Estimats germans i germanes, bon dia!
Continuem la catequesi sobre la pregària, meditant sobre el misteri de la Creació. La vida, el simple fet d’existir, obre el cor de l’home a la pregària.
La primera pàgina de la Bíblia s’assembla a un gran himne d’acció de gràcies. La història de la Creació està ritmada amb tornades, on es confirma contínuament la bondat i la bellesa de tot el que existeix. Déu, amb la seva paraula, crida a la vida i tot comença a existir. Amb la paraula, separa la llum de les tenebres, alterna el dia i la nit, alterna les estacions, obre una paleta de colors amb la varietat de les plantes i dels animals. En aquest bosc desbordant que derrota ràpidament el caos, apareix finalment l’home. I aquesta aparició provoca un excés d’exaltació que amplifica la satisfacció i la joia: «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). Cosa bona, però també bonica: podeu veure la bellesa de tota la Creació!
La bellesa i el misteri de la Creació generen en el cor de l’home el primer moviment que desvetlla la pregària (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 2566). Així ho diu el Salm vuitè, que hem escoltat al començament: «Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: què és l’home perquè te’n recordis, un mortal perquè el tinguis present?» (vv. 4-5). La persona que resa contempla el misteri de l’existència al seu voltant, veu el cel estrellat al damunt seu – i que l’astrofísica ens mostra avui en tota la seva immensitat – i es pregunta quin disseny d’amor hi ha d’haver al darrere d’una obra tan poderosa!… I, en aquesta il·limitada immensitat, què és l’home? «Gairebé res», diu un altre Salm (cf. 89,48): un ésser que neix, un ésser que mor, una criatura molt fràgil. No obstant això, en tot l’univers, l’ésser humà és l’única criatura conscient de tanta profusió de bellesa. Un ésser petit que neix, mor, avui hi és i demà no hi és, és l’únic conscient d’aquesta bellesa. Nosaltres som conscients d’aquesta bellesa!
La pregària de l’home està estretament relacionada amb la sensació de sorpresa. La mida de l’home és infinitesimal si la comparem amb la mida de l’univers. Les seves conquestes més grans semblen ben poca cosa… Però l’home no és res. En la pregària s’afirma amb força un sentiment de misericòrdia. No hi ha res que existeixi per casualitat: el secret de l’univers rau en una mirada benèvola que algú posa als nostres ulls. El Salm afirma que hem estat fets gairebé com un Déu, som coronats de glòria i d’honor (cf. 8,6). La relació amb Déu és la grandesa de l’home: la seva entronització. Per naturalesa no som gairebé res, petits, però per vocació, per crida som els fills del gran Rei!
És una experiència que molts de nosaltres hem tingut. Si la història de la vida, amb tota la seva amargor, de vegades corre el risc d’ofegar en nosaltres el do de la pregària, n’hi ha prou amb la contemplació d’un cel estrellat, d’una posta de sol, d’una flor…, per reactivar l’espurna de l’acció de gràcies. Aquesta experiència és potser la base de la primera pàgina de la Bíblia.
Quan es redacta la gran relació bíblica de la Creació, el poble d’Israel no passa per dies feliços. Un poder enemic havia ocupat la terra; molts havien estat deportats, i ara es trobaven esclaus a Mesopotàmia. Ja no hi havia pàtria, ni temple, ni vida social i religiosa, res.
Tot i així, només partint de la gran història de la Creació, algú comença a trobar motius d’acció de gràcies, a lloar Déu per l’existència. La pregària és la primera força de l’esperança. Pregues i l’esperança creix, segueix. Jo diria que la pregària obre la porta de l’esperança. L’esperança ja hi és, però amb la meva pregària obro la porta. Perquè els homes de pregària vetllen per les veritats bàsiques; són aquells que repeteixen, en primer lloc a si mateixos i després a tots els altres, que aquesta vida, malgrat el seus esforços i els seus intents, malgrat els seus dies difícils, està plena d’una gràcia per meravellar-se. I com a tal sempre s’ha de defensar i protegir.
Els homes i les dones que preguen saben que l’esperança és més forta que el desànim. Creuen que l’amor és més poderós que la mort, i que un dia certament triomfarà, encara que nosaltres no sapiguem ni quan ni com. Els homes i les dones de pregària porten reflexos de llum a la cara: perquè, fins i tot els dies més foscos, el sol no deixa d’il·luminar-los. La pregària t’il·lumina: t’il·lumina l’ànima, t’il·lumina el cor i t’il·lumina la cara. Fins i tot en els temps més foscos, fins i tot en els temps de major dolor.
Tots som portadors d’alegria. Ho heu pensat això? Que tu ets un portador de joia? O tu prefereixes portar males notícies, coses que entristeixen? Tots som capaços de portar joia. Aquesta vida és el do que Déu ens ha fet: i és massa curta per consumir-la en la tristesa, en l’amargor. Lloem Déu, contents senzillament perquè existim. Mirem l’univers, mirem les belleses i mirem també les nostres creus i diguem: «Però, tu existeixes, tu ens has fet així, per a tu.» Cal sentir aquella inquietud del cor que ens porta a agrair i a lloar Déu. Som els fills del gran Rei, del Creador, capaços de llegir la seva signatura en tota la creació; aquesta creació que avui nosaltres no conservem, però en aquesta creació hi ha la signatura de Déu que ho ha fet per amor. Que el Senyor ens faci entendre cada vegada més profundament això i ens porti a dir «gràcies»: i aquest «gràcies» és una bella pregària.
Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat
