Germans i germanes, bon dia!
Prosseguim el nostre itinerari d’aprofundiment de la fe —la nostra fe— a la llum de la Carta de sant Pau als Gàlates. L’Apòstol insisteix amb aquells cristians perquè no oblidin la novetat de la revelació de Déu que se’ls ha anunciat. Plenament d’acord amb l’evangelista Joan (cf. 1Jn 3,1-2), Pau subratlla que la fe en Jesucrist ens ha permès convertir-nos realment en fills de Déu i també en els seus hereus. Nosaltres, els cristians, sovint donem per descomptat aquesta realitat de ser fills de Déu. Però sempre és bo recordar de manera agraïda el moment en què ens hi vam convertir, el del nostre baptisme, per a viure amb més consciència el gran do rebut.
Si avui us preguntés: qui de vosaltres sap la data del seu baptisme?, em sembla que les mans aixecades no serien gaires. I tanmateix és la data en què hem estat salvats, és la data en què ens hem convertit en fills de Déu. Ara, aquells que no la saben que preguntin al padrí, a la padrina, al pare, a la mare, a l’oncle, a la tia: «Quin dia em van batejar?»; i que recordin cada any aquella data: és la data en què van ser fets fills de Déu. D’acord? Ho fareu? [responen: sí!] És un «sí» d’aquella manera…, eh? [riuen] Continuem endavant.
De fet, una vegada «arribada la fe» en Jesucrist (v. 25), es crea la condició radicalment nova que condueix a la filiació divina. La filiació de què parla Pau ja no és la general que afecta a tots els homes i dones com a fills i filles de l’únic Creador. En el passatge que hem escoltat ell afirma que la fe permet ser fills de Déu «en Crist» (v. 26): aquesta és la novetat. És aquest «en Crist» que fa la diferència. No sols fill de Déu, com tots: tots els homes i dones som fills de Déu, tots, sigui quina sigui la religió que tenim. No. Però «en Crist» és el que fa la diferència en els cristians, i això només s’esdevé en la participació en la redempció de Crist i en nosaltres en el sagrament del baptisme, així comença. Jesús s’ha convertit en el nostre germà, i amb la seva mort i resurrecció ens ha reconciliat amb el Pare. Qui acull Crist en la fe, pel baptisme és «revestit» per ell i per la dignitat filial (cf. v. 27).
Sant Pau a les seves Cartes fa referència en més d’una ocasió al baptisme. Per a ell, ser batejats equival a participar de manera efectiva i real en el misteri de Jesús. Per exemple, en la Carta als Romans, arribarà fins i tot a dir que, en el baptisme hem mort amb Crist, sepultats amb ell per a poder viure amb ell. I aquesta és la gràcia del baptisme: participar de la mort i resurrecció de Jesús. El baptisme, per tant, no és un mer ritu exterior. Els qui el reben són transformats en el més profund, en l’ésser més íntim, i tenen una vida nova, precisament aquella que permet adreçar-se a Déu i invocar-lo amb el nom «Abbà», és a dir ‘papa’. «Pare?» No, “papa” (cf. Ga 4,6).
