Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Hi ha una resposta radical a la pregària que deriva d’una observació que tots fem: nosaltres resem, demanem, però a vegades sembla que les nostres pregàries no són escoltades: allò que hem demanat —per a nosaltres o per a d’altres— no passa. Nosaltres tenim aquesta experiència, moltes vegades. Si a més el motiu pel qual hem pregat era noble (com pot ser la intercessió per a la salut d’un malalt, o per a l’acabament d’una guerra), l’incompliment ens sembla escandalós. Per exemple, per les guerres: preguem perquè acabin les guerres, aquestes guerres que hi ha a tants llocs del món, pensem en el Iemen, pensem en Síria, països que estan en guerra des de fa anys, anys! Països turmentats per les guerres, nosaltres preguem però no s’acaben. Com pot ser això? «Alguns fins i tot deixen de pregar perquè pensen que la seva petició no és escoltada» (Catecisme de l’Església catòlica, n. 2734). Si Déu és Pare, per què no ens escolta? Ell que ha assegurat que dona coses bones als fills que les hi demanen (cf. Mt 7,10), per què no respon a les nostres peticions? Tots nosaltres en tenim experiència: hem resat, resat, per la malaltia d’aquest amic, d’aquest pare, d’aquesta mare… i després se n’han anat, Déu no ens ha escoltat. És una experiència de tots nosaltres.
El Catecisme ens ofereix una bona síntesi sobre la qüestió. Ens adverteix del risc de no viure una autèntica experiència de fe, sinó de transformar la relació amb Déu en quelcom màgic. La pregària no és una vareta màgica: és un diàleg amb el Senyor. De fet, quan preguem podem caure en el risc de no ser nosaltres els qui servim Déu, sinó pretendre que sigui ell qui ens serveixi a nosaltres (cf. n. 2735). Heus aquí, doncs, una pregària que sempre reclama, que vol dirigir els esdeveniments segons el nostre disseny, que no admet altres projectes sinó els nostres desitjos. Jesús, però, va tenir una gran saviesa posant en els nostres llavis el parenostre. És una pregària només de peticions, com bé sabem, però les primeres que pronunciem estan totes del costat de Déu. Demanen que es compleixi no el nostre projecte, sinó la seva voluntat en relació amb el món. Més val deixar-lo fer: «Santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat» (Mt 6,9-10).
I l’apòstol Pau ens recorda que nosaltres no sabem què cal demanar (cf. Rm 8,26). Nosaltres demanem per les nostres necessitats, per les coses que nosaltres volem, «però això cal o no?». Pau ens diu: «Nosaltres no sabem pregar com cal.» Quan preguem hem de ser humils: aquesta és la primera actitud per començar a pregar. Així com hi ha el costum a molts llocs, que, per a anar a pregar a l’església, les dones es posen mantellina o se senyen amb aigua beneïda per anar a pregar, així hem de dir-nos, abans de la pregària, allò que sigui més convenient, que Déu em doni allò que sigui més convenient. Ell ho sap. Quan preguem hem de ser humils, per tal que les nostres paraules siguin efectivament pregàries i no una xerrameca que Déu rebutja. Es pot també pregar per motius equivocats: per exemple, derrotar l’enemic en guerra, sense preguntar-nos què en pensa Déu, d’aquella guerra. És fàcil escriure en un estendard «Déu és amb nosaltres»; molts estan ansiosos per assegurar que Déu estigui amb ells, però pocs es preocupen de verificar si ells estan efectivament amb Déu. En la pregària, és Déu qui ens ha de convertir, no som nosaltres els qui hem de convertir Déu. És la humilitat. Jo resaré, però tu, Senyor, converteix el meu cor perquè demani allò que calgui, perquè demani allò que sigui millor per a la meva salut espiritual.
