Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Estic content de reprendre aquesta trobada cara a cara, perquè us he de dir que no és bonic parlar davant el no-res d’una càmera. No és bonic. I ara, després de tants mesos, gràcies a la valentia de monsenyor Sapienza —que ha dit: «No, ho farem allí!»— estem aquí reunits. És bo, monsenyor Sapienza! I trobar la gent, i trobar-vos a vosaltres, cadascú amb la seva pròpia història, gent que ve de tot arreu, d’Itàlia, dels Estats Units, de Colòmbia, després aquell petit equip de futbol format per quatre germans suïssos —em sembla— que són allí… quatre. Falta la germana, esperem que arribi… I veure-us a cada un de vosaltres a mi m’alegra, perquè tots som germans en el Senyor i mirar-nos ens ajuda a pregar l’un per l’altre. També la gent que és lluny però sempre es fa propera. La germana sor Geneviève, que no pot faltar, que ve del Lunapark, gent que treballa: són molts i tots són aquí. Gràcies per la vostra presència i per la vostra visita. Porteu el missatge del Papa a tothom. El missatge del Papa és que jo prego per tots, i demano que pregueu per mi units en la pregària.
I parlant de la pregària, la pregària cristiana, com tota la vida cristiana, no és «com anar a passeig». Cap dels grans orants que trobem a la Bíblia i en la història de l’Església ha tingut una pregària «còmoda». Sí, es pot resar com els lloros —bla, bla, bla, bla, bla—, però això no és pregària. La pregària certament dona una gran pau, però a través d’un combat interior, a vegades dur, que pot acompanyar també períodes llargs de la vida. Pregar no és una cosa fàcil, i per això nosaltres escapem de la pregària. Cada vegada que volem fer-ho, de seguida ens venen a la ment moltes altres activitats, que en aquell moment semblen més importants i urgents. Això em passa també a mi: aniré a resar una mica… I no, he de fer això, i això altre… Fugim de la pregària, no sé per què, però és així. Gairebé sempre, després d’haver posposat la pregària, ens adonem que aquelles coses no eren gens essencials, i que potser hem perdut el temps. L’Enemic ens enganya així.
Tots els homes i les dones de Déu mencionen no sols l’alegria de la pregària, sinó també la molèstia i la fatiga que pot causar: en alguns moments és una dura lluita mantenir la fe en els temps i en les formes de la pregària. Algun sant l’ha portat endavant durant anys sense sentir-ne cap gust, sense percebre’n la utilitat. El silenci, la pregària, la concentració són exercicis difícils, i alguna vegada la naturalesa humana es rebel·la. Ens estimaríem més estar en qualsevol altra part del món, però no allí, en aquell banc de l’església pregant. Qui vol resar ha de tenir present que la fe no és fàcil, i alguna vegada s’esdevé en una foscor gairebé total, sense punts de referència. Hi ha moments de la vida de fe que són foscos i per això algun sant els anomena «la nit fosca», perquè no se sent res. Però jo continuo resant.
El Catecisme enumera una llarga sèrie d’enemics de la pregària, els que fan difícil pregar, que posen dificultats (cf. n. 2726-2728). Alguns dubten que aquesta pugui aconseguir veritablement l’Omnipotent, ¿però per què Déu està en silenci? Si Déu és Omnipotent, podria dir dues paraules i acabar la història. Davant l’inaprendible del que és diví, altres sospiten que la pregària sigui una mera operació psicològica; alguna cosa que potser és útil, però no vertadera ni necessària: i es podria fins i tot ser practicants sense ser creients. I així de manera successiva, moltes explicacions.
Els pitjors enemics de la pregària són dins nostre. El Catecisme els anomena així: «desànim davant les nostres sequedats, tristesa de no donar-ho tot al Senyor, ja que tenim “grans béns”, decepció de no ser escoltats d’acord amb la nostra pròpia voluntat, ferida en el nostre orgull que s’endureix sobre la nostra indignitat de pecadors, al·lèrgia a la gratuïtat de la pregària, etc.» (n. 2728). Es tracta clarament d’una llista resumida que podria ser ampliada.