L’Apòstol afirma amb gran audàcia que la identitat rebuda amb el baptisme és una identitat totalment nova, com per a prevaler sobre les diferències que hi ha a nivell etnicoreligiós. És a dir, ho explica així: «Ja no hi ha jueu ni grec»; i també a nivell social: «esclau ni lliure, home ni dona» (Ga 3,28). Es llegeixen sovint amb massa pressa aquestes expressions, sense acollir el valor revolucionari que tenen. Per a Pau, escriure als gàlates que en Crist «no hi ha jueu ni grec» equivalia a una autèntica subversió en l’àmbit etnicoreligiós. El jueu, pel fet de pertànyer al poble escollit, era privilegiat respecte al pagà (cf. Rm 2,17-20), i Pau mateix ho afirma (cf. Rm 9,4-5). No sorprèn, per tant, que aquest nou ensenyament de l’Apòstol pogués sonar com herètic. «Però com, tots iguals? Som diferents!» Sona una mica herètic, no? També la segona identitat, entre «lliures» i «esclaus», obre perspectives sorprenents. Per a la societat antiga era vital la distinció entre esclaus i ciutadans lliures. Aquests gaudien per llei de tots els drets, mentre que als esclaus no se’ls reconeixia ni la dignitat humana. Això passa també avui: molta gent en el món, molta, milions, que no tenen dret a menjar, no tenen dret a l’educació, no tenen dret al treball: són els nous esclaus, són aquells que hi ha a les perifèries, que són explotats per tots. També avui existeix l’esclavitud. Pensem una mica en això. Nosaltres neguem a aquesta gent la dignitat humana, són esclaus. Així, finalment, la igualtat en Crist supera la diferència social entre els dos sexes, establint una igualtat entre home i dona en aquells moments revolucionària i que hi ha necessitat de refermar també avui. Cal refermar-la també avui. Quantes vegades escoltem expressions que menyspreen les dones! Quantes vegades hem escoltat: «No, no facis res, [són] coses de dones.» Mira que l’home i la dona tenen la mateixa dignitat, i hi ha en la història, també avui, una esclavitud de les dones: les dones no tenen les mateixes oportunitats que els homes. Hem de llegir el que diu Pau: som iguals en Crist Jesús.
Com podeu veure, Pau afirma la profunda unitat que hi ha entre tots els batejats, pertanyin a la condició que pertanyin, siguin homes o dones, iguals, perquè cada un d’ells, en Crist, és una criatura nova. Qualsevol distinció es converteix en secundària respecte a la dignitat de ser fills de Déu, el qual amb el seu amor realitza una igualtat veritable i substancial. Tots, a través de la redempció de Crist i el baptisme que hem rebut, som iguals: fills i filles de Déu. Iguals.
Germans i germanes, som per tant cridats de manera més positiva a viure una nova vida que troba en la filiació amb Déu la seva expressió fonamental. Iguals pel fet de ser fills de Déu, i fills de Déu perquè ens ha redimit Jesucrist i hem entrat en aquesta dignitat a través del baptisme. És decisiu també per a tots nosaltres avui redescobrir la bellesa de ser fills de Déu, ser germans i germanes entre nosaltres perquè estem inserits en Crist que ens ha redimit. Les diferències i els contrastos que creen separació no s’haurien de donar en els creients en Crist. I un dels apòstols, a la Carta de Jaume, diu així: «Suposem que, mentre la vostra comunitat està reunida, entra un home amb un vestit magnífic i amb anells d’or, i entra també un pobre amb un vestit miserable. Si us fixeu en el qui porta el vestit magnífic i li dieu: “Seu aquí, en el lloc d’honor”, i al pobre li dieu: “Tu queda’t dret, o seu aquí, als meus peus”, ¿no esteu fent diferències entre vosaltres? ¿No sou uns jutges que es guien per criteris injustos?» (Jm 2,2-4). Aquestes diferències les fem nosaltres, moltes vegades de manera inconscient. No, som iguals. La nostra vocació és més aviat la de fer concreta i evident la crida a la unitat de tot el gènere humà (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Lumen gentium, 1). Qualsevol cosa que agreugi les diferències entre les persones, provocant sovint discriminacions, tot això, davant Déu, ja no té consistència, gràcies a la salvació realitzada en Crist. El que compta és la fe que obra seguint el camí de la unitat indicat per l’Esperit Sant. I la nostra responsabilitat és caminar decididament per aquest camí d’igualtat, però igualtat que és sostinguda, que ha estat feta per la redempció de Jesús.
Gràcies. I no us n’oblideu, quan torneu a casa: «Quin dia em van batejar?» Pregunteu-ho, per a recordar aquesta data. I també celebreu-ho quan arribi la data. Gràcies.