Això no obstant, un escàndol persisteix: quan els homes preguen amb cor sincer, quan demanen béns que corresponen al regne de Déu, quan una mare prega pel fill malalt, per què a vegades sembla que Déu no escolta? Per a respondre a aquesta pregunta cal meditar amb calma els evangelis. Els passatges de la vida de Jesús són plens de pregàries: moltes persones ferides en el cos i en l’esperit li demanen ser guarides; hi ha qui li demana per un amic que ja no camina; hi ha pares i mares que li porten fills i filles malalts… Totes són pregàries impregnades de sofriment. És un cor immens que invoca: «Tingueu pietat de nosaltres!»
Veiem que a vegades la resposta de Jesús és immediata, però en altres casos es difereix en el temps: sembla que Déu no respon. Pensem en la dona cananea que suplica a Jesús per la filla: aquesta dona ha d’insistir molt per a ser escoltada (cf. Mt 15, 21-28). Té també la humilitat d’escoltar una paraula de Jesús que sembla una mica ofensiva: no hem de tirar el pa als gossos, als gossets. Però a aquesta dona no li importa la humiliació: li importa la salut de la filla. I insisteix: «També els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula», i això agrada a Jesús. La valentia en la pregària. O pensem també en el paralític portat pels seus quatre amics: inicialment Jesús perdona els seus pecats i només en un segon moment el guareix en el cos (cf. Mc 2,1-12). Per tant, en alguna ocasió la solució del drama no és immediata. També en la nostra vida, cadascun de nosaltres té aquesta experiència. Tenim una mica de memòria: quantes vegades hem demanat una gràcia, un miracle, diguem-ho així, i no ha passat res. Després, amb el temps, les coses s’han arreglat, però segons el mode de Déu, el mode diví, no segons el que nosaltres volíem en aquell moment. El temps de Déu no és el nostre temps.
Des d’aquest punt de vista, mereix atenció sobretot la guarició de la filla de Jaire (cf. Mc 5,21-33). Hi ha un pare que corre sense alè: la seva filla està malament i per aquest motiu demana l’ajuda de Jesús. El Mestre accedeix de seguida, però mentre van cap a la casa s’esdevé una altra guarició, i després arriba la notícia que la nena és morta. Sembla el final, però Jesús diu al pare: «No tinguis por; tingues només fe» (Mc 5,36). «Continua tenint fe»: perquè la fe sosté la pregària. I, de fet, Jesús despertarà aquella nena del somni de la mort. Però per un cert temps Jaire ha hagut de caminar a les fosques, amb l’única flama de la fe. Senyor, dona’m la fe! Que la meva fe creixi! Hem de demanar aquesta gràcia de tenir fe. Jesús, a l’Evangeli, diu que la fe mou muntanyes. Però, tenir la fe de debò. Jesús, davant la fe dels seus pobres, dels seus homes, cau vençut, sent una tendresa especial, davant aquella fe. I escolta.
També la pregària que Jesús adreça al Pare a Getsemaní sembla restar sense ser escoltada: «Pare, si és possible, allunya de mi això que m’espera.» Sembla que el Pare no l’ha escoltat. El Fill haurà de beure fins al fons el calze de la Passió. Però el Dissabte Sant no és el capítol final, perquè al tercer dia, és a dir, el diumenge, s’esdevé la resurrecció. El mal és senyor del penúltim dia: recordeu bé això. El mal mai no és un senyor del darrer dia, no: del penúltim, el moment on és més fosca la nit, precisament abans de l’aurora. Allí, en el penúltim dia hi ha la temptació on el mal ens fa entendre que ha vençut: «Ho has vist? Jo he vençut!» El mal és senyor del penúltim dia: l’últim dia hi ha la resurrecció. Però el mal mai no és senyor de l’últim dia: És Déu, el Senyor de l’últim dia. Perquè aquest dia pertany només a Déu, i és el dia en què es compliran tots els anhels humans de salvació. Aprenguem a tenir aquesta paciència humil d’esperar la gràcia del Senyor, d’esperar l’últim dia. Moltes vegades, el penúltim dia és molt lleig, perquè els sofriments humans són lletjos. Però el Senyor hi és i en el darrer dia ho resol tot.