¿Què hem de fer en el temps de la temptació, quan tot sembla vacil·lar? Si explorem la història de l’espiritualitat, notem de seguida com els mestres de l’ànima tenien ben clara la situació que hem descrit. Per a superar-la, cada un d’ells va oferir alguna contribució: una paraula de saviesa, o un suggeriment per a afrontar els temps plens de dificultat. No es tracta de teories elaborades a la taula, no, sinó de consells nascuts de l’experiència, que mostren la importància de resistir i de perseverar en la pregària.
Seria interessant repassar almenys alguns d’aquests consells, perquè cada un mereix ser aprofundit. Per exemple, els exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola són un llibre de gran saviesa que ensenya a posar en ordre la pròpia vida. Fa entendre que la vocació cristiana és militància, és decisió d’estar sota la bandera de Jesucrist i no sota la del diable, intentant fer el bé també quan és difícil.
En els temps de prova està bé recordar que no estem sols, que algú vetlla al costat nostre i ens protegeix. També sant Antoni Abat, el fundador del monacat cristià, a Egipte, va afrontar moments terribles, en els quals la pregària es transformava en dura lluita. El seu biògraf sant Atanasi, bisbe d’Alexandria, narra que un dels pitjors episodis el va viure el Sant ermità entorn als trenta-cinc anys, mitjana edat que per a molts comporta una crisi. Antoni va ser torbat per aquella prova, però va resistir. Quan finalment va tornar a la serenitat, es va adreçar al seu Senyor amb un to gairebé de retret: «On eres? Per què no vas venir de seguida a posar fi als meus sofriments?» I Jesús va respondre: «Antoni, jo era allí. Però esperava veure’t combatre» (Vida d’Antoni, 10).
Combatre en la pregària. Moltes vegades la pregària és un combat. Em ve a la memòria un fet que vaig viure de prop, quan era a l’altra diòcesi. Hi havia una parella que tenia una filla de nou anys amb una malaltia que els metges no sabien què era. Al final, a l’hospital, el metge va dir a la mare: «Senyora, truqui al seu marit.» El marit era a la feina; eren obrers, treballaven cada dia. I va dir al pare: «La nena no passarà d’aquesta nit. És una infecció, no hi podem fer res.» Aquell home, potser no anava a missa cada diumenge, però tenia una fe gran. Va sortir plorant, va deixar la dona allí amb la nena a l’hospital, va agafar el tren i va fer els setanta quilòmetres de distància fins a la basílica de la Mare de Déu de Luján, la patrona d’Argentina. I allí —la basílica ja estava tancada, perquè eren gairebé les deu de la nit— ell es va aferrar a les reixes de la basílica i tota la nit va estar pregant a la Mare de Déu, combatent per la salut de la filla. Aquesta no és una fantasia. Jo ho he vist! Ho he viscut. Aquell home combatent allí. Al final, a les sis del matí, es va obrir l’església i ell va entrar a saludar la Mare de Déu: tota la nit «combatent», i després va tornar a casa. Quan va arribar va buscar la seva dona, però no la va trobar i va pensar: «Se n’ha anat. No, la Mare de Déu no em pot fer això.» Després la va trobar somrient, que deia: «No sé què ha passat; els metges diuen que ha canviat així i que ara està guarida.» Aquell home lluitant amb la pregària ha obtingut la gràcia de la Mare de Déu. La Mare de Déu l’ha escoltat. I això ho he vist jo: la pregària fa miracles, perquè la pregària va precisament al centre de la tendresa de Déu que ens estima com un pare. I quan no es compleix la gràcia, en farà una altra que després veurem amb el temps. Però sempre és necessari el combat en la pregària per demanar la gràcia. Sí, a vegades nosaltres demanem una gràcia que necessitem, però la demanem així, sense ganes, sense combatre, però no es demanen així les coses serioses. La pregària és un combat i el Senyor sempre és amb nosaltres.
Si en un moment de ceguesa no aconseguim veure la seva presència, ho aconseguirem en un futur. També nosaltres repetirem la mateixa frase que va dir un dia el patriarca Jacob: «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia» (Gn 28,16). Al final de la nostra vida, mirant cap enrere, també nosaltres podrem dir: «Em pensava que estava sol, però no, no ho estava: Jesús era amb mi.» Tots podem dir això.12
