren inseparables. La Llei és l’expressió que una persona, un poble, està en aliança amb Déu.
A la llum de tot això és fàcil entendre el bon joc que devien tenir aquells missioners que s’havien infiltrat entre els Gàlates per a sostenir que l’adhesió a l’Aliança comportava també l’observança de la Llei mosaica, així com era en aquella època. Malgrat això, però, precisament sobre aquest punt podem descobrir la intel·ligència espiritual de sant Pau i les grans intuïcions que ell va expressar, sostingut per la gràcia rebuda per a la seva missió evangelitzadora.
L’Apòstol explica als gàlates que, en realitat, l’Aliança amb Déu i la Llei mosaica no estan vinculades de manera indissoluble. El primer element sobre el qual se sosté és que l’Aliança establerta per Déu amb Abraham es va fonamentar en la fe en el compliment de la promesa i no en l’observança de la Llei, que encara no existia. Abraham va començar a caminar segles abans que la Llei. Escriu l’Apòstol: «Per això jo dic: Déu havia fet un pacte vàlid, i la Llei, que va arribar quatre-cents trenta anys després no podia invalidar-lo ni podia anul·lar la promesa. Perquè si l’herència ve de la Llei, ja no ve de la promesa; i és en virtut d’una promesa que Déu va fer a Abraham el do de l’herència» (Ga 3,17-18). La promesa a Abraham era abans que la Llei, que va venir quatre-cents trenta anys més tard. La paraula «promesa» és molt important: el poble de Déu, nosaltres els cristians, caminem per la vida mirant una promesa; la promesa és precisament el que ens atrau, ens atrau per a anar endavant a l’encontre del Senyor.
Amb aquest raonament, Pau aconsegueix un primer objectiu: la Llei no és el fonament de l’Aliança perquè va arribar després; era necessària i justa, però primer hi havia la promesa, l’Aliança.
Un argument com aquest posa en evidència els qui sostenen que la Llei mosaica sigui part constitutiva de l’Aliança. No, l’aliança va ser primer, és la crida a Abraham. La Torah, la Llei, de fet, no està inclosa en la promesa feta a Abraham. Dit això, no s’ha de pensar que sant Pau fos contrari a la Llei mosaica. No, l’observa. Més d’una vegada, a les seves Cartes, defensa el seu origen diví i sosté que aquesta té un rol ben precís en la història de la salvació. Però la Llei no dona la vida, no ofereix el compliment de la promesa, perquè no està en condició de poder-la realitzar. La Llei és un camí que et porta endavant cap a l’encontre. Pau utilitza una paraula molt important, la Llei és el «pedagog» cap a Crist, el pedagog cap a la fe en Crist, és a dir, el mestre que et porta de la mà a l’encontre. Qui cerca la vida necessita mirar la promesa i la seva realització en Crist.
Benvolguts, aquesta primera exposició de l’Apòstol als Gàlates presenta la novetat radical de la vida cristiana: tots els qui tenen fe en Jesucrist són cridats a viure en l’Esperit Sant, que allibera de la Llei i al mateix temps la porta a compliment d’acord amb el manament de l’amor. Això és molt important, la Llei ens porta a Jesús. Però algun de vosaltres em pot dir: «Però, pare, una cosa: això vol dir que si jo reso el Credo no he de complir els Manaments?» No, els Manaments tenen actualitat en el sentit que són els «pedagogs» que et porten a l’encontre amb Jesús. Però si tu abandones l’encontre amb Jesús i vols tornar a donar més importància als Manaments, això no va bé. I precisament aquest era el problema d’aquests missioners fonamentalistes que es van barrejar entre els gàlates per a desorientar-los. Que el Senyor ens ajudi a caminar pel camí dels Manaments, però amb la vista fixa en l’amor a Crist per anar cap a l’encontre amb Crist, sabent que aquest encontre és més important que tots els manaments.
